Des del 2006, quan el catalanisme polític creia factible una entesa amb l’Estat espanyol mitjançant un nou Estatut d’Autonomia, fins avui han passat dotze anys. Arran del raspall d’Alfonso Guerra, la recaptació milionària de signatures per part del PP i la sentència del TC del 2010, tret d’Esquerra Republicana de Catalunya, que porta la idea de la independència en els gens des que es fundà, la resta de partits s’ha anat acomodant a les circumstàncies.
El mateix ha succeït respecte a les persones individuals sense militància partidista. Ja no es tractava -o no només- de valors identitaris, sinó de racionalitat. Aquest independentisme de la raó, al qual s’hi suma el racionalisme del dret a decidir, es forja sobre tres pilars:
Primer: el Democràtic. Enfront un Estat que mostrava una mudesa radical a la celebració d’un referèndum pactat, i que una part majoritària del poble català veia amb bons ulls, aquell respongué amb els lamentables fets de l’1-0, dia del referèndum. Després vingueren el 155, els empresonaments i els exilis, les progressives mancances en drets individuals i col·lectius, així com una separació de poders més que dubtosa.
És per aquesta raó que gran part del poble català desitja viure en una democràcia plena, justa, la mateixa que gaudeixen els ciutadans dels països més avançats d’Europa.
Segon: l’Econòmic. En un sistema de les Autonomies esgotat, la proporcionalitat entre allò que Catalunya lliurava a la resta i el que percebia no s’ajustava a les seves necessitats de finançament per tal de poder oferir compliment a les demandes dels ciutadans .
Tercer: el Social. Conseqüència del punt anterior, no s’ha pogut avançar en allò que seria l’Estat del Benestar, amb progressius rebuigs del TC a propostes emanades del Parlament i votades a favor per un ampli ventall de forces polítiques.
L’independentisme racional ha anat guanyant adeptes a mesura que l’Estat s’ha situat en fronteres inquebrantables al diàleg. Què succeirà a partir d’ara? Pocs ho saben. O sí?