L’últim escrivent

10 de març, 2019

Retrocedir en el temps, per dues vegades. L’una per recuperar vivències i impressions dels anys de la Barcelona Olímpica, aquella gran transformació de la ciutat i de gran part de l’àrea metropolitana que va captivar-nos a molts, i que va representar una espurna d’il·lusió col·lectiva. L’altra, per fer-nos viatjar també a la mateixa Barcelona però d’inicis del segle XX, a través d’unes cartes que va rebent de manera misteriosa el protagonista de la novel·la.

L’autora va teixint al llarg del llibre una història minuciosa i tendra amb un “in crescendo” que culmina de manera trepidant. Un relat en què descriu uns personatges entranyables i senzills, amb els qui, i amb qualsevol d’ells, el lector podria sentir-se identificat, i on sobresurt per damunt de tot l’amistat entre en Jordi, el jove escrivent, i en Saturnino (“Roñas”), home vidu i ja jubilat.

“L’últim escrivent” enganxa des del començament amb un llenguatge viu, irònic i profund. Amb diàlegs fluids i abundància de referències que ens permeten submergir-nos en el nostre imaginari dels anys noranta “- Però, tu no veus el que estan fent amb la ciutat?… Si la zona de Poblenou sembla un camp de mines …”, o transportar-nos cap a l’any 1903 “Els obrers, els desvalguts i els esguerrats ja fa hores que s’esperen. Uns hi van per a comprovar si l’ostentació de riquesa de la qual els parlen és certa. D’altres, per envejar la vida que mai tindran.” I també ple de passatges detallistes “El deixà sobre la taula, amb la caboteta cap per avall i la punxa amenaçadora cap per amunt, i descargolà de seguida l’altre”, frases enginyoses, “Aquell home era capaç de rebaixar la importància d’una guerra nuclear”, o de gran impacte sociològic, “Un silenci compacte, que semblava que adquirís corporeïtat. Calia omplir-lo abans que acabés amb la relació”.

Així és com respira la segona novel·la de la Sílvia Jané, de manera delicada i alhora contundent, tantmateix com el seu primer treball “Les esquerdes del silenci”, igualment recomanable.

 

Barcelona (37) – Contrallum

1 de març, 2019

Em trobo a la recerca d’alguna paraula nova / que descrigui el lloc on he passat / deu mil vegades / Un lloc prou familiar, però que m’engresca sovint / a admirar contrastos i colors. / Avui ha estat un contrallum, demà qui sap / alguna cosa em sorprendrà dins el trajecte rutinari. / Ara toca destacar / la silueta d’unes branques hivernals, encara / Com el raig solar es diposita en una rossa cabellera / Com escampa també el seu mantell daurat / en diagonal, sobre el carrer del mateix nom / Explicar, tot i que no faria falta / que s’ha amagat discretament entre palmeres / i que s’escola intel·ligent per allà on pot / Que sigil·lós fa difuminar l’aire / i deixa al descobert al fons, la silueta d’un vell conegut.

Barcelona (36) – 11 de Setembre –

17 de febrer, 2019

Resulta sovint un espai inhòspit, poc amable / Trajectes llargs, trencats i inacabables / soroll, amuntegament, presses i batzegades / amb canvis constats d’aire calent / i de fred glacial a manta / Lloc que ens obliga a escoltar converses no desitjades / però testimoni també de la nostra rutina i mandra / Tocs d’atenció, anuncis estúpids i alguna rata / controls i vigilància, vandalisme, vagues / Un submón tant útil com indesitjable.

Però a l’altra cara de la moneda / el Metro pot oferir disseny i avantguarda, / formes subtils i atrevides, espais diàfans / alta tecnologia, suavitat en les arrancades i aturades / (sobretot quan cap conductor el mana) / Espai per l’evasió de la ment mentre es viatja / Disposem amb ell del plaer d’una immediatesa combinada / Brinda una oportunitat d’or per fullejar un diari / o seguir amb interès aquella novel·la que enganxa / i sinó, per repassar senzillament el WhatsApp / Veure gent diversa que d’altra forma no coneixeríem / I ens dóna finalment la gran satisfacció, / gràcies a les seves escales màgiques / de poder tornar a sortir a la planta baixa!

Helsinki

10 de febrer, 2019

La neu i el fred omnipresents, el paisatge blanc eternament nadalenc, són el marc natural i incomparable on uns nens juguen a l’hoquei. Un món i una realitat contrastables amb l’ambient gairebé primaveral a Catalunya d’aquests primers dies de febrer. Una quotidianitat que aquí ens fa reviure un altre cop les benediccions de Sant Antoni Abat, admirar com alguns ametllers ja comencen a florir, però també a veure per televisió manifestacions que destil·len odi, o a esperar amb neguit i malestar l’inici d’un pseudojudici.  A milers de kilòmetres de distància, vuit persones de vida encara curta gaudeixen del seu esport predilecte, probablement alienes a altres episodis vius dins la mateixa Europa. Vivències tan llunyanes com alhora properes per la immediatesa del Whatsapp.  (Fotografia: Raimon Cabiró)

Lisboa (5) – Belém

27 de gener, 2019

Riba dreta del Teixo. Des de la torre de Belém és a tocar l’ampla desembocadura d’un riu que ve de molt amunt, i que ara, passat el gran estuari, comença a confondre’s amb la mar. Les seves aigües, juntament amb les arribades de l’oceà amb l’embranzida dels vents atlàntics intenten barrejar-se, subtilment però amb insistència, com a ritme de fado, com dos amants que s’haguessin encreuat inevitablement empesos per un destí predeterminat. Lisboa, la ciutat allà propera, fa com de mestre de cerimònies i beneeix aquesta unió líquida que l’enriqueix i alhora la fascina.

L’Escala

19 de gener, 2019

Aquesta imatge enceta una nova sèrie d’apunts del bloc, que s’agruparan dins la categoria de “Perquè vaig fer aquesta fotografia?”. Així, doncs, cal començar sense més preàmbuls a buscar alguna resposta a aquesta incipient pregunta.

El passeig del Mar, al poble de l’Escala (de fet, he hagut de recórrer al Google Maps per recordar-ne el nom del carrer), era un lloc que freqüentava sovint fa algunes dècades. Un passeig marítim entre la zona turística de Riells i les primeres roques tímidament escarpades d’abans d’arribar a la cèntrica platja del port. Un llarg passeig engalanat amb una també llarga filera de tamarius que oferien, com suposo que igualment ara, un bonic contrast verd-blavós quan hom dirigia la mirada a la costa, per entremig del seu borrissol de petites branques.

L’encís del conjunt d’aquell paisatge empordanès era motiu prou inspirador (quan l’absència de tramuntana ho permetia) per animar-se a mesurades provatures fotogràfiques, en uns anys en què el digital encara no existia. Només era qüestió de deixar-se anar perquè per l’objectiu de la meva Olympus analògica anessin entrant aquells contrastos que oferia l’aire nítid i fresc acabat d’arribat de la Mediterrània.

Perquè vaig fer doncs aquesta foto? Senzillament, durant el còctel d’imatges possibles que oferien aquelles passejades, una gavina solitària s’havia posat sobre el tapís multicolor de roques i d’aigua transparent, com incitant al clic de la càmera, la qual evidentment no va tenir més remei que cedir a aquella desafiant provocació.

Per tenir casa cal guanyar la guerra

10 de gener, 2019

Tot just l’he acabat i he trobat ja una bona excusa per rellegir-lo. Tinc normalment el costum d’anotar frases interessants o passatges que m’atrauen a mesura que vaig avançant en el llibre que llegeixo, però amb aquest vaig preferir d’entrada no fer-ho, per no perdre en cap moment el fil del relat.

Evidentment, me n’he penedit, perquè aquesta autobiografia del poeta Joan Margarit (Sanaüja, 1938), acotada en els anys d’infància, adolescència i joventut, és plena de reflexions de gran calat, que va deixant anar com de passada i gairebé sense avisar enmig d’un relat fresc i captivador, a través del qual va detallant les seves inquietuds, vivències i descobertes, en una època dura i difícil, la de la postguerra. Una anàlisi íntima i profunda dels perquès de les seves pròpies conviccions.

París (6)

6 de gener, 2019

Són diverses les vegades que aquest bloc ha visitat París, amb aquesta ja sis. Però quina millor ocasió que un dia de Reis per autoregalar-se una altra imatge de la capital francesa? Una fotografia del canal de Sant Martin, feta durant l’última estada a la ciutat durant el desembre de 2010, enmig d’un ambient gèlid però cent per cent engrescador, com sempre resulta poder tornar-hi.

Tossa de Mar (4)

3 de gener, 2019

De tant en tant una fotografia recent agafa un especial protagonisme, com si formés part d’un cicle ordenat i previsible de l’existència. De cop, un lloc ja conegut o potser per conèixer adquireix una especial rellevància per l’evocació d’una situació passada. I la imatge queda instantàniament lligada a una altra d’anterior que retorna des de la memòria a un primer pla en forma de flaix, per voler tornar a ocupar un lloc privilegiat en el record, i per d’alguna manera intentar competir amb la nova.