He tornat a caminar per l’autopista

19 d’octubre, 2019

La primera vegada va ser quan era un només un nen de dotze anys, en fa uns 50 justament. Durant les acaballes de 1969 les obres de la que s’hauria d’anomenar A-19, o autopista del Maresme, eren pràcticament enllestides però la via estava encara fora de servei. I durant aquelles setmanes prèvies, entre el veïnat dels barris perifèrics de Badalona hi va arrelar el costum d’anar a passejar per aquella enorme “rambla” d’asfalt acabada de pavimentar, d’un color negre brillant i absolut i que desprenia encara un fort aroma de quitrà. Era la gran novetat, la meravella arquitectònica d’uns temps en blanc i negre que ara per cert, crèiem superats.

Evidentment fa 50 anys no podia saber ni imaginar que ahir mateix repetiria aquell passeig, ni tampoc que seria la caminada multitudinària de protesta que va ser. Però tampoc m’haguera imaginat, fa 40, 30, 20, o tan sols 10 anys, quan les protestes incipients per la sentència contra l’Estatut de Miravet començaven a despertar el sentiment de greuge i d’injustícia continuada que patim.

Aquest cop ha estat contra una altra sentència, molt més greu encara, que fa que els nostres millors polítics, que havien enarborat sempre la bandera del diàleg i el pacifisme, estiguin injustament empresonats. Riuades de gent vinguda de tota la geografia catalana, van omplir les principals vies de comunicació del país, en un acte massiu de protesta en el qual molts ciutadans ens vam anar afegint a mesura que travessaven els nostres carrers i places. Protesta cívica i pacífica per dir prou a uns jutges fanàtics i prevaricadors, als polítics de l’Estat que tergiversen constantment la lluita de l’independentisme, que no entenen altre diàleg que el bastó i la repressió policíaca i mediàtica. Però també protesta contra el mateix govern i partits de Catalunya, que haurien de demostrar una valentia que semblen no tenir, i als quals la gent els està dient PROU de submissió. Si uns i altres no saben escoltar el nítid clam de les “Marxes per la Llibertat” d’ahir, aquest clam d’indignació covat durant els darrers anys, el desenllaç de tot plegat podria ser encara més imminent del que la classe dirigent creia preveure.

Quan jo era només un nen de dotze anys, i caminava amb pares i tiets per l’autopista, no podia saber ni imaginar encara que, amb l’empenta de la gent, les grans transformacions poden ser possibles.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.