Per tenir casa cal guanyar la guerra

10 de gener, 2019

Tot just l’he acabat i he trobat ja una bona excusa per rellegir-lo. Tinc normalment el costum d’anotar frases interessants o passatges que m’atrauen a mesura que vaig avançant en el llibre que llegeixo, però amb aquest vaig preferir d’entrada no fer-ho, per no perdre en cap moment el fil del relat.

Evidentment, me n’he penedit, perquè aquesta autobiografia del poeta Joan Margarit (Sanaüja, 1938), acotada en els anys d’infància, adolescència i joventut, és plena de reflexions de gran calat, que va deixant anar com de passada i gairebé sense avisar enmig d’un relat fresc i captivador, a través del qual va detallant les seves inquietuds, vivències i descobertes, en una època dura i difícil, la de la postguerra. Una anàlisi íntima i profunda dels perquès de les seves pròpies conviccions.

L’Orlando de la Maria Victòria

3 de novembre, 2018

Els tres primers dies de novembre, tres estones de cada matí per parlar amb més precisió, els he dedicat al nou poemari d’Orlando, inspirat en una novel·la de Virgínia Woolf. Desglossat en tres capítols, els tres dies m’han estat suficients per intuir la grandesa d’aquesta petita obra d’art.

Poemes curts i profunds, concisos, tampoc gens fàcils alguns, que demanaran segur, altres visites. Però tots ells contundents i descarats, evocadors i amb la paraula justa.

El dia primer, vaig poder capbussar-me en el significat d’una redescoberta i d’un desig de canvi del personatge. Orlando, home, vol ser dona.

El segon dia, segon capítol, els versos havien agafat un caire tràgic, amb al·lusions constants a la lluita contra les adversitats, enmig d’un món del tot imperfecte.

Avui mateix, dia tercer, ha estat però la consolidació. Orlando ha aconseguit renéixer de forma transmudada i s’ha pogut obrir discretament una finestra a l’esperança:

“Fer durar un somriure
als llavis.
Quan marxes no tombar el cap.
Dur els esguards en tu
             i les desfetes.
Dur la ullera de llarga vista
i la mar       a la butxaca,
pols del camí
aferrada a les sabates,
esperar encara      una aurora      més justa,
fidelitat      al cercle.”

Els dibuixos intercalats d’Horacio Sapere, sempre amb el rerefons d’un mateix arbre multicolor, posen la cirereta d’aquest pastís literari.

La vida avança en espiral

26 d’agost, 2018

El mes d’agost s’acaba, i les vacances, a més d’haver-les dedicat a fer una mica de turisme local, també a petits rampells d’endreça (no masses però) i a matar el temps de tant en tant al sofà de casa durant les onades de calor d’aquest estiu, han servit també per acabar de llegir un dels llibres que tenia començats damunt de l’escriptori.

Vaig escoltar fa un temps en Norbert Bilbeny (catedràtic d’ètica a la UB) a l’entrevista del programa de tertúlia política d’en Xavier Grasset (canal 3/24) i en el qual, de manera gairebé habitual, s’hi comenta un nou llibre. En aquell cas era per la presentació de “La Vida avanza en espiral”, editat per Ariel el 2016, el qual em va cridar de seguida l’atenció. Va quedar després anotat a la meva llista de futures lectures i a principis d’aquest any l’encarregava a l’Isidre Sala, regent de la meva llibreria de referència: “El Full”, de Badalona.

De manera novel·lada, i sota el pretext d’una llarga conversa, al llibre s’hi van desgranant els conceptes essencials sobre les relacions humanes, però també sobre l’autoconeixement d’un mateix. A un doctor neuròleg li arriba el dia de la seva jubilació, i mentre comença a empaquetar les seves pertinences, acumulades al despatx de la clínica on ha treballat tota la vida (una sala atapeïda de llibres, objectes i documents), rep la visita del seu nét, que l’ajuda durant tota la jornada a buidar la consulta.

La qüestió generacional, el coneixement dels nostres propis defectes o virtuts, la disjuntiva entre el bé i el mal, el bagatge de les experiències professionals, l’èxit i el fracàs … I especialment les relacions familiars, la mort o el suïcidi, són temes recurrents a l’obra. La lliure decisió, el sentit de responsabilitat, la llibertat i la consciència, configuren també un debat intens entre l’oncle-avi i el jove nét, el qual cursa igualment la carrera de medicina.

Els objectius durant la vida, els efectes de l’activitat mental, l’actitud positiva, el benefici de les dificultats … “La vida avanza en espiral. Aunque vas hacia adelante, en realidad das vueltas sobre lo mismo, sobre tí … siempre alrededor de lo conocido”.  

El professor quasi jubilat i l’alumne novell intercanvien també opinions sobre què es pot entendre com a felicitat, o sobre l’amor i el respecte, i debaten els conceptes de temps i de memòria: “La vida se construye en futuro y se vive en presente, pero se comprende sólo en pretérito. Es cuando uno puede ir atando cabos”.

En resum, unes 170 pàgines d’ensenyaments i reflexions, escrites de manera àgil i atractiva, i altament recomanables per omplir les mínimes estones d’aquestes vacances en què la calor afluixava només a petits intervals.

“Nou homenatge a Catalunya”

12 de maig, 2018

De vegades acostumo a fer-me la pregunta de com ha estat possible la meva evolució de pensament polític durant els últims deu o quinze anys cap a posicionaments clarament independentistes. I francament, el llibre d’en Vicent Partal m’ha donat resposta fil per randa, confirmant-me totes les intuïcions que ja tenia.

Aquest “Nou homenatge a Catalunya”, que he devorat en un temps rècord, tenint en compte els meus hàbits de lectura, més aviat lents i reposats, m’ha situat com davant d’un mirall del passat, en què llegint cada episodi d’aquesta intensa etapa que hem viscut, notava que parlava de mi mateix i de totes les sensacions que he pogut experimentar en tot aquest llarg (o curt) procés:

Perquè jo era dels qui de jove es va anar interessant cada cop més per la política, gràcies a les primeres passes d’aquella “modèlica” transició (la qual ara s’ha vist clarament que era mentida), perquè vaig viure l’intent de cop d’estat del 81 com un atac als meus principis democràtics. Vaig ser també dels qui va il·lusionar-se amb el primer govern del PSOE, però malfiant-me de seguida a causa de la seva pregunta sobre l’OTAN. Era, sí, dels qui portava el diari El País sota el braç – com l’autor explica – i llegia amb devoció els seus articles. I dels qui estava convençut que Jordi Pujol era un gran actiu pel progrés i les aspiracions de Catalunya. Igualment també opinava que l’idioma propi o qualsevol altre, eren tan sols un vehicle per poder relacionar-se amb les persones.

També vaig olorar un panorama fosc quan Aznar va començar les seves maniobres, i recordo la indignació incipient que em despertà l’episodi de les “xapes”, la qual va augmentar moltíssims graus durant la tramitació del Nou Estatut, que m’havia generat certament grans expectatives. Expectatives d’una entesa que cada cop veia més lluny, a mesura que les posicions del PSC començaven a fer-se irreconeixibles i la sensació d’enuig i ràbia em rebrotava a cada ultratge del PP i a cada intent d’humiliació cap a la nostra ja minsa autonomia.

La transformació del pensament pactista me’l vaig veure a venir aleshores gairebé de sobte. Com un canvi de xip que certificava la impossibilitat d’aquell encaix dins d’un Estat, la pretensió del qual ja resultava del tot visible, és a dir, l’arraconament gradual de les institucions i la cultura catalanes. La crisi econòmica, els greuges comparatius i les mentides evidents van acabar de fer la feina.

Aleshores va sorgir l’ANC, que aglutinava, de manera tant sorprenent com natural, en el seu objectiu d’independència, tot aquell sentiment acumulat. I així també, sóc d’aquell que va deixar de creure definitivament en els cants federalistes, dels qui es van emocionar com mai protagonitzant la gran cadena humana, i que es va sorprendre gratament amb el canvi de rumb del president Mas. Sóc un ciutadà de peu que un bon dia va decidir penjar al balcó una estelada, i que va sentir vertader dol quan va morir Muriel Casals.

En pocs llibres com aquest m’he sentit mai tan identificat, mentre de pàgina en pàgina revivia sensacions: Tot recordant aquell himne d’en Peret en el Camp Nou, l’experiència d’haver estat voluntari del 9-N, els Onzes de Setembre colossals, el míting inicial de Junts pel Sí, els neguits pel possible Referèndum i la foto amb la papereta just abans d’entrar-la a l’urna màgica de plàstic. I sobretot, el simultani sentiment d’alegria i decepció per la fugaç proclamació de la República d’octubre.

La visió lúcida (i habitualment optimista) d’en Partal, combinada amb la seva fluïdesa en l’escriptura, ens donen les claus i les pistes necessàries per entendre també aquests últims mesos de desorientació, d’incertesa i de dolor per la situació actual dels nostres polítics. Mesos en què s’ha incrementat encara més en el meu ànim el desig per la consecució efectiva del nostre objectiu republicà, i que segurament sota el balanç global que aquest homenatge representa, tot apunta que potser més d’hora que tard arribarem a veure transformat en realitat el seu assoliment definitiu.

“De la xarxa al paper”

28 de gener 2018

De vegades, els somnis poden convertir-se en realitat.  I el que fa un parell d’anys va ser només una idea, una petita intuïció o un desig, s’ha pogut materialitzar finalment.

L’experiència de gestionar, divulgar i mantenir un bloc, va representar per a mi ja des de l’inici un fet especial, pel que comportava d’obertura a l’exterior d’unes imatges i relats a través d’una finestra que va adquirir el nom de “fotogràfica”.   Un espai enriquit al llarg del temps per la vinculació “cada cop menys virtual” amb l’entorn de VilaWeb i dels companys blocaires.

Arribats als 10 anys d’activitat calia doncs, a manera de petit autohomenatge, fer quelcom que pogués resultar especial i agradós per compartir.  I després d’un treball de recopilació, de selecció, adaptació literària dels apunts, maquetació i disseny, i de tandes de correcció i de perfeccionament diverses, aquell desig inicial ha vist la llum en forma de llibre.

Un llibre que no vol ser un simple catàleg recopilatori de fotografies i d’apunts, ni un dietari, sinó que per mitjà dels seus capítols introductòris per a cadascún dels anys, de falques en forma d’escrits complementàris i de reflexions diverses, pretén mostrar en el seu conjunt l’evolució al llarg de la dècada 2007-2017 del propi bloc però també d’uns sentiments, d’una motivació personal.

El divendres 26, va tenir lloc la seva presentació a l’Espai VilaWeb, en un petit acte en què la Roser Giner, prologuista d’excepció i veterana blocaire de la casa, i jo mateix, vam desgranar els trets característics, que justament ara us explicava, d’aquesta “Finestra Fotogràfica, 10 anys de bloc”, que per damunt de tot, us puc assegurar, és un treball fet amb el cor, i que us convido a descobrir.

Gràcies a tothom, i fins sempre,

Francesc.

“Les esquerdes del silenci”

21 d’Abril 2015

Les esquerdes del silenci-c

A dos dies de la diada de Sant Jordi, m’agradaria recomanar-vos la lectura de “Les esquerdes del silenci“, primera i recent novel·la de l’escriptora Sílvia Jané, on relata de manera magistral la vida d’una petita comunitat de monges a Barcelona, també amb excel·lents incursions al món rural català.

Si llegiu “Les esquerdes del silenci”, descobrireu una obra de llenguatge subtil, un relat alhora senzill i apassionant des de la primera a l’última línia, que té l’habilitat de descriure igual de bé, tant les situacions d’una trama perfecte, com els sentiments més íntims dels personatges que hi apareixen.

Llegiu “les esquerdes …” i hi trobareu autenticitat, sentit de l’humor, intriga, diversió, profunditat, … hi podreu trobar fins i tot la més pura essència de l’amor.

“… notà la tendra escalfor del seu cos a través del palmell de la mà i l’acaricià un parell de vegades, suau, suau.  Uns segons eterns, inacabables, una sensació retinguda en cada dit, perdurable en el temps.”

Barcelona (18) – Espai Vilaweb –

15 de Juny 2013

Començo a escriure aquest apunt, ben al contrari de l’habitual, sense un rumb massa definit. Potser amb l’objectiu de voler plasmar un estat d’ànim: El que em produeix la pròpia gestió  d’aquest bloc, que al llarg de ja fa uns anys em permet divulgar, expressar, compartir fotografies, acompanyades sempre d’algun relat o reflexió.
Avui em salto les normes, o més ben dit, el costum de parlar del propi bloc només un cop l’any, amb els aniversaris.

I és que avui, haig de destacar un fet especial : He visitat l’espai Vilaweb, i conegut directament companys blocaires amb els quals intercanviem comentaris i l’interès mutu pels blocs respectius, en motiu de l’acte de presentació del llibre de poemes “Gramòfon de runes”, de la també companya blocaire Maria Victòria Secall, … sí la del Pèndol de petites oscil·lacions …, en una agradable i íntima vetllada de reflexió, poesia, i cultura en majúscules.

Tornat a casa, dins el glaçat vagó de metro, no he pogut resistir-me a la tentació de començar-lo a fullejar, aíxí que Universitat i Catalunya han pogut olorar ja les primeres línies del gramòfon.  Més endavant, Monumental, Encants i Clot éren testimonis d’aquests versos, constatant que

“… l’arbre era allí,
al sud de l’esfera”

Després, Artigues i Sant Roc han aprés a

“… dibuixar els camins
amb els peus àgils,”

i han vist com

“… la color de la pell …
es transmuda,
com els estats de l’ànima …”

I un pèl abans d’arribar a destí,
Gorg i Pep Ventura podien participar encara de

“… les aromes volàtils,
viatgeres del tren que no atura …”

Moltes gràcies Maria Victòria, per aquest cabal de sentiments en forma de poemes.

I es trencarà avui un altre costum de la casa. Al text de l’apunt cal buscar-li una imatge adient (normalment és la imatge qui origina el text de la finestra). I serà ja demà, que la son comença a fer acte de presència. (3er. i últim trencament)

… A més, tampoc he parlat del bloc, com pretenia.  La poesia és la que a près avui la paraula .. Millor deixarem les reflexions pel l’aniversari 7è. … pel Maig de 2014 ! 

Bona nit.


17 de Juny 2013

… La imatge de l’apunt. 
 

Catalunya (2) – Crònica de la independència

29 de Juliol 2009

Acabo d’enllestir aquest assaig de la Patricia Gabancho, on hi planteja un escenari realment versemblant d’un nou Estat Català, ja per l’any 2010.
L’esdeveniment s’analitza de manera retrospectiva des de l’òptica del 2037, és a dir, amb 27 anys de bagatge en solitari com a país.  

Mitjantçant entrevistes a dirigents polítics del moment, i amb hipotètics retalls de premsa de l’època de la separació, es va disseccionant tant el procés de escisió amb Espanya, com els anys posteriors de construcció nacional.
El llibre resulta interessantíssim, ja que s’hi van desgranant els principals elements en joc: …/…
…/… els d’àmbit pròpiament pol·litic, i els socials. Serveis, infraestructures, immigració i multiculturalitat, llengua, ensenyament, organització territorial, turisme, esport …
Tot plegat resulta d’una política-ficció a mitges, per que en el decurs de les seves pàgines veiem que el que podria resultar difícil o impossible, pot esdevenir factible. Depèn sobretot del grau d’autoconvenciment i de valentia.

La seva lectura i el seu ritme trepidant, ens aboquen a una constant reflexió sobre el nostre present actual, els condicionants del passat, i sobretot a unes noves perspectives de futur.

Per a mi, les veritables perles del relat són els articles de diari ficticis de l’any 2010, escrits teòricament per reconeguts periodistes del moment actual, però amb la ploma de l’escriptora, aixó sí, reproduïnt-hi fidelment l’estil d’escriptura i d’opinió de cadascún.  (Hi trobem per exemple, en Salvador Cots, en Quim Monzó, o en Jordi Barbeta, entre d’altres).

Nomès un petit detall, que trobo que no hi lliga del tot:  La imatge de portada del llibre, amb al·lussió militarista és desdiu amb la descripció del procés, el qual resulta essencialment pacífic i referendat popularment, encara que evidentment no sense entrebancs.
(No us el deixeu perdre !).

La dona a la finestra

11 de Setembre 2008


En aquesta novel·la Vicenç Villatoro recrea magistralment l’atmosfera de Barcelona durant el setge de Barcelona dels dies 10 i 11 de Setembre del 1714, relacionant amb un altre història paral·lela els nostres esdeveniments del segle XVIII amb els tràgics atemptats ocorreguts a Nova York a inicis del XXI.
Ho fa però incidint en la dimensió humana dels personatges, intentant aprofundir en cóm les circumstàncies de la guerra i de destrucció afecten la nostra tranquila quotidianeïtat i seguretat.
És un relat força original, en el que el rodatge d’una pel·lícula a Barcelona fa de fil conductor per anar desplegant tota una amalgama de fets històrics, sentiments i desitjos dels personatges.
Algunes claus de l’argument …:

... Cinema, uns actors, un director, dolor per l’ésser estimat perdut … 

... Una ciutat : Ciutat Vella, unes muralles, por, mort i destrucció, … supervivència, esperança pel futur…


BONA DIADA !!

La Ciutat Invisible

13 de Novembre 2007

"La Ciutat Invisible" és el títol de la cel.lebrada novel.la del escriptor Emili Rosales, (nascut a Sant Carles de la Ràpita), publicada per Edicions Proa, i Premi Sant Jordi de l?any 2004.

Es tracta d?una novel.la contemporània i alhora històrica, ja que relata d?una forma paral.lela els avatars de dos protagonistes de diferents èpoques: La d?un galerista d?art del món actual, i la d?un arquitecte del s.XVIII.

Tot gira al voltant de la recerca d?un misteriós quadre del pintor italià Giambattista Tièpolo, i de l?encàrrec que l?arquitecte rep del rei d?Espanya Carles III de treballar en un projecte de construcció d?una gran ciutat fluvial al Mediterrani, a imatge de la de Sant Peters-burg.

L?enclavament escollit per aquesta gran obra serà precisament la desembocadura del riu l?Ebre !

A continuació, ?

A continuació, ? un enllaç amb la llibreria ?Món de llibres?, de Manacor, on hi podeu trobar un comentari més detallat de l?obra.

http://fausto.balearweb.net/post/21444

 i un altre amb tota la informació sobre l?autor :

http://www.escriptors.cat/autors/rosalese/pagina.php?id_sec=669

 És un llibre d’aquells en que no pots parar de llegir.