FINESTRA FOTOGRÀFICA

7 de febrer de 2026

En un vespre serè de divendres, l’Aula didàctica del recinte modernista que acull el Museu de Tortosa —una sala, per cert, tècnicament equipada de forma envejable— ha acollit el recital del polifacètic sociolingüista i escriptor Albert Fabà, que duia per títol “Poesia de Salvador Espriu. Un homenatge a Pilar Madorran”; un espectacle creat per ell mateix, que va ser preparat l’any passat, amb la participació dels músics Josep Pasqual al piano, encarregat de la composició musical —feta per a l’ocasió—, i Manolo Manzano, com a acompanyament de guitarra, baix i percussió; així com dels fotògrafs tortosins Rafael Ricote i de la mateixa Pili Madorran, de la qual són la majoria d’imatges que s’hi mostraven.

Però, just havien acabat la feina de muntatge, l’estimada Pili va morir de manera inesperada, i l’espectacle es convertiria així en tot un homenatge a la seva figura i al seu art fotogràfic, el d’unes imatges plenes d’emoció, oníriques, de paisatges i de natura, principalment, que combinen a la perfecció amb els versos del poeta i les peces musicals.

Tot plegat, ha resultat una hora intensa de màgia i immersió en les “Cançons de la roda del temps”, una fusió poètico-visual i musical que ha deixat els espectadors d’una sala plena de gom a gom sumits en el màxim silenci, hipnotitzats per la bellesa continua que l’Albert Fabà i els seus col·laboradors anaven desgranant, mot a mot, cançó a cançó, d’uns versos que el cantant Raimon va musicar a la dècada dels seixanta i que Fabà interpreta de manera ben sentida, passional, sense escatimar els recursos d’una veu que s’assembla de manera sorprenent al del cantat de Xàtiva.

Espriu comença els seus versos amb “Cançó d’albada”, «Desperta / és un nou dia, / la llum / del sol llevant, / vell guia…», versos que Albert declama i fa acabar sovint amb repeticions, en forma d’eco, com un ressò de la paraula, que embolcalla l’espectador i l’atrapa. Continua amb “La plenitud del matí”, «Sóc. I en un lleu, benigne / hàlit de vida d’aire, / per mar i somnis duia / la solitud guanyada.», alhora que les imatges i la música van sincronitzant-se. La vida fa el seu curs fins a arribar al Sol del migdia, al bell mig de la particular existència, per, tot seguit, trobar-se amb la “Vinguda i el pas de la tarda”, «La nua tarda, / que de la llum sortia / al mar i a la muntanya.». Irrompen després les ombres de la “Cançó de capvespre”, «Tota la llum d’estiu / se’m feia enyor de somni.», i ens endinsem finalment en el “Triomf de nit”, allà on el poeta mostra tots els seus fantasmes i neguits. La fotografia d’una platja enfosquida i una trista melodia de piano il·lustren la barca negra que se l’endurà per sempre, en l’avantsala del cant “Just abans de Laudes”, «… et demano que em recordis avui, / mentre te’n vas amb les sagrades hores.»

Tot i això, el recital culmina amb un bri d’esperança, simbolitzada per la imatge d’un pi solitari que creix enmig del penya-segat. Malgrat tot, la vida, o el record si més no, sempre són perdurables.