FINESTRA FOTOGRÀFICA

El destí natural d'una fotografia és ser mostrada, i encara millor si alhora pot transmetre algun missatge o ajuda a expressar una opinió.

12 d'octubre de 2016
0 comentaris

12 d’Octubre, o els antivalors

12 d’Octubre 2016

IMG_20161012_174529-c

És difícil saber del cert quan o a partir de quin moment de la vida comencem a prendre consciència crítica, o posicionament sociopolític propi i consistent. A experimentar una sensació de rebuig a coses que abans no ens havien semblat qüestionables.

Són preguntes difícils de contestar, però reflexionant en la qüestió veig bastant clar que en el meu cas, l’etapa del servei militar obligatori em va proporcionar tot una sèrie d’elements que afavorien el despertar d’una mena d’hipnosi mental i política de la qual havia estat com presoner fins aleshores, en una època en què el comú de la gent no havíem tingut accés a altres veritats que les inculcades per la visió uniformista d’aleshores.

Era l’any 1977, quan tot just sortíem del franquisme i començava a haver-hi tímids indicis de canvi real a la societat.   Tot i la tendra edat de 21 anys, ja tenia però un futur professional bastant encarrilat, els estudis a mig fer, projectes de parella … i calia aleshores estroncar-ho tot per 14 mesos d’obligades milícies!.

Aquella circumstància per ella mateixa ja constituïa un maldecap, però tot i axí, l’esperit aventurer de la juventut podia encara sobreposar-se a l’entrebanc i intentar treure’n profit d’alguna manera.

La realitat va ser tot el contrari, perquè de seguida vaig constatar que el que allà s’hi coïa em provocava sovint una mena de xoc de mentalitat entre l’ambient i costums castrenses i la meva anterior vida de civil, en la que no havia pres encara prou partit per la desconeixença que esmentava.

Així que durant els mesos de servei, entre batalletes, instruccions i desfilades, em vaig anar adonant de quin era el meu criteri de les coses, que sentia constantment contraposat als costums i emblemes militars:  Al del rang i d’escalafó, a de obendiència cega,  al conducte reglamentari, al d’abnegació a la bandera i a la pàtria, als perversos sentiments de masculinitat i d’orgull.    Alhora que sentia igualment rebuig per la desigualtat imperant als quarters, per l’abús sobre el subordinat, les bromes de malt gust, pel càstig gratuit, per la pèrdua de temps i la vagància.   I no cal dir, pel fanatisme i la mentalitat tronada de molts comandaments.  Conceptes que representaven per a mi uns antivalors que m’ajudaven a saber-me antagonista.  Em refermava cada cop més en què aquell ambient, i aquelles maneres de fer i de pensar no eren les meves.

És cert que també vaig poder crear alguns vincles d’amistat amb alguns companys de batalla (mai millor dit), però això constituïa sobretot una vàlvula d’escapament a tants moments d’espera i ansietat en aquella etapa interminable de la vida, i de la qual, el millor moment que recordo és justament del dia en què vaig poder deslliurar-me per sempre més d’aquelles vestimentes.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.