Beijing

25 d’octubre de 2020

Avui a les 10 del vespre començarà el toc de queda a Catalunya. Una mesura per limitar la mobilitat que, tot i que dràstica, segurament resulta necessària, donada la greu situació en què ens trobem. Caldrà per descomptat seguir-la, però les persones tendim normalment a desitjar una cosa quan aquesta està prohibida, i a partir d’ara és molt probable que ens vinguin ganes de sortir de nit. Per tal de reprimir l’impuls serà bo tirar d’imaginació, que la cosa sembla va per a llarg, i una bona manera pot ser el simple record d’algun viatge.

En el meu cas, i per començar a entrenar-me en la qüestió, he volgut pensar en l’indret més allunyat de casa on hagués posat mai els peus. Va ser a la Xina, en un viatge de feina, que em va permetre, ja cap al final i només per unes hores, poder admirar la majestuositat d’aquell antic recinte dels grans emperadors. Em vaig quedar però només davant dels imponents murs de l’entrada, perquè la visita en tombar la mitja tarda ja no era permesa, i el suggerent color rosat i temptador d’aquelles parets, encara feia més penosa l’impossibilitat de traspassar la porta principal. L’endemà ja seria tard, agafaria l’avió de tornada. Però és clar! Es tractava de la Ciutat Prohibida, com prohibit va resultar accedir-hi, com prohibit ara serà sortir de nit, encara que sempre resultarà possible evocar algun moment d’aquests tan especials que només ens passen una vegada.

Fotografia: Recinte previ a les portes d’entrada de la Ciutat Prohibida (Beijing 1995).

Afegeix un comentari