Capítol 8. «L’Estevet». Introducció

En record dels atemptats de fa 2 anys a Barcelona i Cambrils, el conte narrat fa uns 20 anys, «L’Estevet», que s’hi anticipa i els explica. I que, evidentment, no us contaria cap conseller amb el mateix to.

Sent en el blog que som, què millor que posar-nos en antecedents a mode d’introducció. Com he explicat algun cop, fa més de 20 anys, una funcionària de la UNED, de les que venien expressament a Catalunya a vigilar el correcte desenvolupament dels exàmens que es realitzaven a la colònia, lògicament molesta perquè vaig gosar respondre-li una observació expressada en perfecte castellà amb un «Molt bé» totalment malintencionat i fora de lloc, va decidir tornar la següent convocatòria, tot i que en les llistes d’ambdues convocatòries no es repetia el nom de cap d’aquestes servidores del bé comú, per tal de fer front a l’afront que sofrí en la seva pròpia pell.

Per bé que ja en un primer moment reaccionà com ho hauria fet un membre de la benemèrita o el cos nacional de policia, és a dir, sense mirament ni dissimul, ni ganes de mostrar-ne, «¡A ver, el carnet de la UNED, el carnet de identidad!» (I encara gràcies que no em va fer posar de cara a la paret amb els braços i les cames separats). Així, un cop sabut el meu nom i havent fet el canvi pertinent amb una altra funcionària de torn per suplantar-se aquest el mes de setembre, va haver de patir la insofrible humiliació de ser una convocatòria sencera de nou a la colònia, aquest cop per pròpia voluntat, per poder donar curs als seus més perversos instints, això és, fer-me desaparèixer un examen per tal de no aprovar l’assignatura i haver-la de repetir amb les ignominioses conseqüències que això comportaria. I segons el curs dels esdeveniments, potser, fins i tot, haver de repetir el curs o desistir de continuar estudiant.

Sí que no em van aprovar la Topologia, perquè el 8,5 tret a la meitat difícil de l’assignatura no servia si no tenia una nota mínima de 4 a l’altra. Dues puntualitzacions al respecte del 8,5, una modesta i una altra immodesta. Era la UNED, no tenia gaire mèrit i tenia altres exàmens aquella setmana. Consideracions contraposades, però certes.

Com deia, 8,5 a la part difícil (la primera, la Topologia General) i ‘No presentat’ a la fàcil (l’Algebraica. Val a dir que havia deixat directament l’assignatura sencera per a setembre). I això fou així, en part, perquè a la fàcil només m’hi presentava jo (que per a alguna raó era la fàcil) i no hi hauria testimonis. Però sí n’hi hagué, la Yolanda Yerpes Ruiz, que havia suspès sols la difícil (ja ha quedat clar, d’acord), la primera part, però es va quedar fins que acabà la segona perquè s’havia deixat la calculadora dins l’aula.

No hauria de tenir més importància, perquè a hores d’ara ja tothom sap de la importància dels ‘fets provats’ en els judicis en què tribunals espanyols jutgen fets referents a la nostra identitat, però potser sí va tenir una importància col·lateral, atès que uns dies després d’haver-la pogut localitzar, 3 mesos després em costà saber qui era i on vivia la Yolanda, i fer-li saber el cas per saber si estaria disposada a testificar, em deixà un missatge al contestador dient que s’anava a viure a l’estranger. Curiós, quan el dia en què vam coincidir a l’examen em féu saber que a l’any següent es matricularia a Matemàtiques a la UPC, on començava jo la carrera a l’endemà de l’examen. I mai no hi va aparèixer.

Per cert, pel fet de matricular-m’hi jo, se n’anà en orris la intenció de fotre’m un curs o la carrera per part de la mala pècora. (He de dir que aquí no goso emprar altres paraules per no estigmatitzar els fills de treballadores del sexe, tot barrejant-los amb aquella pobra malparida, a la qual sí he anomenat públicament l’expressió insinuada amb total tranquil·litat, perquè, entre d’altres raons, sols la citava explícitament tot referint-me a una, no sabia quina, de les 3 desgraciades –no se’m malinterpreti, desgraciades perquè els hi havia tocat per sorteig haver de fer la tasca de controlar els exàmens al Vapor Vell de Terrassa, com si no hi hagués prou personal al centre egarenc per fer-ho i no haver de limitar-se, per exemple, a fer fotocòpies d’algun examen en què feren curt, com, de fet, algun cop passà– que vingueren el juny, item est, les Marta Crespo del Arco, Laura Ostos Palacios i Mª. Luisa Sevillano García. A la fulana i a qui la secundava les tractava igual, evidentment, però a veure qui tenia nassos de denunciar-me perquè si ho feia quedava retratada, atès que sols em referia a qui canvià els destins amb una altra funcionària de la UNED per satisfer els seus baixos i rastrers instints. Per cert, definició de rastrer: «que actua de forma miserable o innoble per a aconseguir els seus propòsits, a costa, molts cops, de la seva pròpia humiliació». Ni feta a posta).

I el que hauria estat pitjor, mirar d’aconseguir que se’m fes cas i que no hagués de repetir l’assignatura a l’any següent a la UNED. Com si les bones paraules, talment com les proves, els fets i vídeos d’haver-ne hagut, servissin per a res en les ‘converses i negociacions’ amb la capital del regne. Això sí que hauria estat vergonyós i humiliant, anar a matricular-me a la UNED i mirar d’explicar que una de les seves funcionàries m’havia robat un examen per parlar català i haver de refer i repagar l’assignatura si hi volia continuar (a la UNED, a Espanya):

-Miri vostè, jo vaig traure un 8,5 a la 1ª. part, la difícil, la 2ª., la fàcil, me la van fer desaparèixer per parlar català. Quin sentit tindria saber-me la part difícil i no la fàcil?, si amb un 4 en tenia prou, i a més a més, hi havia una noia que n’és testimoni però em diu que se n’ha anat a viure a l’estranger i ja és estrany perquè el dia de l’examen em digué que d’aquí un any es matricularia a la UPC. Com és evident que jo hi era i ningú no pot marxar de l’aula sense lliurar l’examen, ha de constar que me’l van robar i per tant, m’haurien d’aprovar i no hauria de repetir.

-Sí, por hablar catalán, y luego nos dirá que España les roba, ¿no? ¡Venga ya con tanto victimismo, hombre! A pagar la repetición de la matrícula, ¡tanto rollo y tanto cuento, menudos jetas los catalanes!

És clar que de jutges o interlocutors espanyols no se’n pot esperar res.

Resultat d’aquesta evidència, crec que s’havia d’actuar amb intel·ligència i no caure en paranys potser habituals en alguns polítics no fa tants anys. I alguns encara ara, però no direm noms, prou vergonya tenen. Així que vaig tirar pel dret. Articles a revistes universitàries i a algun diari («Diari de Terrassa»), que donaren lloc a empaperades amb multitud de pòsters al propi Vapor Vell amb una cara amb un cadenat a la boca i les llegendes «Prou agressions al català» i «Aquesta universitat discrimina el català». I algun que altre libel en forma de pasquí que, després de tota la difusió de què en vaig ser capaç a Internet, donà pas a un llibret amb la història i que va servir per muntar una parada davant del mateix edifici on vaig ser víctima del delictiu espoli per part d’una delinqüent de pa sucat amb oli.

Ara bé, també he de dir que tots els astres es confabularen en una de les cartes que vaig enviar a les funcionàries implicades, la lladregota i les secundàries. En saber els seus departaments a la UNED a Madrid (que això sí volia saber, més que no quina de les 3 era, en el convenciment, a més a més, que a l’hotel on s’hostatjaren, el «Don Cándido», no serien tan ingenus, malgrat el nom, de donar-me el de les vigilants del setembre per veure quina coincidia amb las de juny. Com així fou i sols vaig preguntar per cobrir l’expedient), les hi enviava les comunicacions pertinents per fer-les avinent que les tenia ben presents a la memòria, així com les accions preses en el seu record. Presents ara mateix i en el futur, no cal que busqui enlloc per recordar els seus noms.

Això sí, algun cop se’m vessaren ‘accidentalment’ unes pólvores de talc en cadascuna de les missives. Per circumstàncies de la vida, coincidí amb l’època que s’enviaven sobres amb àntrax als Estats Units, ves quines casualitats. Per a tots aquells puristes que trobin malament la no intencionada malifeta, imagina’t que a alguna li agafa un atac de cor (per imaginar que no quedi) o que els catalans no hem d’embrutar ni un paper ni que sigui per un casual amb un pols blanc inofensiu, els diré que recordin què, qui i com va començar tot. Males puces! Els estalviaré feina a aquestes ànimes càndides, certament a les antípodes de certes funcionàries, que ometin el qui i es quedin amb el què i el com. Més que puristes, puritans.

Algun interès particular a explicar totes les historietes? No en el sentit personal, amb dir que això no és res al costat de la satisfacció d’haver arribat a la presó pel camí que m’hi va dur… Sols ho mostro per demostrar el que crec que ha de ser el camí. No ens alarmem pas, davant tenim qui tenim i cal aprendre del passat si encara no és prou clar. No recordo ni haver-me enfadat a la presó més que per un rampell, sóc, diria, molt pacífic, però la intel·ligència ens ha de dur a la independència, no grans gestos, sols ser més p… que la pròpia mala p… i tenir més mala f… que la f… aquella. Mai no he amenaçat ningú ni començat una baralla. Ara, que m’he de passar 9 anys a la presó si em busquen?, com si en són 40. I a part, fou defensa pròpia. Doncs la satisfacció i la tranquil·litat de consciència no me la trauran mai.

Que em roba una filla de sa mare un examen per parlar català? Cap problema. La guerra continua i si volen joc brut, juguem, al cap i a la fi, no seria a mi a qui li donaria un atac de cor. I cal recordar sempre que l’única guerra perduda és aquella en què un es retira. L’1-O va ser una gran victòria i no es pot culpar el MHP, molt al contrari, de res dels dies posteriors, quan els espanyols estaven més rabiosos i assedegats de venjança que mai. Eren passes que, com a tals, s’havien de passar. És més, com penso exemplificar amb anècdotes de la presó, el dia que m’hi pugui dedicar, em fan més p…ena i f…àstic els venuts i ca… que tota la patuleia de l’espanyolisme.

Resultat de tot el que explicava fou el darrer capítol. A mida que anava escrivint eslògans i pasquins, amb la mà trencada (encara que ningú ho diria) de tot el que escrivia perquè qui calgués tingués ben present que arribaríem on fos (que les guerres són una desgràcia però si s’hi ha d’anar, anar-hi amb el cap fred però amb tot, al cap i a la fi, l’enfocament és el mateix que en un negoci i la mateixa lògica, si s’ha de fer, es fa. Això sí, si ja t’han disparat un cop, prepara el terreny i dispara’n tu els que calgui) i pel fluir dels esdeveniments, vaig anar eixamplant els textos fins tenir la idea de plasmar els libels en forma de llibre. Per aconseguir això no se m’acudí res millor que entrar en el fòrum de la UNED a Internet i explicar, en català, evidentment, què havia passat.

Buah! Per recopilar (cosa que vaig anar fent a mida que hi anava entrant i escalfant el personal amb comentaris incendiaris, ergo, escrits en català) totes les respostes en un llibre (això sí, sense previsió de publicació, a la cua d’importància deu ser com a la quarta o cinquena posició) i els epítets en un compendi del bo i millor del ranci llenguatge carpetovetònic. I n’hi havia de graciosos. Recordo, per exemple, alguna amenaça que feia riure fins a algun dels propis espanyols i què li va respondre un a aquell que m’havia amenaçat de venir-me a buscar a Barcelona, «Menos lobos, caperucita».

Va ser tot molt oportú, just m’acomiadava dient-los que m’havien donat prou material per elaborar el llibre que tenia en ment, que la pròpia UNED va decidir limitar l’entrada al fòrum sols a aquells que hi estiguessin matriculats (com ja he dit, a l’endemà del lladrocini em vaig matricular a la UPC). Diguem que en trigar quasi un any, no va ser la UNED el paradigma d’acció ràpida. I tot i ser lògic que havia de ser sols per als alumnes i jo mateix els havia donat desenes de raons, em donaren temps més que suficient per mantenir en ferm l’amenaça. Per bé que tot el material roman guardat en un calaix, bé, per ser rigorosos, més aviat en un fitxer, s’entén.

Curiosament, en tot el reguitzell d’agradables respostes rebudes per la gosadia de xerrar en ‘lo bell catalanesc’, el que menys importància tenia era que m’haguessin pogut robar l’examen. Davant l’insult que representava la meva eclosió en una llengua perifèrica, a qui li havia d’importar que per aquest motiu, m’haguessin robat?, com si no s’entengués per se. Bé, una alumna, molt espanyola ella, sí que féu un comentari. Deia que no es creia el ‘suposat robatori’. Sí, com si no tinguéssim res més a fer els catalans que muntar aquests saraus per tocar-los els nassos.

L’acarnissament que em va provocar reconec que va ser brutal. Que continuï llegint els mitjans espanyols, segurament Catalunya és una llegenda i com vaig respondre en el mateix fòrum un cop tot es va sortir de mare, el valencià i el català no deuen ser la mateixa llengua perquè mentre aquest prové del llatí, el valencià devia provenir del berber (això venia al cas a la discussió, per un diccionari català-valencià on la definició en valencià del mot català «salvatge» era «zulú». Encara com no van posar-hi «element provocador als fòrums de la UNED». Per cert, qui escriví aquell monumental homenatge a l’estupidesa, en adonar-se’n, es va tornar pancatalanista… mentre no es matriculés a la UNED…).

Un encara em respongué que a la Reconquesta de València estava documentat que només hi participaren un 12% de catalans (un altre addicte a les cadenes televisives de l’estat espanyol). «Sí –li vaig respondre–, documentat, però fixa-t’hi bé, t’has deixat una coma, no era el 12 sinó l’1,2%».

Bé, no m’estendré en l’antologia del disbarat que componien el seguit de bestieses de la xusma espanyolista (i que em treguin de context, si volen, jo sí accepto ‘bestiesa’ en un context més ampli), perquè també hi hagué el contrapunt. El primer a defensar l’ús del català sense ser-ho, fou un xicot que venia a dir, pel que recordo: «No entiendo la furibunda reacción ocasionada por el uso del catalán en este foro. Por mi parte, nunca pondré ninguna imposición a que un compañero pueda expresarse en la lengua que mejor le convenga». Perquè també n’hi havia de bo.

Però amb qui vaig tenir una millor relació fou amb un home de Múrcia. M’escriví dient que li encantava llegir en català i que l’havia estudiat per poder copsar en profunditat els versos d’en Joan Maragall i d’altres poetes que li encantaven. Vam tenir una correspondència fluida fins al punt que m’envià un conte que havia escrit al respecte. Parlava d’un nen d’una zona de Múrcia (posem El Carxe, per exemple) en què tothom parlava català. Res estrany si es té en compte la petjada catalana que va arribar fins a Almeria en la Reconquesta i, prova d’això, per exemple, són la multitud de vocables que a la zona de Cartagena tenen arrels catalanes, o que el topònim de localitats com Llorca o la pròpia Múrcia siguin paraules catalanes.

En el conte, el nen petit moria quan, en espantar-se en sentir parlar espanyol per part d’uns visitants, sortí corrents i patí un desgraciat accident. Com el fill del Tio Canya però amb final trist. Per respondre a la cortesia, al meu torn, jo vaig escriure-li un nou conte, «L’Estevet», que és el que penjo al capítol següent, en record de l’atemptat perpetrat un 17 d’agost pels serveis espanyols a Catalunya. Per acabar la trilogia amb l’epíleg el proper dia 17, commemoració de la barbàrie. En homenatge a les víctimes innocents d’aquest monstre que és l’estat espanyol. I per desitjar-vos el millor fins al setembre.

El conte, escrit fa uns 20 anys continua sent plenament vigent. I explicaria moltes coses. Fins un possible camí per arribar a bon destí. Ja hi arribarem, però per cert, abans no ho he comentat, resulta que al fòrum de la UNED hi aparegueren diversos correus escrits, no sé si des de Ripoll, la presó de Castelló o vés a saber on, en àrab. Ningú els va dir mai res.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Capítol 7. Un altre dia ens centrarem en les anècdotes de Brians. Front a les notícies sobre els atemptats del mes d’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils, avui Brians és l’anècdota

 Si he de reconèixer que no m’hi miro gaire en l’estil, aquest capítol s’endurà el premi gros, haurà trigat més del previst a veure la llum i, inicialment (al final, hi posarem color al crescendo), sense il·lustracions que ajudin a pair els mals tràngols. La raó? Em trobo en condicions precàries, informàticament parlant, quant a accés a Internet, editor i tot tipus de perifèrics relacionats, per bé que la raó última de la precarietat rauria en el meu estat, atès que em trobo exiliat del meu exili daurat arran de la implantació d’una pròtesi al maluc. De fet, el perifèric defectuós és el d’un servidor personal, mai millor dit, que ja el duia atrotinat abans se ser segrestat, no fos cas que els il·lusos segrestadors es fessin il·lusions. Però com que diuen que no hi ha mal que per bé no vingui, el pesat i dolent el deixarem per més endavant, així que serem més breus que de costum, que tampoc no calia gaire per a això (deia i creia jo –la realitat m’ha demostrat que no–, quan encetava aquestes línies, prostrat en el llit del dolor i sense el meu estimat i atrafegat editor …rima barata, no feu cas, ni prostrat ni llit ni dolor; això sí, l’editor de text en estat cru, com el text en sí, sense additius).

Els darrers esdeveniments he de dir que em faciliten i redueixen la feina, també la de reduir-la, valgui la redundància. El motiu darrer per escriure aquest blog era per fer valer els meus drets, valors i raons obviats dins la presó pel fet de ser catalogat com a delinqüent per un grup d’ells, molt més que qualsevol tipus de denúncia o anècdota, ja fos del procés o carcerària, en el benentès que tot va lligat, però ningú no em discutirà a hores d’ara, un cop fet públic (per si algú ho dubtava) que els atemptats de l’agost del 2017 a Barcelona i Cambrils van ser promoguts pels serveis espanyols, que totes les mentides de la farsa, altrament dita judici i, per extensió, el meu cas, són quasi meres anècdotes i més diàfanes que el fet que a Catalunya estem parlant de presos polítics i no polítics presos.

Sí, se’m podrà dir que els serveis espanyols seguien la cèl·lula jihadista (com deuen seguir als milers de musulmans que viuen a Catalunya un cop compleixen els 15 anys, oi?) i que, o bé no van saber aturar-los o van ser enganyats. Sí, i l’estàtua de la Llibertat és una mona de Pasqua. No fa ni una setmana, un guàrdia civil, el n. 2 del Ministeri espanyol de l’Interior, no sé si com a membre de la Secretaria General de l’Estat (o algun eufemisme pomposament inflat de l’estil), de cognom Nieto, i de nom José Antonio, que declarà a la farsa sobre la proporcionalitat de l’actuació dels cossos espanyols i unes quantes parides més, va fer unes novament sucoses declaracions. Després d’afirmar, per donar aparença de normalitat i bona fe alhora que reafirmar la conclusió posterior, que el sol sortia per l’Est …perdó, que les relacions entre els Mossos i la GC eren bones, millorables, però raonablement bones, va concloure l’angelet amb vis seriosa que la culpa de no haver descobert el terrorista que s’amagava dins l’es-Satty, l’imam de Ripoll que havia estat engarjolat i contactat pel CNI durant el seu captiveri abans de ser enviat a Catalunya per cometre els seus actes, era dels Mossos.

Avui, 17 de juliol, encara hi havia qui, tot i reconeixent que: a) els serveis espanyols estaven al cas de les intencions dels jihadistes, b) que l’imam era confident del CNI, tot explicant la forma de contactar i c) que a l’endemà dels atemptats, l’es-Satty fou eliminat de l’arxiu de fonts confidencials dels serveis secrets espanyols (que, sigui dit de pas i per sort, molt secrets no són i, com sol passar, sols fan justícia a la seva forta condició d’espanyols; el tema ‘serveis’ millor l’obviem perquè l’eficiència potser romàs al nivell del secretisme –indispensable, si més no, per dissimular–, però l’afany és innegable, com no podia ser d’altra forma. Ja vaig explicar a l’incís el desfici d’aquells que es mouen per l’odi i l’enveja abans que per qualsevol ideal noble), proposava la disjuntiva de si no van saber aturar els atemptats (i gràcies que l’explosió d’Alcanar va evitar un més que probable atemptat a la Sagrada Família) o si l’es-Satty els va enganyar (un Garbo del s.XXI de tota la vida. Tenia tota la pinta. I els seus cadells eren els agents secrets alemanys de la pel·lícula «La vida secreta de Sherlock Holmes»).

Sucoses i oportunes les declaracions del farsant aprenent de de los Cobos a la Benemèrita (el GC que manava l’operatiu de l’1-O un cop va decidir que els Mossos no feien la seva feina, o sigui, unes setmanes abans. No confondre amb el germà jutge, que volia aspirar a un càrrec judicial important a Europa tot falsejant el seu nul coneixement de llengües europees tan intranscendents com l’anglès o el francès. De l’alemany ja ni en parlem, que sols és la 3ª. llengua més parlada a Europa. Sí, serien fàcilment confusibles. Per aclarir les imatges, el del judici és el que té una retirada física al fiscal ja traspassat de la Maza i una altra argumental al monumental animal –en la més primària accepció del terme– polític, per molts anomenat Burroell, per altres Burrovell). No qualificaré el possible cinisme de les declaracions del còmic manso. Sols parlo del seu oportunisme. Oportunista d’allò més, com estarà maleint haver obert la boca per desdir-se dels seus continuats atacs als Mossos!, per una vegada que vol fer el paper de poli bo. Aquest no serveix ni com a actor, pitjor que el seu mentor, quant patetisme tot plegat!

Doncs benaurada l’hora que va gosar obrir la boca perquè ja sembla absurd entrar a debatre la manca de tot per part de l’anomenada justícia espanyola, que certament manca de tot, formes, eficiència, aptituds i, com deia un diari esportiu que acabava parlant de tots els esports, fins futbol, fins justícia. Que crec que ja no calia, com la redundància de ser molt, que això sí ho té, molt espanyola.

Declaracions com aquestes són les que ens ajuden a entendre en tota la seva dimensió el paper de bocamolls com el Borrell, que si el ministeri espanyol d’Exteriors no té espies, tan especial és?, coi!, si en deuen tenir els països demòcrates, com no en tindrà Espanya?, a qui es creu que enganya?, si sols veure-li la cara decrèpita faria llàstima de veure’l treballar de no ser qui és. Per no parlar del seu cap, el dels espies, que no entendria que hagués gent tan perversa que podent evitar atemptats com aquests, no els avortessin. Un tal Dezcallar, que el que hauria de fer és, precisament, callar, i no perquè estigués més maco, que l’agror la porten impregnada en el reflex de l’ànima, sinó per respecte a les víctimes d’aquests assassins, ara que s’ha demostrat la seva implicació en la mort de 16 persones innocents, entre elles, 2 nins.

I no foren 15 sinó 16.

Que no ens vinguin amb sopars de duro, ara! Que ells, per la unitat d’Espanya, maten infants i el que faci falta. Sort vam tenir que el sapastre cervell que pretesament els enganyaria, amb la seva cort de cadells, tan maldestres com ell, era de tot menys un geni, sobretot manipulant explosius, que si no, la massacre a la Sagrada Família no hagués tingut parangó a la Història d’Europa. D’aquí un mes, de cara a les vacances, exemplificaré que, per moltes milongues que ens vulguin explicar, la veritat, com els catalans, és tossuda.

Quin sentit té discutir ara el que és evident? El CNI va orquestrar un atemptat brutal (tant en significat de bèstia com de guerra bruta) a Barcelona, escudant-se en una presumpta cèl·lula terrorista incubada a Catalunya (quan es gestà amb l’enrolament a la presó de Castelló del posteriorment enviat expressament com a imam a Ripoll per desig exprés de l’excap del CNI que no ex-pres, a ell no li cap aquest honor que per a mi seria deshonrai sense informar de res als Mossos, tot amagant-ne que l’havien fitxat. Sort que la comunicació entre ambdós cossos era ‘bona’, clar que ‘bona’ per a un membre dels de seguretat de l’estat no ha de voler dir fluida, potser molt al contrari).

A què trauria cap parlar de la possible parcialitat o subjectivitat en subjectes com els jutges Lamela, Llarena, Marchena i tota la patuleia rastrera al darrere seguint-ne el rastre? Tan bèstia és el tema de la judicatura que he tingut un pensament inimaginable per primer cop des que va començar el sarau conspiratiu contra els independentistes (entengui’s catalans, tampoc no s’hi mirarien gaire, no són tan primmirats, suposo que per a mirades, les d’odi dels votants catalans. D’haver reeixit un atemptat contra la Sagrada Família, tant podien morir aborígens com turistes, independentistes o unionistes –trista desgràcia per a aquests, val a dir. Assassinats en un país hostil i enemic per un foc amic a qui li importes un rave–. Al cap i a la fi, se’m dirà conspiranoic, però d’haver reeixit, com més se n’haguessin emportat pel davant, tant millor).

Per cert, la culpa continuaria sent dels Mossos que no van saber interpretar els indicis amb l’explosió d’Alcanar i una quantitat ingent de bombones de butà. Suposo que per passar millor i més escalfadets l’estiu. Ja ens va advertir una jutgessa entre els fets d’Alcanar i els de les Rambles i Cambrils –no calia, doncs, ser molt perspicaç– que els Mossos havien estat poc perspicaços, ergo poc professionals. Té nassos la cosa!

Tan inimaginable ha estat el gir dels esdeveniments, que per un fugaç moment he pensat que no se’ls pugui haver arribat a passar en les seves ments malaltisses que, aquest cop, la bufetada de la sentència caldria alleugerir-la, perquè després de tanta trompada que s’han fotut, la seva credibilitat ha baixat en picat. A ulls del món, clar!, no per a mi perquè ja era a baix de tot. He foragitat aquest pensament d’una condemna lleu en menys d’un mil·linanosegon, són qui són, no els vindrà d’aquí, què els ha d’importar si ells són els encarregats de fer passar per l’adreçador tota aquella ànima que es descarrili de la unitat de destí universal. En qualsevol cas, ni l’absolució hauria de canviar res. Hem arribat fins aquí i ara no valdrien ni disculpes ni mínimes penitències …per part seva. Òbviament, el tema de l’indult que se’l fiquin pel …per on els hi càpiga.

Això sí, l’imparable compte enrere ja ha començat. I ja no caldrà fer equiparacions entre catalans i independentistes, ambdós termes hauran d’anar indefectiblement i indissoluble associats, qui ha de voler pertànyer, amb la més àmplia accepció del terme, a un estat, els S.S. (serveis secrets) del qual atempten indiscriminadament contra els seus súbdits quan n’hi ha que malden per fer perviure la seva identitat, història i cultura pròpies?

Per enllaçar tot el sidral judicial i d’inseguretat que estem patint, que tot està relacionat (que no lligat, com s’està comprovant dia rere dia) amb la teoria que he vingut preconitzant de fa dècades, quant a la creixent inseguretat a la Ciutat Comtal (ara es parla de pedaços, com si tot el no fos una sobirania plena sobre la disposició dels nostres recursos no fos més que un pedaç), la penúria crònica de tots els serveis, especialment els que tenen a veure amb la seguretat i el turisme, la campanya de desprestigi, especialment en allò que té a veure amb la seguretat i el turisme (ras i curt, quants agents de seguretat i de tota mena de controls hi ha a El Prat o a Barajas?, on es fan les vagues salvatges de transports públics, metro, taxi, ferrocarrils i el més al·lucinant de tot, amb invasió de pistes d’un, sols un, dels 2 aeroports?), ja m’esmerçaré en un capítol de novel·la-ficció el proper mes, atès que, en condicions normals (d’accés a Internet i escriptura i lectura relacionats), podré donar més; quant a quantitat, si més no, no hi hauria d’haver cap dubte, i ja ho dic en condicional perquè m’estic adonant que la incontinència redactora, amb sols un portàtil amb què poder fer res, pot ser una greu conseqüència de la convalescència. El que començà amb dubtes pel compromís d’entrar a mitjans de mes a escriure al blog pot esdevenir en una maledicció ateses les hores d’esbarjo sobrevingudes.

Sí que en poden continuar havent respecte les meves abrandades teories de la joc brut, fins al punt que hi ha qui gosa discutir del meu cas, quan, a part de segurament no haver llegit res del que en vaig escriure sent a la presó, sols som 2 els que sabem el 100% de la història, però per escurçar la lletania, resumim la moralitat en què tots els que jutgen els casos de robatoris, homicidis, assassinats, processos polítics directament i/o casos relacionats, com ara el meu, no són robots. Vull dir que, sols parlant del Principat (d’Espanya ja ni en parlem), dels 755 jutges que n’hi ha, sols un 4% (30) són nats a Catalunya. També hi ha qui ho raona en el fet que els catalans no som d’anar a fer oposicions fora, ho desconec totalment i no sé si hi ha estudis seriosos al respecte, que ja serien curiosos, el que sí sé, però no per intuïcions ni mandangues que he de sentir per justificar raons quan ni l’aigua és més diàfana, és de tupinades a les oposicions. Per dir alguna cosa, que una presentació excelsa val menys que dir-se, posem per cas, Valdecasas, encara que la d’aquesta no arribi a una mitjanament decorosa.

I com era allò? Ah!, crec recordar que 20 vocals del CGPJ (acrònim del Consell General del Poder Judicial, per estalviar-me feina si l’he de tornar a nomenar, que esperem que no, per estalviar, no feina sinó disgustos) eren escollits directament pels partits polítics i un cop elegits, aquests feien el propi amb els del TS (que, al seu torn, com qui no vol la cosa, poden exercir de jutges a l’hora d’escollir descendència per fer-la volar de fiscal a jutge o al que calgui). Alça Carmela! (Bé, fins ara era Manela, però no crec que cap Manela Carmena o similar pugui esbravar-se contra els catalans –entengui’s independentistes, segons les seves paraules, culpables de la irrupció, que no erupció, de VOX– un cop escollida per fer el pregó de les festes de la ciutat. Amb amistats així, qui necessita enemics? Per cert, no estava pensant en la periodista que va sobreviure als assassinats de la ultradreta espanyola a la seu madrilenya d’una publicació comunista. Encara gràcies que el carrer i l’estació d’‘Atocha’ no es deien del ‘Tamborilero del Bruch’ o de ‘la Virgen Negra’).

Sols avanço que el capítol novel·la-notantaficció, serà un conte per facilitar-ne la lectura durant moltes vacances, espero i que desitjo merescudes, però quedi clar que no conto contes per a infants. Com tot el text, sense estabilitzants, conservants o edulcorants. Peti qui peti, sigui qui sigui i del color que sigui, encara que a mi m’esquitxi.

Perquè fins ara, dins la tipologia dels delictes, no he esmentat el cas que ens esparvera darrerament de forma galopant a les notícies. I no m’estic referint a lluites caïnites o, conseqüentment, recolzaments a algun desgraciat partit del 155. No, no em refereixo a tripijocs de certs polítics mediocres, no, el que diré ara va més enllà i no a tothom agradarà. I se’m dirà el que se’m digui, però tal com ho penso, ho dic i aquí ho escric.

I no només ho dic jo, també la @yoyaboya, veu autoritzada i respectada:

Matemàticament, hipòtesi i inferència o conclusió. Dit altrament, problema i conseqüència o solució. La tesi que sempre he defensat, la DUI, l’única opció. Calen més raons?

Perquè arribats a aquest punt no estarem per foteses, com crec que ja és obvi. Ni indults (per haver fet què?, complir el manament del poble i sacralitzar la democràcia posant urnes i sublimant-la en l’exercici dels drets més fonamentals de qualsevol poble, per sobre de constitucions, tangos, milongues i la pròpia Bíblia?) ni molles, el trencament de la relació amb Espanya és irreversible i en el meu cas, cadascú és com és, ni oblit ni perdó.

Les violacions, ara en manada, aquest era el delicte al qual volia arribar. Per què voler explicar amb proves i 1000 detalls la meva experiència amb 13 jutges quan tots hem vist què va passar originalment amb la Manada original? Inicialment, abús, no agressió sexual, màxim 9 anys, no 15. Per la pressió al carrer, això sí tingué marxa enrere i no estic per acudits, i els jutges, molt savis ells, rectificaren. Sols faltaria!

És, un altre cop, tan bèstia el tema, no sols per part de les manades sinó per la manca de mà dura que no em sap greu dir-ho, sembla que busquin, un cop més, el desencís, el desànim i la desmotivació de la població. Que per a alguna cosa són jutges i dins la seva missió divina també tenen una visió exclusiva dels seus ulls. Val a dir, no me n’amago que, tot i que ja no ve d’aquí, que per molt que pretenguin fer creure que no ens hem prendre la justícia per la mà, d’altra banda, n’estarien encantats. Com, tradueixo, deien a Calella, «que ens deixin actuar!». Potser sí que aleshores a algú se li anirà la mà. I jo m’hi inclouria, evidentment, si a qui toquessin fos a alguna de les meves nebodes. Però això no ve d’ara sinó de molt abans del segrest, o potser hauríem d’esperar res de la justícia espanyola? Sí que en d’altres aspectes, els 9 anys de segrest m’han canviat, però simplement per tornar-me més fred, dràstic, expeditiu i mancat d’escrúpols. Feliç dels 9 anys però res a perdonar, no sóc ara d’aquesta mena, potser en això m’han canviat aquests 9 anys. Les conviccions no podien ser més fermes, però ja hi arribarem, el que cal remarcar, en relació a les actuacions judicials front a les violacions són unes altres lectures.

He esmentat quantitat d’actes judicials que he llegit amb tal profusió d’errors gramaticals, de sintaxi, ortografia i mínim sentit comú, que qualsevol exageració dels meus escrits quedaria eximida de tot remordiment al costat de les seves lectures. Sí, clar!, són tan intel·ligents que no escriuen a la manera dels simples mortals, …que molts no en tenen ni punyetera idea, vaja!

Clar!, això no implica que no puguin fer bé la seva feina, si són equànimes, justos, parcials, equitatius, sense deixar-se influir pels seus propis sentiments, continuo?, si són ments privilegiades… queda palès en la sentència explicada en el capítol anterior respecte la pota no trobada en el lloc dels fets, anècdota, però significativa a manca de més proves documentals; potser que tirem pel dret, doncs, i mai millor dit, si saben de lleis i han passat unes oposicions …bé, a banda d’alguna tupinada comentada a tall d’exemple, enllacem aquest punt amb el que veníem comentant. Cas de la Manada, rectificació, passen de 9 a 15 anys. És que han canviat les circumstàncies objectives dels fets?, abans es mereixien 9 i ara 15? El mateix cas, abans 9 i ara 15? Que no eren infal·libles? No deu passar sovint això, tampoc.

No he volgut semblar molt fantasma i començar d’entrada tot donant per sabut el que era previsible en relació als atemptats de l’agost del 2017 a Catalunya, a part altres accions terroristes de molt menor intensitat, des de la deixadesa dels serveis i infraestructures a la manca de seguretat (fa poc, en una carta a un diari, un lector denunciava el cas d’un lladre retingut pels ciutadans a la mateixa plaça on hi ha ara la Comissaria dels Mossos i en trucar a la policia, aquesta els respongué que no podien desplaçar-se –baixar-hi–, que estaven molt ocupats –potser jugant a cartes com els 150 militars que l’exèrcit espanyol va desplaçar a Catalunya amb motiu dels focs a la Ribera d’Ebre …per després voler-los penjar les medalles, antenes de l’estat estant– i que descrivissin el sospitós!).

Perquè després, si volen, quan enganxen algun delinqüent li encolomen el seu i tots els delictes no resolts que es vulguin treure de sobre. Com per no poder fer res davant l’allau de robatoris i més temes amb què ens estan fustigant! Però com he de fer valer el diferencial –que diria un col·lega o maleïda, segons com, analogia, un polític. Quedem-nos, doncs, com a polític, qualsevol dels MHP vigents– que em caracteritza, el segrest 9 anys en centes de reclusió, dic que a vegades passen aquestes coses. Sí, per descomptat, passen i més del que hom imaginaria i molt més del que desitjaria. Tampoc no existeix la infal·libilitat, home! (Bé, si és això i no estan tocats de la mà de Déu…), que hi ha molta aura propagandística i sols deu ser postureig, oi?

Al blog que vaig escriure a la presó en aquest mateix lloc internàutic feia un exhaustiu seguiment del cas de l’empresari Sr. Benítez assassinat al Raval. Resumiré que la jutgessa va passar el cas a la Policia Nacional perquè els Mossos n’eren part. Però el gros vingué després. Per una afortunada disposició dels astres, es va sentir la trucada que el finat va fer als Mossos després de ser atacat per un grup de magrebins. Voleu saber d’errors ‘casuals’? Després de dir que ja havien marxat (per la qual cosa no es podia referir a qui estava trucant) i estava sagnant, parts que van ser també grollerament obviades o tergiversades en la transcripció, recordo com les frases «me han atacado» i «estoy recuperando la visión» van ser interpretades (que d’interpretar en saben molt, tant els guàrdies i la policia com els jutges) com «la droga me ha atacado» i «estoy recuperando la dicción». M’imagino que recuperar la parla correcta seria un símptoma de la decadència dels efectes de les drogues que segur li havien fet dir que la mateixa droga l’havia atacat. Deixant de banda que se’m fa difícil imaginar com una persona pot ser atacada per la droga, a cop de ratlla, tal vegada, qui, mai en la tota la història de la Humanitat, pot haver proferit, per pròpia iniciativa, la frase «la droga me ha atacado»?

Quan es van assenyalar les incorreccions en la transcripció als experts de la PN assignats al cas, aquests, no dic que volent-se fotre de ningú, es van excusar en un lacònic «estos errores son habituales». La veritat, venint de segons qui, no ho dubto.

En definitiva, no culpem de la mort als magrebins de la baralla sinó als Mossos que el van detenir. Amb tota la incapacitat de la qual van ser capaços de fer gala, sigui dit de pas. Descansi en pau, pobre home. El seu testimoni, si més no, va perdurar, per a vergonya de propis i aliens.

De 9 a 15 anys, bah!, una bestiesa. També vaig saber d’un cas d’algú amb qui vaig coincidir força temps, a qui anomenarem ‘Tío Paco’, per bé que en blog inicial descriptiu del meu cas, on emprava pseudònims fins en els topònims, meitat per consell de l’advocat, meitat com a divertiment, anomenava Pere Lluc, malgrat que tenia cognoms espanyols. Per bé que sí tenia un sentiment català ben arrelat, que això sí ho tenia.

Si arribéssim al detall ja n’explicaria anècdotes prou sucoses, potser allà cap el capítol 27. Sense arribar tan lluny ni arribar tan enllà en els detalls, aquest home va voler atropellar qui li posava les banyes amb la seva dona (algú li va arribar a llegir els papers, no pas jo, que no sóc tafaner, per bé que clamava al cel la milonga que a qui havia volgut matar era a qui assetjava la filla de 12 anys de la seva dona era una història que no s’aguantava per enlloc i ho mataré aquí, que la filla, la pobra, no en tenia cap culpa). Ara quedem-nos amb l’essencial, que la condemna inicial va ser de …17 anys. Jo en aquella època no era a la mateixa cel·la, però m’ho relatà un bon amic, en Quim Boix (aquest no s’escudava en subterfugis, reconeixia haver anat directe a matar l’altra part del fet, la seva dona, amb abundància de detalls …relatius al cas …bé i també del dia que no va poder aguantar més. El seu nom no és inventat, no sortia en el blog per enlloc i francament, em va saber molt de greu tot plegat –bon jan, era un home gran i no ho va passar gens bé a la Model, confio que tingués més sort a Lledoners). En Boix em comentà que quan el ‘Tío Paco’ va saber la sentència, va entrar plorant a la cel·la. Gran i gros, en molts aspectes, no havia sobrepassat la pubertat.

Això ja dic que no ho vaig veure però sí que el vaig veure ploriquejant perquè li havien remenat les seves coses. Amb el temps, val a dir que psicològicament era un cas com un cabàs, es vantaria de ser per a la policia l’enemic públic n.1, enemic públic n.1!, si ho expliqués tot… deixem-ho en què digues-me de què presumeixes… per no parlar de com li agradava donar-se categoria, que si pel seu propòsit de dur la cel·la neta li deien ‘Sr. Cuesta’ (un personatge d’una sèrie que tenia molt d’èxit a la Model, potser la que més després de «El señor de los cielos»), quan, evidentment, mai ningú no es va preocupar el més mínim de dir-li així ni motiu, que si ell sabia amagar les coses millor que ningú i que un cop van fer una prova i els altres ‘no van tenir collons de trobar’ el suposadament amagat, quan dubto que en tota la presó hi hagués ningú disposat a juguesques tan xorres com aquesta, quan després de marxar de la porta un intern d’una altra cel·la, ell, que era a dalt del seu llit –de dalt, que quasi no se’l veia– va dir «heu vist com a mi no s’ha atrevit a dir-me res?», …i d’aleshores, cada cop que parlo de fer el fantasma se m’apareix la seva imatge. Fins a tal punt em molesten aquestes actituds, que vaig fotografiar una part d’una conversa d’un grup de WhatsApp, tot xerrant d’aquests temes, per si calia fer-ne mostra arribats al punt en què pogués ser titllat d’exagerat i excusar-me en el fet que ja em diuen que veig moltes pel·lícules. Si més no, per confirmar que tot el que dic és veritat (quant al fet que sí m’han titllat d’exagerat, demostrat per la mera existència de la fotografia, que no mostro per no trobar-ho procedent a hores d’ara), que les ‘pel·lícules’ que explico de la presó són reals, m’imagino que és obvi. Quin sentit tindria inventar-me noms i condemnes per exemplificar l’acció de la justícia si darrerament sols cal posar les notícies? Hagués semblat molt presumptuós dir d’entrada que res m’ha sorprès, sí que és cert que les notícies sobre els atemptats del mes d’agost a Barcelona i Cambrils marquen un punt d’inflexió, però no per desconegudes, que el tuit fixat (i molts cops eliminat) al meu censurat compte inicial de Twitter parlava del CNI com a autor d’aquests atemptats.

Per cert, tot l’anterior és tret a col·lació perquè s’anul·là el judici del ‘Tío Paco’ per un defecte de forma. Evidentment, no assenyalarem casos de diferents interns amb delictes potser similars als ulls profans dels simples mortals i condemnes estrafolàriament dispars com a prova fefaent que els jutges fan el que els rota, cada cas és diferent, no són comparables i saben el que es fan. Sortí el ‘Tío Paco’ al carrer a espera de judici i en aquest, suposo que les circumstàncies del dia que anomenaríem de cotxes, o del cotxe, per a ser exactes, haurien canviat i un cop de nou estudiades segur que a consciència, la nova sentència, ningú dubta que redactada de bona praxi, conforme a dret i amb màxima tranquil·litat de consciència, resultà en una pena de 8 anys. Que no vol dir, és de calaix, que algun jutge, el primer o segon cop, ni molt menys els 2, hagués errat. Són autèntics professionals de la carrera judicial tots ells amb una gran sapiència, un ingent coneixement de la Humanitat i de les persones i una integritat a prova de bombes (no va amb segones) i una enorme experiència. Lliuri-me’n Déu!, de malpensar d’aquests pous de ciència.

De 8 a 17 anys, bah!, una bestiesa. No cal ser tan primmirat, no els esmenaràs la plana, tu, un complet llec en lleis? No, no sóc docte en lleis, sóc matemàtic (que tampoc cal saber-ne massa per veure que la 1a. sentència era més del doble que la 2ª). I ves, ves per on, m’ho miro des d’una òptica catalana. Digueu-me exagerat, però vaig mostrar un fotimer d’exemples ‘dubtosos’ en el blog quan era a la presó. Ara ens centrarem doncs en els ‘irrefutables’, de doble condemna per a un mateix cas. Que per parlar dels jutges no hagués pogut trobar millor exemple que els atemptats de l’agost del 2017. Fins ara encara m’hauria de discutir, ara ni cal parlar de cap sentència.

Com no hi ha 2 sense 3 i a la 3ª. va la vençuda, he deixat per al final la revisió de pena amb exageració més flagrant i animal. Quasi així podríem referir-nos al protagonista, però en el millor sentit. Un tros d’ésser, de qui amb prou feines recordo que es deia Jesús, que et fot una plantofada i vas a petar a la paret més propera. Amb raó va sortir mig escuat, mig la cua entre les cames, un paonet, de qui no recordo el nom, però que era el mig romanès, mig hongarès, que corria pel pati. Bé, fins que li va fotre una bronca l’amic Jesús acompanyada d’una carícia al clatell. I ell, el milhomes amb els que eren la meitat de pes que ell, anava reculant donant-li l’esquena fins va desaparèixer del pati per refugiar-se a la sala de dia. A diferència d’aquests perdonavides, el Jesús, ja solen tenir-ho els que no han d’anar gallejant, desbordava una humanitat que li regalimava per tots els porus.

La qual cosa no significa que no tingués els seus ‘negocis’, i atès que la família era nombrosa, havia de guanyar diners a l’engròs, tampoc no entrarem en detalls. Així que, per una d’aquelles piruetes intel·ligibles sols per ments superdotades que poden interpretar una ‘patà’ com una pota de pernil, passà de ser absolt a una condemna de 25 anys. Després d’això, qui cregui que tots els jutges actuen amb fredor i objectivitat i que la gran majoria no pretenen passar per sobre de la plebs, que s’ho faci mirar. Ja està bé d’ironia. I ni tan sols he tocat el tema sensible, delicat i flagrant, el de l’odi cap a Catalunya, el català i els catalans i tot el que això representa. Que per a això ja tenia el 2n. blog en construcció, «Els Tretze Jutges». Un parell d’aturades d’obres per ordres de dalt i un altre de recomanacions per part de persones al cas, m’inclinaren per allò que no hagués pensat de fer mai, relatar les anècdotes, que com a tals les considerava jo, de ser a la presó per ser català. Però ja sabem que tot va lligat, per bé que per molt que els pesi a molts, dista molta d’estar-ho del tot.

I com que tot el que dic, mentre no digui el contrari, és dogma de fe, aclariré que això dels 0 a 25 en una redacció ho sé de primera mà, com que ho sé perquè era jo qui li traduïa les comunicacions (no recordo si vaig arribar a fer-li algun esborrany de recurs) del Tribunal d’Estrasburg a l’amic Jesús. La qual cosa no és poca per guanyar-se una amistat i la seva confiança, fins al punt que em suggerí diversos cops que en el proper, proper cop s’entén, hi tindria cabuda. «Ep, Jesús!, para el carro. Que els últims carros que vaig veure van ser a la casa al poble dels meus pares, eren per anar a collir el raïm i d’això en farà més de 40 anys, no fotem!». Home, clar que no fotem!, que una cosa és escriure recursos i una altra, molt diferent, és anar de pet a la presó. Coi!, que entrar-hi pels ideals pot tenir un aura, però entrar-hi per una qüestió tan material com els diners no té ni aura espiritual ni té res, que és una putada.

Per enllaçar amb la darrera puntualització a les consideracions exposades arran de la condemna a la Manada original, que desgraciadament i per manca de mà dura, s’estan desenvolupant i estenent, diré que en Jesús era gitanet. Dit amb afecte perquè faria quasi 2 metres i més de 100 quilos. Que em queia bé deu ser notable i, conseqüentment, de cap discriminació ètnica se’m podrà atribuir sense faltar a la veritat. 100% cert i 100% tolerant, ara bé, que vol dir que arribats a aquest punt, per molt bé que pugui haver quedat, no m’estaré d’opinar de forma políticament incorrecta i contrària a la de molts coneguts i amics. No generalitzo ni estigmatitzo, però amb les violacions i intents que hi ha hagut aquests dies per part del ‘menes’, menors no acompanyats, alguna bona ànima que defensa que en tot col·lectiu hi ha de tot, ha fet cap càlcul de percentatges de violadors entre aquests menors i la resta?

Deixant de banda condicions particulars, que no són representatius i totes les consideracions benpensants que hom vulgui fer, algú troba normal que aquests menors puguin campar de la forma que ho fan? Si sí, que viatgi en tren pel Maresme i en parlem. Jo tinc algun bon amic musulmà, però les xifres són les que són i per a això hi són. A part, les formes i l’educació, per dir-ho d’alguna manera, que solen mostrar no serien les recomanables per posar-los com a model de conducta. I si he d’entrar a detallar les meves experiències a la presó, podria resumir-les com el col·lectiu que he conegut més fals, traïdor i, sense que això tingui a veure en el còmput general, covard. Tampoc no em val que se’m digui que els tutelats viuen en condicions difícils i que els empresonats són el lumpen de la societat, que els que han emigrat són el pitjor de la seva societat. Parlo dels que hi ha; francament, no tinc més que bones paraules del tracte que vaig rebre quan vaig ser al Marroc. De deu. Jo comento els fets, fredament i, si es poden acompanyar amb xifres o proves fefaents, tant millor.

Obert a qualsevol argument, també he de dir que he conegut molts altres col·lectius a la presó que també són emigrants, la majoria per similars raons, econòmiques, no pas polítiques, i col·lectius com els subsaharians (senegalesos i malians), els xinesos (tot i la seva gran diversitat) i els bàltics (dignes d’admiració) m’inspirem moltíssima més confiança. Amb gent d’aquests darrers grups he conegut meravelloses persones. A part, d’idees nobles i valents. No solien recular davant les amenaces, sols cal veure com els manters s’enfronten a la policia (amb algun lamentable desenllaç de relliscada per Montjuïc tot tenint les mans lligades), la valentia dels manifestants a Tiannanmen o el coratge de la lluita per independència de les 3 repúbliques ex-soviètiques.

I despresos. Del primer grup, diversos interns i de diverses ètnies, m’oferiren refugi a la meva sortida. Del segon, els xinesos, un personatge fantàstic que m’assegurà haver estat a la plaça quan els tancs em regalà els seus coberts quan marxà i, tothom oferia allò que podia, amb la qual cosa no estava obligada més (com si no hagués ofert res, que mai no se’ls va demanar), un letó molt simpàtic (no caldria afegir que tots els bàltics eren també molt empàtics amb la qüestió catalana), m’oferí treballar amb ell quan sortís, perquè tenia un negoci que no podia fracassar. Tal vegada a les antípodes d’algun lucratiu ‘negoci’ esmentat. Sense tant ‘risc’, això sí.

Diguem que no era ben bé res relacionat amb atracaments, ni remotament, perquè no crec que ni el preu dels productes pogués ser abusiu. En concret, el negoci era una xurreria. Li vaig agrair, potser sí es podien esperar avantatjosos ingressos, però l’oferiment em va evocar, no sé ben bé per què, potser per contrast amb alguna altra oferta anterior, una xurreria mòbil, amb autocaravana, això sí que recordo que vaig pensar, amb autocaravana, que els temps van canviant. De fet, puc assegurar també que l’amic Jesús no deia d’anar a collir raïm, precisament, i els ‘carros’ tindrien força més d’un cavall.

Però com m’agrada ser rigorós i no dir les veritats a mitges, que mitges veritats poden ser mentides, malgrat que la meva capacitat de síntesi deu anar a l’una amb el meu afecte per la judicatura (espanyola, evidentment, que no tinc ni puc tenir coneixement de causa de cap altra, atès que sols se’m podria obrir una causa com a català i això, a altres estats, no està penat), he d’afegir el regal d’un altre letó (o estonià, no ho tinc clar) també molt simpàtic i eixerit que, en saber del meu interès pels escacs, em regalà un llibre en català de l’obertura catalana. Quin gran apreci i estima sento per la gent d’aquelles contrades! Pel que sembla, de frondosos boscatges i aigües gelades, si he de fer cas (i no tinc per què no) del que deia el 3r. i darrer element de la tríada (he esmentat que no m’agrada deixar cap cap per lligar?), aquest, lituà, el nom i el cognom (lituans, no me’ls feu repetir) no deixaven lloc a dubtes, amb pinta, que no maneres, de mafiós de l’Est. Musculat i tatuat, es passava hores fent gimnàstica. Suposo que el respecte s’ha de preservar. I, a part, espavilat.

(Incís, entre parèntesi, just a hores d’ara, s’està jugant justament a Riga un torneig del Grand Prix d’escacs, que, de no ser pel blog, segurament estaria mirant en viu –no és el cas, em sap greu–, però no maleïu, de fet, de mirar-lo també acabaria escrivint el blog).

I les maneres deuen ser importants. Estonians, letons i lituans, malgrat l’ocupació per 2 grans imperis veïns, han mantingut els seus costums. Potser físicament a l’amic lituà no el distingiria dels russos, però tal vegada sí pel seu comportament. Cadascú és cadascú i no generalitzarem, però igual que distingiria entre caribenys i sud-americans del Sud, dins d’aquests, els uruguaians, argentins o xilens tenen trets diferenciats i distintius. Ja no russos i lituans, sinó espanyols i catalans, com no hem de ser diferents, si fins les lleis al llarg de la Història eren totalment diferents? Legislacions oposades de quan érem independents, per tarannà i potser fruit de diverses civilitzacions.

I ara que hi som i com sol passar, un dels musulmans amb qui millor relació vaig tenir, que a mi m’agrada discriminar (en el sentit de distingir), va ser un expert en full-contact. Vam coincidir força temps a la cel·la i era una relació fantàstica. No anava de gallet, no li calia, però sí, quasi mata a un altre intern. No sé què va passar, i com que del que no sé, no opino, em quedo amb l’expressat.

Contràriament, n’hi havia que eren uns bocamolls, no dic que tots, però molts van rebre de valent o van sortir per cames com covards. On volia anar a petar és que igual que els espanyols obvien les notícies esfereïdores (per bé que gens insospitades) sobre la implicació en atemptats ‘islamistes’ dels seus serveis secrets, a les ordres de qui fos, en els atemptats d’agost, els musulmans, tots a una, que això sí ho tenien (des de fer costat a un dels seus fins a guardar-se tandes a totes les cues), deien (no sé si convençuts o esdevinguts ignorants pel poder regnant, que ells també tenen rei) que ells mai van voler conquerir res més enllà dels Pirineus, que no els sortia a compte. Clar que també deien que al Marroc cap nen ni ningú no passava gana (no sé per què els hauria de sortir a compte, doncs, anar més enllà de l’Estret de Gibraltar?).

Potser per tot plegat es creuen que aquí són el que no són i, en canvi, tot el respecte que se’ls sol mostrar, ja m’agradaria que el tinguessin pels subsaharians que han de travessar el nord d’Àfrica per recalar a Europa. L’odi (com el tracte que els dispensen, segons totes les fonts) entre uns i altres, encara que per raons contraposades, era esparverant.

Com dic, miro d’analitzar, no generalitzar, a part que tinc coneguts musulmans amb qui mantinc una bona relació, i també a la presó, no sols el company de cel·la esmentat, però en absolut pot tenir res a veure amb un berber o un marroquí de l’interior de l’Atles un de la costa Oest, res, ni massa amb un sahrauí occidental (tot atenent-me a la meva experiència en un camp d’estudi com la Model i Brians), fins i tot hi hauria característiques que el diferenciarien d’un de Tànger o Fès (més propers a nosaltres, …m’agrada fer servir paraules amb doble sentit), o de Nador (pàtria amazic, quasi tots ells molt més culers i antiespanyols. I on es va produir el desastre d’Annual. Diuen els rifenys, habitants de la regió muntanyenca del nord del Marroc, de si mateixos que són els habitants autòctons del nord d’Àfrica i és innegable que també els habitants del Magrib són resultat de múltiples ocupacions) i ja no diguem d’un algerià. Aquí sí que ens podem trobar de tot i bé que m’hi vaig trobar. Si hagués de catalogar quins interns eren els més falsos, lladres i traïdors i fins els més radicalitzats, per la meva experiència, base de tota conclusió, ho tindria clar. En canvi, sahrauís i amazics els veia com provinents d’un altre món.

Deia que m’és igual quedar bé que ser titllat de políticament incorrecte, un cop presentada tota l’argumentació prèvia, amb la diferenciació, i no generalització, dins el gresol de cultures, fals melting pots que en dirien alguns, que s’ajunten en territoris tan petits com Catalunya o el Marroc, tant com l’extensió d’un paràgraf atapeït amb tota la intenció. Perquè la darrera, intenció, per aclarir que tot pot ser molt complex, tèrbol o fosc, sí hi ha una idea clara com la llum del sol. La intenció que hi ha al darrere. Mal lligat, però tot està lligat. Roda el món i torna al Born.

L’assalt al centre de menors del Masnou per, sembla, personatges d’ultradreta, sense compartir ideari, atesa la causa (la violació d’una noia de la població per 4 interns del centre), arribats a aquest punt extrem, jo no el criticaré. Ara, ja posats, que es matin entre ells, perquè el rovell del problema, en el fons, són ells, els feixistes. El fet que tota la immigració, volguda o no, l’estat espanyol la traspassi a Catalunya, té un objectiu evident. Que no és nou sinó que s’ha plasmat al llarg de generacions. En temps de Franco, ja s’atiava l’emplenament a les nostres contrades de gent de fora amb la promesa que aquí viurien molt millor, acompanyada d’un bitllet només d’anada.

I no cal recordar la feina que feien aleshores els moros de Franco. Sense desbarrar fins a aquests extrems, per part meva, a totes les ànimes candoroses no els diria que es passessin uns anys en companyia d’alguns interns que he conegut, però sí que es posessin en el lloc de la família de la víctima. I segur, sí, l’es-Satty havia ordit, amb ajuda dels terroristes més joves, un pla sofisticat de doble agent que faria enrogir el mateix Ian Fleming. I si Espartero, Fraga i d’altres van dir que calia bombardejar Barcelona cada 50 anys, què ens estranya que ho intentessin de nou?

Dels jutges ni en parlem, tot va lligat, però tot i que havia de ser aquest, és un capítol a part. De fet, és tot un món, però no a part, que per molt que vulguin fer creure el contrari, símptoma dels mediocres (i alguns queda clar que ho són força, de mediocres), el seu regne és d’aquest món.

M’agrada acabar amb un cop d’efecte. Així que deixo aquí el resum del que havia de ser la meva succinta opinió arran de les notícies referides als atemptats de la tarda i matinada del 17 d’agost del 2017 (i que ha trasbalsat el meu calendari blogaire), notícies 2 anys després que hagués donat per certes i signat, l’endemà mateix. Que continuïn així, al cap i a la fi, ser independents deu voler dir tenir un seient a l’ONU, no a Madrid.

Dels jutges, bàsicament, havia de parlar en aquest capítol, però a part de no anar desenllaçat, una altra concomitància vull deixar patent. Igual que vaig palesar la meva incorrecció política en reconèixer la validesa de la pena de mort per a jutges i funcionaris, també, com he volgut fer avinent, les meves opinions es basen en la raó, no són viscerals.

Al final, el temps posa cadascú al seu lloc. Sols cal veure la fila que fan. Xerrant tot mastegant xiclet (tampoc atribuïble a l’edat), xarrupant, repapiejant, rieu, rieu, l’irreversible compte enrere ha començat, tic, tac, tic, tac, inexorablement…

Però no sols sento empatia pels presos polítics, provinguin d’on provinguin, també em poso en la pell de les víctimes de violacions, els seus familiars i altres víctimes innocents. I segurament molts dels que em llegiu ho podíeu haver estat un 17 d’agost. Jo no, jo tenia la sort de ser segrestat a Brians 2.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari