21 de desembre de 2009
General
0 comentaris

56a carta. Una plataforma cívica antitaurina, ens mostra la crua realitat

Amics i amigues: la histèria anticatalana desfermada per una plataforma cívica, antitaurina, que utilitza democràticament els recursos institucionals per tal de fer de Catalunya un país una mica més civilizat, dóna peu a algunes reflexions.
Amics i amigues:
    ja coneixeu, suposo, aquella vella dita que diu que l’home proposa i la punyetera realitat disposa. Doncs bé, tenia previst, avui, tornar al 1989. Perquè aquesta insistència? Doncs, perquè és difícil entendre on estem si no sabem d’on venim. I sense algunes coses que van passar, i es van teoritzar, en aquell any en el que es commemorava els 200 anys de la Revolució Francesa, és, penso jo, difícil comprendre que la crisi econòmica actual, encara ben viva, no és conseqüència de les subprimes, ni de les gestes dels Madoff, Kerviel o Millet; ni tan sols de les entitats financeres que han petat deixant milers de persones amb el cul a l’aire. No, no ens enganyem, perquè tot això té molt més a veure, i està originitat, amb filòsofs, com Strauss, Kojéve, Furet o Fukuyama; economistes, com els de l’escola de Chicago amb Friedman al front, responsables per altra banda de milers de torturats i morts, o polítics com Reagan i Tatcher, els quals van aplicar, amb rigor i inclemència, les idees i tesis dels uns i dels altres.
    Sí, aquesta era la meva idea. Però la punyetera realitat fa que ara mateix estem vivint un viu debat polític… per causa del toros. Un ardit debat que ens afecta a tots nosaltres en quant que catalans. No dic independentistes, sobiranistes o federalistes, sinó que simplement catalans. Sempre i quan no hàgim dimitit de ser-ho, esclar. I vaig més enllà: que afecta tothom, amb sentiment català o no, que més o menys tingui unes concepcions democràtiques.
    Tot això que he dit ve a tomb per dos fets. Un és les consultes sobre si s’està d’acord o no amb la independència de Catalunya. Consulta de caire indiscutiblement polític. L’altre, l’acció d’Iniciativa Legislativa Popular que, emparant-se en l’article 61.1 de l’Estatut, ha dut al Parlament la proposta legislativa de prohibir les curses de braus. En realitat, de fer extensiu a això que alguns en diuen festa, la prohibició ja existent de fer espectacles que incloguin animals vius. Una acció de caire estrictament cívic. Tenim per tant dues accions que, sent ben diferents, tenen el nexe comú de ser una iniciativa ciutadana, és a dir popular. I també d’haver crescut, una ràpidament, altra després d’una dura lluita d’anys, al marge dels partits.
    Respecte de la primera, sols cal recordar la prudència amb la que els partits parlamentaris teòricament favorables a l’autodeterminació dels pobles, se l’han mirat (altra cosa són les solemnes declaracions d’un oportunisme més que evident). I també la intervenció de Jordi Miralles —preocupat pels seus cigrons… amanits amb caviar beluga— insinuant que darrera del moviment hi podria haver interessos de partits —CiU i els CUP, d’ERC no va gosar dir res, pero…—, o sigui, interessos polítics!
    Home, Jordi, no cal tenir pas un índex d’intel·ligència política massa desenvolupat per saber que als de Convergència la paraula independència els posa la carn de gallina, i als d’Unió els fa sortir ampolles. Els CUP segurament que sí que han tingut una participació activa. I què? Pitjor encara, insinuar des d’un partit —perquè tu estàs a un partit, el PCC, per més que aquest estigui en situació tècnica de desaparegut, encara que no en combat, en una organització política, EUiA, i en un Parlament, que és un organisme polític—, que una acció, qualsevol, presenta foscos elements d’interès polític, recorda a Montilla titllant de “política” la manifestació organitzada Pel dret a decidir. Per cert, també desapareguda. Abduïda —segons opina la meva senyora, la Mercè, ja sabeu—, per uns poders no extraterrestres, sinó que absolutament terrenals.
    O sigui, que les accions de consulta popular, han posat nerviosos no sols la caverna tavernària, com ja era d’esperar, incloent PP a Catalunya i C’s, sinó que també gent que s’omple la boca de participació, democràcia i autodeterminació… sempre i quan a ningú li passi pel cap la mala idea d’exercir-los.
    Deixem-ho aquí, i anem pel cas del moviment antitaurí, possiblement més interessant que les consultes sobiranistes com a termòmetre, baròmetre i no sé si també hidròmetre de la realitat espanyola.
    Si hi ha en aquests moment a Catalunya un moviment ciutadà que sigui veritablement transversal, aquest és tot just el moviment antitaurí. Hi participen en ell gent provinent de les més diverses zones geogràfiques —una cosa que sempre m’ha cridat l’atenció de les concentracions davant la Monumental, és la gran presència de cartells en castellà—, que a més cobreix tot l’espectre polític existent a Catalunya. O sigui, que de nacionalista o independentista, en quan a moviment, res de res.
    Doncs bé, un dia aquest moviment es posa en marxa, recapta signatures per demanar al Parlament que la llei de protecció dels animals es faci extensiva als braus. Aconsegueix el nombre suficient i du la proposta al Parlament. Més compliment de la legalitat institucional no és possible. Un cop presentada la demanda, PSC, PP i C’s –units per l’amor comú a les tradicions bèsties i també al servei de ves a saber quins interessos—, damana que la petició no es tramiti. Es fa una sessió parlamentària i una majoria, dissortadament minsa, refusa la demanda. Amb la qual cosa la proposta del moviment antitaurí, segueix endavant. Fins aquí, els fets pelats. Un conjunt d’accions absolutament dins de les normes i lleis parlamentàries.
    I ara ve el bo del cas. Que les consultes sobiranistes encrespessin els ànims de l’Espanya eterna, està dins del previst. Cap novetat. Però el cas dels toros ha estat veritablement espectacular. I emblemàtic  La histèria davant l’agressivitat i l’absurd identitarisme dels catalans, expressats a través del moviment antitaurí, ha estat més gran encara. I ha servit per atacar l’estat de les autonomies, i fins i tot l’existència d’una llengua, el català, que sent tant petita pretén esborrar del mapa un espanyol que ja supera l’anglès en parlants i ús (alça Manela! que dèiem al meu barri). I naturalment, ¿com és possible que un parlament regional —la paraula i concepte regió torna a galopar per l’Espanya cavernícola—, pugui prohibir l’espanyolíssima festa espanyola? Fins i tot, i portant l’aigua al seu molí, he llegit missatges de SMS que deien: Si ells no volen toros, nosaltres no volem el seu cava. A la Rioja el fem més bo. Qui vulgui, que prengui nota, i obri en conseqüència…
    Si, amigues i amics, el llistat de barbaritats que he pogut veure i sentir aquests dies és gros. I el més bestia de tots —en el que cal incloure el manifest d’un sector de l’ex progressia catalana, que amb ell s’uneix a la carcùndia espanyola—, és el que treu el santcristo gros dels pro matances artístiques: el clam per la llibertat. Prohibit prohibir, han clamat, fent-se passar per quasi llibertaris, individus que consideren Rajoy massa tou i condescendent amb l’antiespanya. Però passa que les societats civilitzades, tot just han partit de prohibicions per tal de sortir del salvatgisme de què el fort imposi el seu dret i la seva llei al dèbil. Hem prohibit que els pares es considerin propietaris dels fills, com ha estat a Europa fins ben entrat el segle XX; o el marit de la dona; o la tortura i la pena de mort; o que un borratxo circula a la velocitat que li roti amb total menyspreu a la seguretat dels altres… Jo, i ara parlo amb ells, no amb vosaltres amics i amigues, he lluitat com bonament he pogut contra les prohibicions absurdes, injustes i inhumanes, però estic a favor de les que ens poden fer una mica més civilitzats, o una mica menys salvatges si més no. Perque allò que importa de debò per posar-se en favor o oposar-s’hi, és què es allò que s’hi prohibeix i perquè s’hi prohibeix.
    I, tornat a parlar amb vosaltres, amics i amigues, les conclusions que crec que podem treuere de tots dos fets, més del segon que del primer tot just perquè té un origen i motivació estrictament cívic i no polític, és que a Espanya hi ha amples sectors que ni entenen ni volen entendre el que és un simple exercici de democràcia. Amples sectors que estan ancorats al segle XVII, ja que el XVIII amb tots els seus defectes també és el de la Il·lustració (fins els borbons, començant per Felip V, van estar contra els toros!). I que Catalunya és per a ell un ens estrany, incomprensible, díscol per maldat intrínseca. He sentit dir charnego traidor, referint-se a Montilla. Ho va dir a Intereconomia Duran, el de l’ONCE.
    Doncs bé, amigues i amics, en aquest context parlar de federalisme (i jo n’he estat molts anys federlista) és un exercici d’onanisme polític. Podem somiar que ens estem tirant l’Scarlett Johansson, però ella ni ens fa cas ni se n’entera. Perque ella, i ara parlo d’Espanya, sols ens accepta si dimitim de catalans i oblidem la nostra història i la nostra realitat .Sí assumim com a pròpies totes les seves concepcions de com ha de ser Espanya. I la seva història farcida de mentides: des de la batalla de Clavijo fins que la Cruzada va salvar-nos de la barbàrie roja, passant per que els Reis Catòlics van forjar la unitat espanyola, culminan així un procés assenyalat per Déu i que va començar l’endemà mateix del dia en el que va morir el darrer dinosauri.
    Aquestes són les conclusions polítiques que, paradoxalment, es poden treure de tot el terratrèmol que ha causat un moviment cívic al que, des de fora s’ha polititzat d’una manera més que grollera.
    I prou per avui, amigues i amics, que passeu els Nadals com bonament pugueu, sense oblidar que la immensa majoria de la humanitat no el celebrarà. Una part perquè té altres cultures i altres festes, i per tant no celebra el naixement d’Aton, el déu Sol, i altra perquè no pot. Així que fins el dilluns vinent. Amicalment
                Francesc Font    Xaronet

PD.     El cas del nen de la Nou de Gaia “oblidat” a l’autocar de transport, que hauria pogut tenir un tragic final, assenyala una greu inoperància, per no dir absolut desinterès i manca de professionalitat, per banda de l’escola.
    Ara bé, el que més m’ha impressionat del cas, és que en les explicacions fetes a TV3 per una monitora, aquesta, aprofitant els cinc minutets de glòria que se li oferien, en tot moment va presentar una cara somrient i d’allò més simpàtica. Fins i tot en el moment en el que diu que el nen s’havia cagat i pixat al damunt, l’expressió de la cara quasi era de com si estigués explicant una entramaliadura d’allò més simpàtica. Veient la imatge, vaig treure la impressió que del fred i del terror que va passar el nen —tres anys, lligat a un seient, brut, mullat, mort de gana i de set, i sentint-se abandonat durant set hores— qui ho explicava no en tenia cap consciència.
    És terrible, si més no per a mi, que davant d’una càmera, tothom es vegi obligat a “quedar bé”, incloent els obrers que estan davant la fàbrica que plega. En aquest cas, però, ja no sé si es tracta d’excés de falsa simpatia o de trista absència d’empatia. Un dels grans problemes d’ara, aquest darrer.
   
   

   

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!