“Nou homenatge a Catalunya”

12 de maig, 2018

De vegades acostumo a fer-me la pregunta de com ha estat possible la meva evolució de pensament polític durant els últims deu o quinze anys cap a posicionaments clarament independentistes. I francament, el llibre d’en Vicent Partal m’ha donat resposta fil per randa, confirmant-me totes les intuïcions que ja tenia.

Aquest “Nou homenatge a Catalunya”, que he devorat en un temps rècord, tenint en compte els meus hàbits de lectura, més aviat lents i reposats, m’ha situat com davant d’un mirall del passat, en què llegint cada episodi d’aquesta intensa etapa que hem viscut, notava que parlava de mi mateix i de totes les sensacions que he pogut experimentar en tot aquest llarg (o curt) procés:

Perquè jo era dels qui de jove es va anar interessant cada cop més per la política, gràcies a les primeres passes d’aquella “modèlica” transició (la qual ara s’ha vist clarament que era mentida), perquè vaig viure l’intent de cop d’estat del 81 com un atac als meus principis democràtics. Vaig ser també dels qui va il·lusionar-se amb el primer govern del PSOE, però malfiant-me de seguida a causa de la seva pregunta sobre l’OTAN. Era, sí, dels qui portava el diari El País sota el braç – com l’autor explica – i llegia amb devoció els seus articles. I dels qui estava convençut que Jordi Pujol era un gran actiu pel progrés i les aspiracions de Catalunya. Igualment també opinava que l’idioma propi o qualsevol altre, eren tan sols un vehicle per poder relacionar-se amb les persones.

També vaig olorar un panorama fosc quan Aznar va començar les seves maniobres, i recordo la indignació incipient que em despertà l’episodi de les “xapes”, la qual va augmentar moltíssims graus durant la tramitació del Nou Estatut, que m’havia generat certament grans expectatives. Expectatives d’una entesa que cada cop veia més lluny, a mesura que les posicions del PSC començaven a fer-se irreconeixibles i la sensació d’enuig i ràbia em rebrotava a cada ultratge del PP i a cada intent d’humiliació cap a la nostra ja minsa autonomia.

La transformació del pensament pactista me’l vaig veure a venir aleshores gairebé de sobte. Com un canvi de xip que certificava la impossibilitat d’aquell encaix dins d’un Estat, la pretensió del qual ja resultava del tot visible, és a dir, l’arraconament gradual de les institucions i la cultura catalanes. La crisi econòmica, els greuges comparatius i les mentides evidents van acabar de fer la feina.

Aleshores va sorgir l’ANC, que aglutinava, de manera tant sorprenent com natural, en el seu objectiu d’independència, tot aquell sentiment acumulat. I així també, sóc d’aquell que va deixar de creure definitivament en els cants federalistes, dels qui es van emocionar com mai protagonitzant la gran cadena humana, i que es va sorprendre gratament amb el canvi de rumb del president Mas. Sóc un ciutadà de peu que un bon dia va decidir penjar al balcó una estelada, i que va sentir vertader dol quan va morir Muriel Casals.

En pocs llibres com aquest m’he sentit mai tan identificat, mentre de pàgina en pàgina revivia sensacions: Tot recordant aquell himne d’en Peret en el Camp Nou, l’experiència d’haver estat voluntari del 9-N, els Onzes de Setembre colossals, el míting inicial de Junts pel Sí, els neguits pel possible Referèndum i la foto amb la papereta just abans d’entrar-la a l’urna màgica de plàstic. I sobretot, el simultani sentiment d’alegria i decepció per la fugaç proclamació de la República d’octubre.

La visió lúcida (i habitualment optimista) d’en Partal, combinada amb la seva fluïdesa en l’escriptura, ens donen les claus i les pistes necessàries per entendre també aquests últims mesos de desorientació, d’incertesa i de dolor per la situació actual dels nostres polítics. Mesos en què s’ha incrementat encara més en el meu ànim el desig per la consecució efectiva del nostre objectiu republicà, i que segurament sota el balanç global que aquest homenatge representa, tot apunta que potser més d’hora que tard arribarem a veure transformat en realitat el seu assoliment definitiu.

4 pensaments a ““Nou homenatge a Catalunya”

  1. Estimat Francesc
    No et deixes res, i res més aliè del que dius. Gran en Partal i liders, ell i L’ Asumpció, d’una mirada de país que sense ells ens hagués estat furtada. Abraçada

  2. En Partal va desaprofitar un moderador i presentador del seu llibre Francesc.
    M’hagués ajudat molt en el meu paper de moderadora en una taula de lletres del meu barri. No, no t’has deixat res, i espera’t que encara en viurem de coses avui8,demà demà passat i els propers mesos.
    Ho aconseguirem, segur.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *