Per tenir casa cal guanyar la guerra

10 de gener, 2019

Tot just l’he acabat i he trobat ja una bona excusa per rellegir-lo. Tinc normalment el costum d’anotar frases interessants o passatges que m’atrauen a mesura que vaig avançant en el llibre que llegeixo, però amb aquest vaig preferir d’entrada no fer-ho, per no perdre en cap moment el fil del relat.

Evidentment, me n’he penedit, perquè aquesta autobiografia del poeta Joan Margarit (Sanaüja, 1938), acotada en els anys d’infància, adolescència i joventut, és plena de reflexions de gran calat, que va deixant anar com de passada i gairebé sense avisar enmig d’un relat fresc i captivador, a través del qual va detallant les seves inquietuds, vivències i descobertes, en una època dura i difícil, la de la postguerra. Una anàlisi íntima i profunda dels perquès de les seves pròpies conviccions.

París (6)

6 de gener, 2019

Són diverses les vegades que aquest bloc ha visitat París, amb aquesta ja sis. Però quina millor ocasió que un dia de Reis per autoregalar-se una altra imatge de la capital francesa? Una fotografia del canal de Sant Martin, feta durant l’última estada a la ciutat durant el desembre de 2010, enmig d’un ambient gèlid però cent per cent engrescador, com sempre resulta poder tornar-hi.

Tossa de Mar (4)

3 de gener, 2019

De tant en tant una fotografia recent agafa un especial protagonisme, com si formés part d’un cicle ordenat i previsible de l’existència. De cop, un lloc ja conegut o potser per conèixer adquireix una especial rellevància per l’evocació d’una situació passada. I la imatge queda instantàniament lligada a una altra d’anterior que retorna des de la memòria a un primer pla en forma de flaix, per voler tornar a ocupar un lloc privilegiat en el record, i per d’alguna manera intentar competir amb la nova.

Badalona (64) – Revisitant El Gorg

27 de desembre, 2018

El Gorg: Nom actual d’un terreny antigament atapeït de petits horts de tota mena, delimitats en un espai en fondalada. Mongetes, enciams i tomaqueres envoltant algun corral i una vaqueria. Petits camins que el creuaven en direcció cap a la gran bassa propera, també cap a l’escola, a recer d’alguna font durant l’estiu, trepitjat per botes d’aigua durant l’hivern. Espai on s’arrengleraven petites cases velles de façana emblanquinada i portes i finestres pintades de colors vius, zona on s’encabia igualment una fàbrica de gasosa, i fins i tot un petit taller d’embarcacions.

El Gorg és un ara un espai transformat i en transformació permanent, encara bastant diàfan, però en què van proliferant ja grues de construcció d’unes edificacions que avancen a bon ritme i on des dels seus balcons privilegiats s’observarà el nou canal interior, quan aquest arribi fins al port. Un espai que aplegarà segurament nous bars, noves botigues i turisme, que farà les delícies de visitants, i de retruc catapultar els preus de venda i de lloguer dels habitatges propers.

La veritat és que la zona és ara molt més atractiva, però els records no deixen de vegades de burxar. Segurament tendim a idealitzar vivències anteriors o situacions concretes, però ben mirat, no es pot dir que el lloc tingués aleshores massa cosa d’especial, tret que formava part de l’escenari de la meva infància.

2018: Nadal entre barrots

22 de desembre, 2018

2018: NADAL ENTRE BARROTS

Encetem unaltre Nadal / i els presos no són a casa, / doncs aquest és ja el segon /  que entre les reixes s’hi passen.

Són ells els nostres polítics, / els qui van donar la cara / fent el que la gent volia: / organitzar que es votava.

Formaven part d’un govern / del qual mig és a l’exili / per no admetre la violència / que alguns pretenen que hi sigui.

Tots aquests representants, / que de fet ho són encara, / qui sap com cel·lebraran / les Festes que vénen ara.

Amb gran injustícia pel mig / que és del tot polititzada, / no es pot confiar en absolut / que alguna justícia prevalga.

Per postres els nostres partits / no afinen rés, cap jugada, / o al menys això és el que sembla, / com un circ inacabable.

Es parla molt d’estratègia, / de bases poc amples encara, / però el cert és que vam votar, / i tenim llibertat “proclamada”.

Va ser tot just l’any passat, / que el Referèndum guanyàvem / en un Octubre vibrant / que el món a estones guaitava.

I ara entre tant dʼautonomisme / i federalisme de butxaca / donem voltes a una nòria / que la Generalitat no para.

Entre reunions i pulcritut / ens perd una estètica nefasta. / Potser es vol quedar bé amb tot-hom, / però és sabut que això no passa.

Aquest procés no acabarà / sense més determinació, / per part dʼells en anar units, / per part nostra amb convicció.

Les “manis” són molt emotives / però ja no impressionen ningú, / tot i el ressó que arrepleguen / no tenen efecte, en resum.

Hem de cercar noves eines / per tirar endavant la República, / instruments a l’abast de la gent / d’una eficàcia sens dubte.

Cal alguna iniciativa / que toqui de ple la butxaca, / que faci bellugar als europeus / a forçar al regne d’Espanya …

… A seure de debò en una taula, / a solucions consensuades, / o tindrem molts anys de conflicte / que segur durarà massa.

Cal que canviem ja de tàctica, / el poble té la paraula, / amb contundència i aplom / per guanyar aquesta batalla.

Serà amb la Independència anhelada, / nomès quan sigui efectiva, / que els de lʼexili i ostatges / podràn tornar amb la família!

 

Francesc Cabiró  (Nadal 2018)

Barcelona (35) – Retorn a plaça Mercadal

16 de desembre, 2018

La plaça Mercadal és un petit tresor de Barcelona. Situada al bell mig del barri de Sant Andreu, és un espai porticat que alberga, com el seu nom indica, un dels mercats municipals de la ciutat.

Ja fa un temps que no la sovintejo. La crisi del 2008 va enterrar la feina de més d’una dècada, a l’enginyeria on treballava, a prop d’allà. Però de vegades em ve a la memòria el record d’aquelles passejades, sovint nocturnes, sota dels seus arcs senzillament engalanats, mentre podia respirar encara aroma de poble, tot escoltant de pas l’enigmàtic silenci de les seves pedres.

https://blocs.mesvilaweb.cat/francesc_cabiro/?p=82022

Passat, present, futur

9 de desembre, 2018

PASSAT, PRESENT, FUTUR

 

Un retall de memòria
nítid o difús,
portador
de guspires enceses,
vigilants,
amagades al cervell.

 

Una olor,
alguna conversa,
un clam,
un crit,
aquell instant fugaç
que s’endevina.

 

…/…

 

Ara ja no plou
i els arbres han crescut,
les certeses hi són,
però més encara els dubtes,
aparcats a un paradís
contradictori.

 

Sempre fa fred,
a voltes escalfor,
i m’ofego
en un got d’aigua,
però és l’ocell qui m’endevina
el trajecte millorable.

 

…/…

 

El temps avança
ferm i decidit,
no pregunta
ni respon,
i empeny a una incertesa
farcida de projectes.

 

Donant pistes, de vegades
perceptibles,
em remou amb les urpes,
insistent,
l’eterna aspiració
de voler ser.

 

Francesc Cabiró,   9 de desembre, 2018

La Pobla de Lillet

28 de novembre, 2018

Érem només a mig agost, ple estiu encara, però el dia arrancava fresc i amb pluja intensa. Les torrentades de la nit passada havien acolorit el Llobregat d’un marró fangós, el qual baixava viu i amb força.  Era segurament ja el preludi d’una tardor sobrada d’aigua enguany. Mentrestant, des del finestral d’un menjador de restaurant, a peu de riu, l’estampa resultava tan senzilla i tan potent alhora com qualsevol de les certeses de la vida.

Barcelona (35) – Terrats

24 de novembre, 2018

Sempre hi ha alguna cosa que atrau en observar un terrat. Una barreja d’admiració i curiositat (o més aviat xafarderia) fa dirigir la mirada per tots els racons possibles. A intentar indagar qui podria viure dins d’aquella finestra oberta, o com es puja a la teulada per reparar antenes.  Si algú sortirà de cop a recollir la roba estesa, o simplement, a resseguir el perímetre esglaonat d’una geometria sempre peculiar.

Aquest és molt a prop de la plaça de les Glòries, terrat d’un edifici envoltat ja de construccions modernes d’oficines o de solars arrasats, de nous gegants de cristall certament interessants, però que fan encara més original la permanència dels antics immobles, la qual s’intueix indefectiblement no massa perdurable.