3 de novembre, 2018
Els tres primers dies de novembre, tres estones de cada matí per parlar amb més precisió, els he dedicat al nou poemari d’Orlando, inspirat en una novel·la de Virgínia Woolf. Desglossat en tres capítols, els tres dies m’han estat suficients per intuir la grandesa d’aquesta petita obra d’art.
Poemes curts i profunds, concisos, tampoc gens fàcils alguns, que demanaran segur, altres visites. Però tots ells contundents i descarats, evocadors i amb la paraula justa.
El dia primer, vaig poder capbussar-me en el significat d’una redescoberta i d’un desig de canvi del personatge. Orlando, home, vol ser dona.
El segon dia, segon capítol, els versos havien agafat un caire tràgic, amb al·lusions constants a la lluita contra les adversitats, enmig d’un món del tot imperfecte.
Avui mateix, dia tercer, ha estat però la consolidació. Orlando ha aconseguit renéixer de forma transmudada i s’ha pogut obrir discretament una finestra a l’esperança:
“Fer durar un somriure
als llavis.
Quan marxes no tombar el cap.
Dur els esguards en tu
i les desfetes.
Dur la ullera de llarga vista
i la mar a la butxaca,
pols del camí
aferrada a les sabates,
esperar encara una aurora més justa,
fidelitat al cercle.”
Els dibuixos intercalats d’Horacio Sapere, sempre amb el rerefons d’un mateix arbre multicolor, posen la cirereta d’aquest pastís literari.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!