26 de març de 2012
General
0 comentaris

132a carta. Sobre les circumstàncies

Amics i amigues, la famosa frase d’Ortega y Gasset: jo soc joc i la meva circumstància, permet fer una petita reflexió a partir del fet que la nostra circumstància no sempre és nostra, sinó que imposada per altres

Amics i amigues:
    Suposo que coneixeu la famosa frase d’Ortega y Gasset: jo sóc jo i la meva circumstància. Una reflexió molt encertada, ja que les circumstàncies sovint tenen un paper força important en la nostra realitat.
    En una època de pau, posem per cas, un tal Napoleó Bonaparte hauria estat un simple i fosc oficial d’artilleria. Molt possiblement un individu amargat perquè, conscient de la seva vàlua militar, tot el seu geni li servia sols que per participar periòdicament en absurdes maniobres anuals. Jo mateix dec la meva senyora —la Mercè, ja sabeu—, a què un dia algú va destinar a vigilar-me un policia prou maldestre com perquè me n’adonés… És  l’única cosa bona que dec a la policia, sigui de la mena que sigui.
    Ara bé, a banda d’històries senzilles, d’exemples extrems, i d’ucronies tipus: què hauria passat si no hagués passat el que va passar, en això de les circumstàncies que de vegades creen un tomb, o més d’un, en la nostra vida, cal parar compte, penso, en què les hi ha de dues menes. Unes són aquelles que en part ens l’hem creat nosaltres mateixos. De vegades per la nostra acció, de vegades per la nostra inacció. En tots dos casos és bo, i honest, saber assumir les conseqüències. Alhora que signe d’intel·ligència, canviar en el possible aquelles parts del nostre comportament que no han acabat de rutllar i ens han dut on ens han dut.
    L’altre mena de circumstàncies, són aquelles que ens les han creat altres. Ara mateix estem immersos dins un context (i no sols el nostre més immediata) amb salaris decreixents, desnonaments, milions d’aturats, la feina penjant d’un fil… O sigui, amb moltes, massa, persones amb un futur cada cop més incert. A les que els passa el que els passa, i són on són, per causa d’una crisi que han creat altres gràcies, o com part, d’un model econòmic molt concret. Dit capitalisme.
    En aquest cas, penso jo, és signe de trista menjada de coco, de perillosa opacitat mental, patir les conseqüències sense plantejar-se, i treure conseqüències, sobre què és el que ha originat aquella circumstància que tan durament ens afecta. Quines són les causes, les raons, que els han dut a estar immersos en ella. I —per més que sembli paradoxal— molt especialment si, com està passant en alguns àmbits, ho accepten sota formes de protesta. Cosa absolutament inútil, quan no és una simple, per més que involuntària, complicitat. I que se’m perdoni la cruesa de l’afirmació.
    Dit amb altres paraules: no hi ha cosa més estúpida, i inútil, que estar d’acord amb les bases, però no dir les essències, socials i econòmiques en les que es basa el capitalisme, i protestar iradament contra les seves conseqüències… solament quan ens afecten a nosaltres. No sé si m’explico.
    Doncs bé, segons el meu parer, les nostres circumstàncies actuals es van originar (i parlo a nivell d’arreu del món occidental, ja que aquí, per causa de la dictadura, el ritme va ser diferent), quan ara fa cap a una quarantena d’anys —i en bona part gràcies a la degeneració d’allò que s’havia, havíem, presentat com la gran esperança de la humanitat, cal dir-ho—, arreu del mon occidental es va produir l’assumpció, més que majoritària, de què el futur radiant de la humanitat era quasi quasi que el nostre present.
    O sigui, el model social i econòmic, basat en la lliure iniciativa d’aquell qui té més, i en el llibertinatge del comerç i dels mercats per damunt de cap regulació no ja de justícia social, sinó que fins i tot de simple lògica operativa. Un model en el que el somiat futur d’una humanitat cada cop amb menys desigualtats socials —per la qual colien canvis en profunditat—, era simplement el creixement infinit de la capacitat de tenir coses. Sense cap mena de fronteres ni duanes. Així ens ho van dir, i ens ho vam creure. Més uns que altres, és veritat, però aquests “altres” érem, i em temo que encara som, una minoria. A més francament rarets, davant l’abassegador miracle que s’estava produint davant dels nostres nassos.
    Tot plegat era una “mentida noble” —segons la definició del reaccionari Plató, esdevinguda guia d’acció de gent com Leo Strauss—, que tant a fons ens ha afectat, per més que no ho sapiguem, en la nostra vida quotidiana. Una mentida noble davant la qual l’esquerra, desarmada, va començar a refundar-se una i altra vegada. Llançant a la taça del water l’aigua bruta que hi havia a la banyera, cosa que efectivament calia fer, però llançant amb ella també el nen. O sigui, tota idea de transformació social gràcies al nostre esforç —cosa que sempre és pesada, és veritat—, ja que una mena de déus benèfics ja havien creat el Paradís a la Terra. Va ser el triomf dels neocon, els deixebles i seguidors del ja mencionat Leo Strauss. Gent com Reagan, Thatcher, Friedman i la seva tètrica —milers d’assassinats a Centre i Sudamèrica— escola econòmica de Chicago…
    Dissortadament, aquests déus benèfics eren radicals enemics d’una societat justa i equilibrada, diguem-li estat del benestar, on els més forts donessin una cop de mà –i no pas una patada al cul– als menys forts, sense que això tingués res a veure amb la caritat, sinó que amb la justícia. Enemics a mort, en el sentit literal del mot, de tot allò que pogués oposar-se a l’absolut predomini del capital. I és així com es va recuperar la vella religió del capitalisme salvatge, que té com actuals grans sacerdots Merkel i Sarkozy, i com escolanets els darrers anys, González, Zapatero, Blair, etcètera. Una religió amb massa nous feligresos que, a fi de reconfortar la seva butxaca, anaven a la caixa, banc, caixer automàtic, etcètera a recollir diners quasi que regalats, com aquell qui va a una església a confortar la seva ànima.
    I és que, si bé cal denunciar els qui han causat el desastre, o sigui, creat la nostra actual circumstància, també cal assumir la responsabilitat d’haver-ho acceptat. I fins i tot, encara que sigui com simple comparsa, haver participat en la comèdia. Assumint-la acríticament. Amb l’estúpid entusiasme i credulitat característica dels neoconversos. Aquells que han acabat sentint-se part d’una estranya congregació, de límits i abast absolutament indefinits. Dita classe mitja. 
    I dic límits indefinits, perquè va arribar un moment, si fèiem cas dels resultats de les enquestes, en el que pel que sembla tothom, des del president de la gran entitat financera, fins l’ajudant de caixer de Sant Cretí de l’Encanteri, poble de vuit-cents habitants, dotze vaques i uns quants rucs; des del director de la gran fàbrica de motors per patinets hidroelèctrics, fins l’encadenat a la cadena de producció de la mateixa fàbrica, eren, són, classe mitja.
    La qual cosa fa esdevenir aquesta classe en una curiosa abstracció —per no dir absurd poti-poti—, ja que situa la seva definició no pas en criteris més o menys objectius: a partir del lloc que s’ocupa en el procés productiu… o de la situació econòmica… o de l’adscripció social… Sinó que simplement en una percepció subjectiva, fabricada, quan no prefabricada, a partir de: a qui m’agradaria semblar-me… qui desitjo que siguin els meus iguals… de qui vull ser igual… O el que és pitjor, i és aquest un aspecte important: a qui no em vull assemblar-me… qui no vull ser… amb qui no vull que em confonguin…
    M’explicaré: una classe mitja significa, agradi o no, l’existència d’una classe alta, i una baixa. I perdoneu que hagi escrit una cosa que sembla una obvietat, però que no ho és, ja que si mirem la realitat cara a cara, una pregunta ens salta. Si a la gran majoria d’aquest país, bàsicament al conjunt d’assalariats autòctons es defineixen com classe mitja,  ¿és que els fa por o vergonya ser classe treballadora? Classe baixa?
    I com que perquè hi hagi una classe mitja, a banda que hi hagi una d’alta, hi ha d’haver també una de baixa, treballadora, aleshores, ¿quina és la nostra classe treballadora? Els immigrats pobres: moros, negres i sudaques? Les marroquines que a Tanger o Casablanca treballen a preus de misèria i sense condicions laborals per a empreses tèxtils catalanes? La gent que a Singapur, Tailàndia, Taiwan, Sumatra o Xina fabrica, amb uns salaris de misèria i unes jornades de treball inacabables, els nostres PC portàtils? Els nostres televisors, reproductors i CD a preu de saldo? Els nostres iPod, darrere generació, aquests que una colla d’imbècils es disputen com una qüestió de principis ser els primers en tenir i així fer —satisfets i enganyats— de conillet d’índies dels seus defectes. Els camperols que passen gana, gana física, mentre cultiven verdures o fruites a molts punts d’Àfrica o Centre i Sud Amèrica? Aquests productes comestibles que després tenim barates als nostres mercats, i dels que un percentatge gens menyspreable acaba als contenidors d’escombraries…?
    I ara, una mica massa tard, toca despertar. Adonar-se’n que els qui no tenen per vendre més que la seva força de treball, sigui merament física, sigui amb una gran contingut intel·lectual, han acabat anant en el mateix vaixell, i en la mateixa classe! que van moros, negres i sudaques. O millor dit, van en la mateixa galera que ells. I poden acabar disputant-les-hi el privilegi de remar, que serà el que els donarà dret a obtenir una mica de ranxo.
    I tot això em porta a les passades manifestacions estudiantils. Les d’aquests nanos que somien tenir drets sense haver aprés, segurament que per culpa dels pares —molts d’ells progres refundats—, que sols es tenen els drets que es poden exercir, ja que qualsevol altra cosa és un pur somni que s’esvaeix tot just que toca despertar.
    Sí, està bé que es manifestin —seria per mi una renúncia miserable a tota la meva trajectòria, pensar que fan malament—, però sí que és un terrible error fer-ho al marge de les altres mostres de reivindicació —com si també hagués una classe estudiantil! I com que aquesta setmana toca manifestació grossa, tot això ho deixaré per la propera carta.
    Així que, amigues i amics, amicalment, com sempre
                                        Francesc Font

PD. En aquesta celebració que la dreta més carca —que ja té mèrit!— està fent de la Constitució de Cadis, hi ha un seguit d’elements interessants a ressaltar.
    Aquella constitució, impregnada d’idees centralistes i jacobines pròpies de l’època, ens la presenten els descendents espirituals de Ferran VII i la seva camarilla, que la van abolir per ser contrària a l’esperit absolutista, quasi quasi com un camí a seguir amb això de les autonomies.
    I és aquí, on a la celebració se li veu  el llautó. Es tracta d’un fet històric que situat en el seu context, no deixa de tenir la seva importància, ja que es tracta de la primera constitució de caràcter liberal de la història europea. I va servir de model de moltes altres posteriors. Ara bé, com diu la Mercè —la meva senyora, ja sabeu— situar un text de fa dos-cents anys, com una model d’importància actual, expressa moltes, massa coses. Que griyolen massa.
    Per cert, del que cap dels celebrants ha parlat, és del pintoresc 6è Article. Aquell que diu (i no tradueixo) “El amor de la Patria es una de las principales obligaciones de todos los españoles y, asimismo, el ser justos y benéficos.” Si parem atenció al poc que se sap de les balances fiscals, no queda clar si els espanyols són massa justos amb els catalans, però sí que a nosaltres ens ha tocat ser d’allò més benèfics amb Espanya… I allò de l’obligació de tenir amor a la pàtria…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!