Calafell

14 d’agost, 2020

Crònica d’un 4 d’agost a Calafell-Platja:

Tal com era previsible, no resulta fàcil aparcar al centre, i cal recórrer diversos carrers fins als afores del poble, a tocar d’una extensa pineda. Allà, el carrer Tramuntana, on ja comencen a proliferar tot de cases adossades amb jardí, ens ha reservat un foradet per deixar el cotxe. Caminem pel barri perifèric en direcció al centre, ja a mig matí, per carrers amb no massa concurrència, on res no destaca de moment. La impressió inicial seria com haver retrocedit en el temps tres o quatre dècades, si no fos per l’acumulació de zones blaves de parquímetre, mentre observem els petits blocs de pisos de màxim quatre o cinc plantes, la majoria d’obra vista, també cases de construcció senzilla i façanes on conviuen estelades amb banderes espanyoles. L’ambient s’assembla a un entremig d’un dia feiner i un altre de vacances, i per ara la calor no colla massa. No hem vist el mar encara, però s’intueix força proper.

El nom del carrer s’ha transmutat en Dr. Dachs. I havent fet ara una petita ziga-zaga, ens topem de cop amb una plaça amb aires colonials. És la plaça Alcalde Romeu, que fa que la visita comenci a agafar interès. Uns bancs de pedra originals, cases blanques de portalades amb forma d’arc, una fonteta circular, palmerars i altres espècies, donen a l’ombrívol indret un aspecte singular. A tocar de la plaça, un ample passadís ens connecta amb la visió de la platja, a la qual s’alinea paral·lel, un passeig sense trànsit rodat, atapeït de bars i restaurants. Hi és prohibit a més, circular-hi en bicicleta. S’anomena avinguda de Sant Joan de Déu. Aixecant una mica la mirada, descobrim la seva gran llargària, ja que aquella hora del migdia poca gent hi passeja. Sembla que continuem als anys setanta. I observem, des dels seients d’una terrassa, l’enorme platja, amb banyistes força allunyats uns dels altres. Uns veïns de segona joventut surten del portal contigu amb la cadira plegable i la tovallola sota el braç, disposats a prendre el Sol, tot un privilegi!

La pizzeria on hem anat a parar és molt gran, còmoda i ben decorada. Tant o més ho són les pizzes, que fetes amb tota la bona voluntat sobrepassen la mida del plat en tot el seu perímetre. Però com sempre, en refredar-se, ja no són tan atractives, i la meitat es queda abandonada. Hem escoltat durant l’àpat, balades de Julio Iglesias i d’en Roberto Carlos, tota una immersió en l’època en què semblem trobar-nos avui. Per pair l’excés de mozzarella, enfilem cap a l’interior per visitar les importants ruïnes iberes de la vila, però en haver-se enfilat també, i bastant, el termòmetre, decidim a mig camí deixar-ho per una altra ocasió. Després doncs de girar cua, i seguint la riba dreta del torrent de La Grallera, el qual desemboca al mar ja gairebé a l’altra banda del poble, arribem a l’últim tram del mateix passeig del matí, paral·lel a la costa, ara molt més ampli, però mancat de l’encant i l’autenticitat de l’anterior. Per sort, s’hi comencen a instal·lar uns paradistes d’artesania, entre els quals destaca un jove i musculós noi del Senegal, que amb el seu do de paraula i simpatia ens ven dues originals safates de vímet. “A Calafell es viu millor que a Barcelona – ens diu – és molt més tranquil, i fins i tot a l’hivern hi ha coses a fer”.

A mitja tarda, i després d’assaborir un magnífic gelat artesanal, donem també mitja volta, ara però pels carrers interiors. Hem recorregut així el de Vilamar, un petit eix comercial en si mateix, on he vist els pantalons blancs que buscava (semblava que m’estiguessin esperant a la botiga). Trencant pel carrer Sant Pere, seiem davant de l’oficina de turisme per beure un glop de l’aigua mineral que havíem comprat al passeig (2 € l’ampolla de litre i mig), mentre al bar del costat mateix un parell d’homes s’entretenen amb uns musclos a la vinagreta que fan molt bona pinta.

Un altre cop som a Tramuntana. Al cotxe, canvi de bosses per estris de platja, i ens dirigim cap a la sorra. El Sol ja no està gaire alt, però encara en queda una hora llarga. L’arena és fina i dura, dóna gust de trepitjar, i les ones arriben petites i desgastades després de recórrer la vasta amplària de la badia, gens profunda. Cal caminar força per poder submergir-se una mica. L’aigua és tèbia, tampoc no massa neta avui, però el seu contacte resulta igualment agradable després d’haver estat tot el dia rondant a peu. Alguns núvols prims han començat a fer acte de presència, però escampen de seguida per deixar entreveure la posta, que remarca les siluetes de les torres de guaita d’algunes construccions.

Ja és l’hora del capvespre, tornem al passeig, que ara sembla transformat. Ambient total d’estiu, les terrasses s’han omplert. Tapes, cerveses, parelles o grups de famílies han ocupat gairebé tot el lloc disponible. No es distingeixen però gairebé turistes. Hem retrocedit una dècada més. Però un bar d’estètica “xic”, on endevinem alguna taula lliure, ens remet un altre cop a l’època actual. Ja s’ha fet fosc, i mentre esperem l’entrepà del sopar amb una Estrella-Galícia, apareix el cercle brillant d’una lluna plena, fotografiada per la gent com una estrella de cinema. L’hamburguesa de vedella (ecològica, indicava), acompanyada amb la propina d’unes patates al forn, ha superat amb escreix la qualitat de la pizza del migdia. Tot sortint de l’establiment hem pogut fer encara una última descoberta, la pintoresca casa de Carlos Barral, a tocar també del mar. Finalment, posem rumb cap a Segur, on hem aconseguit, gràcies a Google, poder passar la nit.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.