Cap. 23 (i 6)

És l’hora dels adéus. Per a sortir-nos-en, primer haurem de sortir-ne.

I, com si no fos tot prou complex i complicat, els botxins s’han trobat amb la complicitat –idèntica arrel, que vingui d’aquí– de molts catalans, empleats dels serveis penitenciaris i similars, que no fan sinó afegir una raó més per a la independència, la vergonyosa mesquinesa de tants inconscients de la realitat. Que no se’ls tornin a riure en la cara.

Els altres sí que ho tenen clar: atacar el català i defensar els que l’ataquen. Ens hi va la vida, sense ironia. En la situació actual el millor que ens pot passar és que ens caiguin 9 anys, perquè la vida, encara que passi fora de l’hàbitat natural, no se’n va. I vull arribar a Ítaca, o sigui, viu.

Jo, com Gandhi, lluito per la no violència, però no puc parar l’altra galta. Gandhi, l’apòstol de la no-violència, va predicar que s’havia de defensar el violent agredit, per contraposició al violent agressor.

La paràbola de les dues mans: una d’estesa, l’esquerra, i una altra, la dreta, per a defensar-se. Concepte diferent d’agredir per a repel·lir una agressió.

Ells ho tenen molt clar. Saben quin terreny trepitgen, no solen perdre el nord. Què en podem esperar de la «Justícia»? Justícia per a la qual delictes com la pederàstia poden prescriure. Justícia que vol esborrar la memòria col·lectiva. Justícia que vol que la gent passi de tot…, però, vés per on, a vegades els surt el tret per la culata –perdó per la comparança–, per sort, i n’hi ha molts que en són conscients i no passen de tot i lluiten. Com va dir un filòsof alemany davant d’una situació anormal, una resposta anormal és normal. I no hi ha aturador.

Em sap greu per tots aquests que han donat la cara –i fins i tot la vida– veure com aquells compatriotes s’alien amb els opressors, amb els que imparteixen justícia! Fets provats!, la veritat es basteix de fets i realitats, no pas d’informes i sentències interessades. El que em dol no és ser a Brians; ells tenen els àrbitres i m’hi poden, amb molt d’orgull o d’honor, tancar. El que em dol és que aquest llibre hagi trigat tant, producte d’un autogol, un autogol per tot l’escaire. Tota una antologia de misèries. Pels que em negaven un simple faristol hauria de sentir fàstic aliè. Més val morir dempeus que viure de genolls; per dignitat i respecte als que ens han precedit, però no puc més que sentir el menyspreu de la llàstima. Malgrat tot i tots, hi ha més esperança que mai. Sense oblidar ni defallir. Per sortir i sortir-ne vius. Gràcies, Gandhi, per ensenyar-nos el camí. I gràcies, filòsof teutó, per donar-me la raó. Justícia? I un… ou (malgrat perdre la rima)! Continuem vius i molts. Els darrers agraïments, la darrera línia, seran per a ells; no passen de tot. Ni per l’adreçador.

Justícia? Avui justament a la televisió parlaven d’en Guillem Agulló. Som a 24 d’abril, festiu enmig de les diades de Sant Jordi i del País Valencià. Bon dia per a dir adéu.

Havíem quedat, però, que em quedava una confessió. Què em quedaria si no em mantingués fidel als meus principis, exposats a l’inici, al pròleg? Que potser he de fer el Devi, jo? Per què, per a sortir abans? D’on, de la presó, de Brians? Misèries, no, gràcies. Alguns potser haurien de besar la Sagrada Terra que trepitjo. Bromejo, però no menteixo; havia deixat la confessió per al final, quan tot se sap, a l’epíleg. Per a descobrir la darrera carta, la que restava amagada a la màniga. Com en aquella gran, per a mi, pel·lícula, de títol Les dues cares de la veritat, protagonitzada per l’Edward Norton i la bona actriu Laura Linney. Tant se val si no s’ha vist, ens val amb el títol. Però val la pena veure-la…; que n’és, de bona!

PD: Com bona és la persona que posarà la cirereta al pastís. L’epíleg a l’epíleg. La carta m’arribà, culpa meva de no haver-ho pensat abans, en temps de descompte. No sabia ni com es deia, però de seguida va voler deixar les coses clares. N’hi ha que llancen la pedra i amaguen la mà; altres s’amaguen. Ella no, va tenir la valentia de dir la veritat i tancarà la qüestió. Òbviament que les comparances són odioses, però per a un tipus dels comparats, els comparses. Després de llegir la carta ja no hi hauria d’haver cap dubte de qui era l’agressiu, l’incitador i el violent. Evidentment, ja ni ells ens podran discutir qui és el delinqüent. Clar que no hi deuen haver indicis i no és objectivable. Gràcies de nou, Sra. Asunción.

Quina lliçó! Encara que no rimi.

I qui no defensa és que no pensa. Que, a sobre, rima.

Sols manca un petit pas, el definitiu: el darrer lliurament dels fascicles serà curt, per a desestressar; no cal allargar-los, i cal no allargar-lo més, el procés. Que res es pot deslligar del context en què vivim (encara). Ni molt menys!

Cap. 23 (5)

Recapitulem, que ja som al darrer capítol.

La Uriarte, com la gran majoria de jutges, deu ser d’aquelles que creu que errar és humà, que hem de saber perdonar i que la presó està per a rehabilitar; bé, sense tanta literatura i filosofia barata –que no sóc psiquiatre–, que es matin, que fotin el que vulguin, com si es volen matar (ah!, que això és redundant; bé, que no passa res, però vés, vés amb compte, que una arma de foc és perillosa i pot matar). Ja hem vist que el caçador usà una arma de foc, i amb tota la intenció. I si fins ara no s’ha parlat de l’origen dels acusats ni de catalanitat, que hom podria pensar que ens té mania, aquest cas desmunta la teoria de la conspiració. Segurament la jutgessa deu estar en contra de les armes de foc i hi poso la mà –al foc– que el que no deu suportar és la violència amb armes, llevat que es tracti d’un assumpte triangular amorós; aleshores, sí, aleshores l’ofès té butlla per a actuar, perquè per la seva poca magnanimitat no serà.

Potser se sent identificada amb la humiliació que pot haver afectat l’enganyat, o li ha recordat algun cas d’una persona propera –ja sabem que l’amistat és un element clau en les decisions dels jutges. No dic, doncs, res de traumes personals, que què sé jo de llurs vides…; més clar i català –mai millor dit–, l’exemple explicat. Paradigma de totes les tergiversacions que he volgut conculcar. Culiat, que el caçador era català! Sí, com jo, sí, com jo, 9 anys.

Com a lleugeres diferències, ha fet el Devi molt satisfet i, com a conseqüència també, en 5 anys surt al carrer. Tot comentant ben ufà que li ha sortit barat.

Dues apreciacions. Deixem-nos d’eufemismes i ironies, presumpcions i bones intencions! Ni banyes ni punyetes. He parlat d’on era la víctima que va veure com l’encanonaven i li omplien el pit de plom? No, oi? Com si fos un gigoló malparit i destrossa-matrimonis, era català. Així que a la Uriarte ja li va bé; s’ha carregat un català, únic punt segur i clar: podem tenir magnificència amb l’executor, el banyut. Alhora, matem dos ocells d’un tret: la gent s’adona que això de les sentències toca a qui toca, i així, de passada, passa de tot. I si, a més, l’executat (dir el banyador seria embolicar la troca, oi?), com és presumible, era un viciós, sense romanticisme ni passió? Doncs més màniga ampla i amb més raó! Justificable, si era d’aquesta mena, si es dedicava a trencar cors, famílies i matrimonis, potser només seria això i no cal treure les coses de mare, Culiat.

Segona i darrera apreciació: que havia posat les banyes a algú, el pobre negre de Manresa?

PS (1): Potser els inefables i mai prou ben lloats director docent –a hores d’ara, ja sabem qui era el sant element– i Farnès no ho han captat. Ja sabem què passà en el cas del noi que es venjà d’un marroquí amb un tret a la cama: que ni tornà al mòdul, perquè ni tan sols tornà a la presó, o en el dels germans que assassinaren salvatgement un altre noi marroquí. I…? A qui culpà la Policia Nacional de la mort del Sr. Benítez? Implícitament, als Mossos (per alguna raó no els deu convenir participar en la lluita contra el terrorisme jihadista). ¿I què decidí, suposadament com a conseqüència de l’informe realitzat a partir de la suposada neutralitat de la PN, la jutgessa que els cridà perquè els Mossos, com a part implicada, no eren de fiar? Culpar els Mossos abans que els musulmans. Aquests s’haurien discutit –només discutit?– amb l’empresari del Raval, però la sang ja la tenia abans d’arribar els Mossos, i la sang no surt sola –com les claus no es posen i després es queden soles a una porta–. La coartada perfecta; ja ningú parlaria de la picabaralla entre l’home sol i la colla de veïns dels barri, gos inclòs. Pobre Sr. Benítez, descansi en pau; no podia parlar, l’emoció o la droga l’embargava –perdó, «l’atacava»–, però ens deixà un llegat en forma de missatge ben revelador. I els jutges ens diuen que les proves no són objectivables, els errors –a part d’habituals– són intranscendents i els indicis apunten a diversos atemptats mortals per part dels Mossos contra la vida d’un ésser humà. Ja no cal qüestionar-se res més. Ni discussions prèvies ni agressions en massa. Els Mossos, per als espanyols, els caps de turc perfectes. No hi ha cap paradoxa. Clar, claríssim, abans musulmana que catalana.

Ens equivocarem, però no caiguem en el parany, no hi ha altre salconduit cap a la llibertat i la justícia que la independència.

PS (2): Cap altre salconduit per a no haver de viure exemples tan vergonyosos i vergonyants com els aquí explicats, si una ànima sensible com la Uriarte o una bessona seva, després de molts anys per a jutjar i dictar sentència en el cas del Josep Maria Isanta –i que per poc no maten també al seu germà que va sortir de defensar-lo–, castiga la Generalitat a pagar una forta indemnització a la família per no haver sabut garantir la seguretat dels assistents a La Patum, i criminals confessos com l’assassí de Guillem Agulló passen una ridícula mínima part de la condemna entre reixes, sense ser això impediment per a ser en diverses llistes electorals.

Suposo que sols ens falta creure que això no són noves bufetades als catalans, sinó velles grans demostracions de democràcia.

I ens diran que són defensors de Déu, família i rei, per no haver de dir què hi ha entre els dos extrems. Déu i rei, que la família és la base de nostra societat, i que són garants de la unitat –perdó, igualtat de tots davant la llei. I, en virtut del poder que emana del poble sobirà, em declaren a mi, culpable. Sí?, fa anys, molts, que em sé la cantarella. Que si els mots són com la pluja, la terra som tots plegats. Com diu la cançó.