Capítol 10. “L’Estevet”. Epíleg. Per no oblidar les víctimes i els botxins amb les mans tancades de sang

El conte que heu llegit (si heu tingut esma i temps) no tenia més intenció, en ser escrit, que correspondre a qui tant apreciava el català des de terres de Múrcia. Tanmateix, és clar que és una prova fefaent que el que explicava, més enllà de la intenció del conte, revelava un escenari possible que, amb el temps, ha esdevingut una realitat.

Visionari, premonició? Ni visió ni pressentiment, evidència clara i diàfana, pura i transparent, https://www.mozilla.org/coneixement, simplement i purament, de qui són els espanyols i quines accions emprendrien. No van mirar de provocar un alçament armat el 20 de setembre amb el seu cop d’estat?, que ni tan sols van voler aparcar els cotxes dins l’edifici de la Conselleria i van gosar deixar les armes i municions a la vista. Coi!, és que el que salta a la vista és que una primera ofensiva que podrien fer seria l’atemptat frustrat per part dels islamistes a les seves ordres. I, cas d’esdevenir-se, no calia ser un expert per saber qui hi havia al darrere. Ja fa 20 anys que ho vaig escriure (la qual cosa fa que pugui passar desapercebut algun detall per obsolet, com el fet que, aleshores, l’empresa Telefònica oferia un paquet de comunicacions anomenat “Terra”). I quin interès podria tenir ara Estat islàmic a atemptar a Barcelona, quan justament els catalans ens volem independitzar dins el si de la Unió Europea? En tot cas, seria a Madrid, per no parlar del sentiment generalitzat dels musulmans que vaig conèixer a la Model i a Brians, molt més a favor dels postulats catalans que no pas dels espanyols, decantament agreujat per un sentiment antiespanyol força notable, conseqüència dels anys d’invasió colonial de l’exèrcit espanyol i els legionaris així com el manteniment, encara ara, de colònies espanyoles en el seu territori.

Per donar-li un aire novel·lesc, vaig donar-li una pàtina de misteri amb un pla secret rumiat per l’avi d’en David, dues generacions abans, quan hagué d’exiliar-se del seu país, això sí, amb el convenciment que la guerra no s’havia acabat i que al final, el resultat seria la independència. Davant la previsible brutal ofensiva espanyola a tots els nivells, polític, policial, mediàtic (que això no ha canviat ni canviarà mai) en fer-se evident la voluntat dels catalans d’esdevenir independents, el pla era provocar petits atemptats frustrats. Aquests serien desactivats pel propi David, dissimuladament esdevingut artificier quan hagués desitjat ser bomber, amb la intenció de fer efectiva aquella voluntat en el si de les Nacions Unides (el que he propagat sempre a nivell particular, especialment a Twitter quan els dèspotes encara no m’havien fet fora), que no a la Unió Europea, un cop havent demostrat (en la guerra tot s’hi val) per la premsa que qui provocava els atemptats era el propi estat espanyol. Malauradament, l’engany esdevingué realitat perquè l’estat espanyol tenia, efectivament, aquesta idea. Finalment, nogensmenys, això accelerà el procés i Catalunya esdevindria estat independent.

Recargolada, si voleu, la idea inicial, però com sol passar, la realitat supera la ficció. L’existència de violència la donava per sobreentesa com existí l’1-O, com la de morts si s’hagués arribat més enllà el 27-O (fonts de confiança relaten un comentari d’un dels caps de l’operatiu policial en el sentit que si s’encerclava el Parlament, després dels 100 primers morts, a veure qui era el maco 101 que no s’apartava). La contaminació i manipulació en el pla internacional podia abastar no sols ambaixades i destitucions de cònsols díscols, llocs turístics amb gran afluència d’estrangers serien objectius clars. I m’abstinc de donar per fet, ni que m’ho cregués, que la mort d’una alt càrrec del govern sud-coreà (amb els consegüents terrabastall diplomàtic i daltabaix del turisme al nostre país) com a realitat d’una estrabada del bolso a prop de Diagonal Mar seria una conseqüència lògica i contrastada d’aquesta idea així com la constatació que el procés ja havia portat alguna mort a mans de les forces d’ocupació. Però no negaré que les circumstàncies, una turista oriental i 2 pinxos delinqüents en una moto, m’evocaven força un conte que fou escrit fa unes dues dècades.

Recargolada, però s’ha vist com la realitat supera la ficció. Res és irreal per a qui prova d’impedir l’assoliment dels nostres legítims drets. Fins fer pagar amb la vida d’innocents, sense fer ells la feina bruta i no esquitxar-se amb la sang. Maleïts siguin els abominables i descansin les pobres ànimes en pau. Si en èpoques sense trasbals polític, ja miraven d’ensorrar la Sagrada Família amb tota mena de tripijocs en forma d’obres i traçats de l’AVE, què no se’n pot esperar en èpoques com l’actual? Una guerra en tots els fronts, econòmic, polític, social i d’ordre públic, clar! Tanmateix, ara que s’ha descobert el pastís, en lloc d’enfonsar-nos en la misèria, gràcies a ser tan sapastres, uns i altres, ens han aplanat el camí cap a la independència. I ja no caldria dir res més. Ni negociar.

Llicències personals al marge, com les referències als meus orígens familiars al Camp de Tarragona (localitats, els «Terços Amunt», fins al punt de mesclar noms i cognoms de 2 vallencs cèlebres, Jaume Huguet i Narcís Oller, amb els 2 protagonistes que emprendran el camí cap a la victòria, amb lligams antics amb els avantpassats d’en David, que la seu de “Societat Catalano-Britànica d’Història Moderna” fos a Cardiff no deixa de ser un gest de complicitat en la història), en l’escrit es barregen referents viscuts amb la ficció, però sempre des d’una perspectiva que no ens ha de fer perdre la visió de la realitat. Estem en guerra, freda si es vol, contra l’estat espanyol i el joc brut ha existit i existirà sempre. Per molt maldestres que siguin els seus serveis.

Certament, sempre hi haurà veus discordants. I no em refereixo als no integrats, infeliços i amargats com a primera conseqüència, sinó als que actuen igual per altres raons, potser no gaire allunyades, tanmateix. Fa dies, veia al propi «Més 324» un suposadament personatge no sospitós d’unionista, fent servir els mateixos arguments que la dreta carca i reaccionària. Amb l’agreujant que feia servir un to solemne i apocat com si volés donar cert fals realç al seu discurs. El seu ideari es resumia en «Tanto a voler fer creure que els atemptats de l’agost del 2017 estan cuinats des del CNI». A veure, no imposaré cap dogma de fe, sols els diré a aquests suposats incrèduls que si un animal amb 4 potes i cua, menja, beu, dorm, borda i actua com un gos, és un gos.

Per no parlar dels graciosos, amb el seu discurs buit i irònic propi de socialistes (no en diferenciaré els catalans dels espanyols perquè no en sé, des de la neteja de membres a favor de donar veu al poble) del tipus «ara hem passat de la ‘conspiració d’Atocha’ a la ‘conspiració de les Rambles’». Pregunto: els terroristes del març del 2004 havien estat contactats pel CNI, enrolats dins el seu si, posteriorment enviats a Ripoll per exprès desig del cap dels CNI, que no a Barcelona per no aixecar sospites, sense dir-ne res del que sabien als Mossos d’Esquadra i van atemptar contra interessos turístics d’una localitat capital d’una nació que es vol independitzar dins el conglomerat d’estats de la Unió Europea? No? Res d’això? Doncs serà un gat, un cavall, un elefant o una cacatua, però no és un gos.

Ni que cregués tenir més raó que un sant i que els meus arguments anessin a Missa, estic convençut que a hores d’ara ja molts començarien a compartir molt del meu optimisme, malgrat que contes com el relatat, encara que hi combreguessin alguns dels consellers, especialment alguns dels que, sense ser mossens, són a la presó, aquests no gosarien contar. Però, si més no, ja sabem a què juguem.

Evidentment, la meva intenció, en encetar aquest nou blog, era palesar, de forma raonada i il·lustrada, el funcionament de l’anomenada justícia espanyola. Els 9 anys de segrest imposats pels tribunals espanyols m’havien atorgat una talaia d’observació privilegiada. Tanmateix, poc podia sospitar aleshores que l’eclosió del procés i els esdeveniments que provocà farien supèrflua la meva intenció original del que s’ha demostrat una evidència fins per als unionistes més recalcitrants. Que l’esmentada com a justícia no és més que un instrument al servei del poder hegemònic espanyol. A part la ‘xuleria’ tan pròpia dels espanyols, que junt amb la seva laxitud han aconseguit, per la manca de voluntat i mà dura dels propis jutges, que crims tan menyspreables com les violacions en grup siguin, cada cop, més habituals. Com que còmplices i fins actors principals són deixats en llibertat provisional! Els retiren el passaport, fugiu! I ah, sí!, han d’anar als jutjats cada x temps (mensualment, en algun cas). Igual, igual, que l’acte criminal de posar urnes, presó preventiva i demandes de fins a 60 anys. Acte criminal en una democràcia, queda clar.

Sense necessitat de demostrar la evidència i, un cop tancades dues vegades (la habitual clausura de comptes per part dels dictadors, ara sense caretes ni ironies) la pàgina de Facebook on havia de penjar el blog «Els Tretze Jutges» per parlar (suposo que ells en dirien ‘malparlar’) dels 13 que vaig haver de conèixer coma mostra significativa del seu paper en les relacions Catalunya-Espanya, quan tot just havia començat a identificar el primer, el meu objectiu es centrà en el darrer que m’hagués imaginat en entrar a la presó, les anècdotes en aquesta, però per raons òbvies, tot i haver-ne sortit l’any passat, la lògica del procés i les seves conseqüències han fet que totes les històries i historietes que tinc en ment, suficients per parar un tren (la qual cosa, certament, vist el servei ferroviari que dóna l’estat a Catalunya, no té cap mèrit), s’hagin ajornat, tot i el nou títol del blog, per sortir no sé si fins l’any vinent. Perquè m’agradaria que seguissin un fil lògic i coherent en l’exposició i en el temps, però l’estat espanyol no ens dóna treva.

Si més no, ja no m’estendré en la intenció inicial de desemmascarar els jutges, m’han estalviat aquesta feina, ara tothom sap que qualsevol català pot entrar a la presó si és coherent i, en alguns casos, com el meu, amb gran orgull. Immens honor que sempre duré en el record.

Així que com qui dia passa, dia empeny, a partir d’ara, amb l’arribada de la tardor i les previstes sentències (Govern, Mesa del Parlament, 49 implicats més per no sé quines suposades relacions delictives i l’altra bestiesa simultània dels nois d’Altsasu –que mira que voler presentar vídeos com a proves!, si quan em van segrestar fa més de 10 anys ja vaig dir aleshores que em posessin el que els donés la gana, que ni aportar vídeos no serviria de res, i mira com s’han acomplert tots els averanys, que la història aquí no s’acabava …jo sóc dels de ni oblit ni perdó, ves, tothom és com és) no sé què escriuré, però segur que ho faré més contínuament perquè serà un curs calent.

M’agradaria, però no ho espero, poder centrar-me a partir d’ara en els aspectes inherents a la meva perspectiva diferencial, l’observada pel prisma calidoscòpic de les tribulacions viscudes per un pres català pel fet de ser català.

Mentrestant, confio que hagueu fruït tant amb la lectura del conte com jo vaig gaudir en escriure’l. M’he estès, però no es repetirà. No patiu, és estiu.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*