FINESTRA FOTOGRÀFICA

15 de novembre de 2020

Roma era embolcallada d’aire net, de llum brillant i transparent, aquells primers dies de fa quinze geners. Era fred damunt de les parets de façanes envellides, i qui sap si l’expressió de futurs anhels, indesxifrables aleshores. Era garbuix als carrers empedrats i silenci respectuós en places meravella, o un cafè calent a mitja tarda. Aigua de fonts i brolladors, vestigis de cultura. La bellesa del conjunt. Era com pujar per una llarga escala fins al cel, des d’on els deus observarien potser la nostra gosadia. Art arrèu, rostres de marbre impertorbables, columnes imponents, escenaris de pel·lícula, el centre del món … També una simple fulla caient de l’arbre, el curs d’un riu, un batec del cor o d’una moto antiga. Era tot i res, la visió en tres-cents seixanta graus, la intensitat de l’emoció concentrada: Un voler viure i sentir plenament aquell viatge. I fer-lo perdurable.