FINESTRA FOTOGRÀFICA

15 de juny, 2018

L’anella de Glòries ja fa un temps que no existeix. A més d’un havia costat segurament alguns errors en el trajecte, en poder inicialment acostumar-se a l’ordre dels senyals, tot circulant en cotxe per damunt d’aquell singular repartidor, però amb el temps tothom més o menys s’havia après la metodologia. Més tard però, al cap d’uns anys, i gairebé i en molt pocs mesos, de cop i volta va desaparèixer per donar pas a les obres d’un pas soterrat i d’un gran parc en superfície. Tot és encara en construcció, i per diversos punts habilitats s’hi van obrir alguns passadissos que permeten a qui no va en cotxe, anar d’un costat a l’altra de la plaça.

Cada dia i a tota hora és un constant anar i venir de gent que els travessa, enmig del brogit intermitent de la maquinària i la remor constant però apaivagada de la circulació. Podem veure-hi per exemple l’oficinista aplicat, amb vestit elegant i encorbatat, cartera en mà i mòbil a l’orella, la parella d’avis que caminen amb dificultat recolzant-se mútuament, petits grups d’estudiants en animada conversa, potser sobre els exàmens, potser de política o de com lligar més fàcilment. Persones que llegeixen el mòbil o la “tablet” mentre caminen com hipnotitztades, o turistes despistats que busquen nous objectius per visitar. És freqüent trobar-hi gent amb un carro de la compra que va espigant tot el que pot, i sobretot trànsit rodat d’ús personal de tota mena: A part de la proliferació de bicicletes, també patinets de propulsió de peu o elèctrica, “skates” de rodes sorolloses o d’altres de goma silenciosa, però amb els seus tripulants gairebé sempre amb gorra i auriculars, algun “segway” de tant en tant … Algun veí que intenta passejar-hi el gos, individus que senzillament miren les obres o d’altres que tenim el costum d’anar fent fotografies.

En aquest tràfec quotidià de personatges s’hi amaguen certament un munt d’històries individuals. Cadascú marxa acompanyat del seu raonament particular o criteri de les coses, del neguit del dia, o de l’afany per arribar a destí. Del problema per resoldre o potser de l’alegria per una trobada imminent. Hi passa qui voldria saber tan sols si aquest dia menjarà, o quant li pagaran per la quincalla que arrossega. El qui va repassant a cada passa el resum de la seva vida, o qui espera senzillament arribar a casa per veure el partit de futbol de la jornada.

Sigui com sigui, tothom caminarà o circularà per la gran plaça de forma molt més agradable i sobretot segura, quan el passadís quedi definitivament desmantellat i el riu de cotxes, motos i autobusos que envolten el perímetre circulin sota terra. Quan per fi els habituals usuaris de la zona puguin trepitjar de veritat el ferm terrós del parc, deambulin observant les novetats que l’ajuntament regali i amb mirada al verd futur a banda i banda, que ajudarà també de ben segur a què propòsits, dèries i neguits adquireixin una altra perspectiva.