Badalona (61) – Vies que uneixen

21 de juny, 2018

El paisatge central de Badalona ha estat dominat, des de l’inici de l’invent, pel pas del tren. Vies a peu de platja, proteccions i catenàries configuren un paisatge, que d’altra manera sense tots aquests elements, no seria el mateix. Els primers records d’infantesa passen inevitablement per quan els pares ens tapaven les orelles per no ser sorpresos pel xisclet agut de la locomotora que s’acostava ràpidament, paral·lela al passeig de la Rambla, però alhora per la joia que sentíem quan passava. En l’adolescència representava el límit entre les trobades innocents amb els amics i les tardes de discoteca, límit que traspassàvem decididament a la recerca de noves experiències. També durant el clímax de les Festes de maig veiem com el pas de ferro gairebé es difumina enmig de la gentada que s’hi aplega, el soroll de petards i el foc purificador de la cremada.

Les nostres vies del tren potencien una identitat difícil d’explicar.  Un sentiment de pertinença a una comunitat diversa, que intenta preservar l’essència del seu caràcter, cívic però contestatari. Que no esquiva els conflictes, que esdevé sovint punta de llança o potser de vegades banc de proves. El pas del tren sembla dividir, com alguns argumenten sobre els referèndums, però és precisament tot el contrari, igual que les consultes és un element que uneix, dóna caràcter i aglutina persones, cadascú amb els seus punts de vista, naturalment, però des del respecte compartit.

Aquesta és realment la naturalesa badalonina, que alguns sembla que volen qüestionar. Ens volen ara dividits un altre cop, ho intenten tant com poden. No se’n sortiran, perquè les conviccions de pau i entesa són molt més potents que les ànsies de domini de quatre agitadors, que per mesells o alts que siguin, no aconseguiran tombar el fil endurit de la nostra catenària.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *