11 de Setembre, 2016
Avui m’he despertat més d’hora del que m’és habitual en un diumenge. Amb la mínima claror de la finestra, el batibull de somnis ha donat pas desseguida al repàs mental dels últims esdeveniments, de les últimes magnífiques Diades viscudes, amb la consciència de que la d’avui pot ser la més important i definitiva d’aquest procés. Un procés que de vegades sembla que s’eternitza i empantana, però que ben mirat amb objectivitat i perspectiva, és obvi que navega a una velocitat de creuer vertiginosa.
Diria que fa cosa de 10 anys, que el sentiment de dignitat va començar a arrelar amb força a moltes consciències del país a partir del desengany Estatutari, d’aquell intent d’encaix forçat en una Espanya cada cop menys nostra. Sentiment ja alimentat segurament per una llavor més llunyana, de dècades que de mica en mica acumulaven greuges, primer subtils, i després més desbocats.
Emergia així pocs anys més tard, i de manera inusitada, un afany generalitzat de rebelía, que ens sorprenia a nosaltres mateixos despertant-nos de la nostra letargia, i que ens empeny des d’aleshores a deslliurar-nos d’un pes cada cop més feixuc per aconseguir un futur millor.
La Diada multitudinària del 2012, la vitalitat de l’ANC, el concert per la LLibertat i la Cadena Humana del 2013 (una filera de rostres d’il·lusió col·lectiva), la Via Catalana del 2014, la consulta del 9-N (clímax democràtic i assaig de referèndum), la concentració de la Meridiana de l’any passat … Són ja moltes vivències que ens apropen a la resolució final, que juntament amb els nostres polítics aviat haurem de culminar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!