FINESTRA FOTOGRÀFICA

30 d’agost, 2020

Vint-i-cinc anys d’un viatge de feina. Nord de la Xina, a tocar de Corea. Una ciutat industrial, que podria bé semblar Terrassa o Sabadell (però als anys seixanta). Una gran fàbrica estatal de camions reconvertida en part per a la construcció de turismes Wolkswagen. La seguretat hi està militaritzada. Jornades de treball d’unes deu hores, de dilluns a dissabte. Transport diari en furgoneta des de l’hotel fins a la factoria. El trànsit és caòtic, amb un festival de clàxons procedents de totes direccions. Voluntaris jubilats, bandereta vermella en mà, intenten posar-hi ordre, però evidentment no se’n en surten. Una munió de bicicletes apareix de totes bandes, igualment sota la pluja. La ciutat mai no s’acaba, hi viuen sis o set milions de persones. Un mes i mig amb una certa sensació d’aïllament, ja que les targetes de telèfon per trucar a casa s’esgoten en qüestió d’un parell o tres de minuts. L’ús del mòbil és encara incipient i restringit, només per a trucades de treball.

El menjar no s’assembla gaire al dels restaurants xinesos de Barcelona. Aquí les verdures sempre queden a mig coure. Plat estrella del menjador de fàbrica: Arròs covat, fet boles, i cigrons amb cacauets (costa distingir-los uns dels altres), però fer servir els palets no és tan difícil com semblava. La majoria de mercats són al carrer, fruita, carn, verdures, menjar preparat, eines de tota mena, rellotges i encenedors. Garbuix a prop de l’estació de tren: Barbers i dentistes ambulants, també s’hi veuen quiromàntics. Després de quinze dies hem trobat un forn on venen pa francès. També per això cal regatejar el preu, però hom s’hi acostuma i n’aprèn. L’aigua i les amanides són prohibides. El te resulta omnipresent, però per sort, tampoc no hi manca la cervesa, elaborada amb llicència alemanya, de sabor correcte. Hem tastat el gos (sense saber-ho). Algú ens l’ha colat, i era prou bo, amb gust com de pollastre. N’hem vist més d’un en preparació, a peu de carrer.

Important portar sempre al damunt la targeta de l’hotel, per poder ensenyar-la als taxistes, que naturalment no saben anglès, ni tenen perquè saber-lo. Els meus companys i jo, aprenem el llenguatge de signes, ja que el petit diccionari de mà tampoc no serveix de gran cosa si la pronunciació falla. Fins i tot per anar a comprar a la ferreteria: Signes i dibuixos d’un martell, d’una clau fixa … Els diumenges són el dia de festa i aprofitem per passejar per la ciutat, de nom “Eterna primavera”, on ara a l’estiu plou sovint i la calor no és gaire forta, però que gran part de l’any es troba sota zero amb dues xifres. És a la regió de Manxúria, on Pu Yi, l’últim emperador de la Xina, va encara mig governar la regió, ja en el seu ocàs sota domini japonès (La pel·lícula de Bertolucci va ser excepcional). Visitem el senzill palauet on residia, caminem encuriosits per parcs i jardins, on la gent vestida de festa aprofita el bon temps de l’estiu per fer vida al carrer – Nosaltres som també la seva atracció – Barcacoes al llum d’un fanalet, grups practicant taitxí (era el primer cop que en veia), un venedor de grills, infants jugant sota l’atenta mirada de Mao, l’efígie omnipresent …

El muntatge de la maquinària avança més lentament del què voldriem. És extremadament difícil entrendre’s amb el capatàs xinès subcontractat i els seus “treballadors” que apareixen i desapareixen com per art de màgia, com també ho és amb el nostre client alemany, malgrat els intèrprets a tres bandes. Les reunions són maratonianes, i el que sembla haver quedat acordat un dia, a l’endemà és paper mullat. Els interessos econòmics d’uns i altres (començant pels del director de la nostra pròpia empresa, que fa no sabem quines gestions a milers de kilòmetres de distància) creen entrebancs molt difícils de resoldre. És una situació kafkiana. Les meves converses amb Barcelona podrien dir-se del·lirants. Ens sentim poc a poc desamparats. Quedem al punt de mira d’autòctons i europeus, al bell mig d’un conflicte que no hem generat. Males cares, desconfiances i registres d’informació tècnica. Em requisen el portàtil. No sabem si podrem tornar a casa en la data convinguda – Em sembla reviure el film de Casablanca – Finalment aconseguim marxar, no sense estratagemes. I en l’escala de tornada hem vist fins i tot alguna cosa de Beijing (en una tarda).

Sembla que no hi haurà relleu del nostre grup. El gegant automobilístic alemany ha pagat religiosament segons els terminis del contracte, però ni xinesos ni catalans no ensumarem res de la caixa. Tot just haver tornat de l’aventura, l’empresa entra en una suspensió de pagaments, com a mínim sospitosa, i en poc temps fa la gran fallida. Els diners s’han esfumat. El director no dirigia, però algun compte suís haurà quedat molt probablement a vessar de Iuans.

Fotografia (revelada in situ): Carrer de Xangxun (agost, 1995)

PD. Vaig regalar al meu pare un barret xinès de proletari. Ell, abans de morir l’any següent, va tenir temps encara de poder-se’l posar alguna vegada.