Atles (2)

21 de novembre de 2020

M’havia llevat a trenc d’alba per poder fer la ruta des de Marràqueix fins a Uarzazat, a les portes d’un Sàhara occidental que resultaria tant calorós de dia com fred a les nits. La petita furgoneta era ocupada per nou places, tots els passatgers de països europeus. Jo, a la fila del davant, assegut al costat del conductor. En deixar la ciutat, el vehicle no va trigar gaire a enfilar una ruta sinuosa. A banda i banda, terra àrida i siluetes de rocam. Les muntanyes de l’Atles començaven a retallar-se contra el cel. La carretera, de moment era prou bona, asfaltada de nou, i infrautilitzada a aquella hora matinera.

No podia evitar de fixar constantment la mirada en aquelles sis o set marques en el vidre, fruit probablement d’un impacte d’alguna pedra projectada al parabrisa, en algun altre camí, segur que molt menys llis que el nostre. No molestarien al conductor? Era evident que no, ja que conduïa com a autòmat. Vaig entendre que aquells cops ja formaven part de l’ADN del vehicle. Pels vorals del recorregut començava a haver-hi de tant en tant presència humana. Petites cases aïllades, grups de nens …, Una cosa vermellosa destacava, era algú amb gel·laba que caminava amb uns farcells, una dona jove-gran o potser gran-jove. Els pocs segons disponibles de visió no permetien encertar-ho. Després del miratge, només terrenys eixuts i carretera.

Havíem deixat enrere un plugim esporàdic i una agrupació de palmeres quan vam anar a parar darrere d’un camió, crec recordar que transportava fruita. Anava molt carregat, ja que la seva marxa era més lenta de què per la lleu pujada s’hagués pogut permetre. Tendia a endormiscar-me per la remor de fons del motor i la monotonia del paisatge, però la meva càmera en canvi era alerta a qualsevol imprevist. Feia ja alguns kilòmetres que el conductor i jo ens havíem après de memòria el cul d’aquell camió. Ara arribava un tram recte però curt, i la línia del terra seguia en continu, per tant la visibilitat li havia de ser gairebé nul·la quan del tot exasperat va fer el temut cop de volant cap a l’esquerra, a prop ja de la corba. El camioner semblava indicar amb el dit que no, que segur no era prudent, i aleshores el vaig veure, un cotxe a l’altre carril venint cap a nosaltres … L’obturador va poder fer el clic esperat, i potser per això precisament no recordo quina va ser la reacció final del conductor. Diria, però que l’adequada, per què la prova indiscutible n’és, és clar, el relat d’aquesta petita història.

Imatge: En ruta cap al desert (agost, 2012).

Afegeix un comentari