Capítol 9. “L’Estevet”. O quan la realitat supera la ficció

Aquell dissabte al vespre, en David sentia especialment l’impuls d’esbravar-se, de sortir a córrer per la muntanya. Molts cops l’havia sentida, aquesta necessitat, però mai no havia estat tan apressant. I quan això succeïa, li agradava perdre’s pels diferents camins que coneixia de la muntanya de Montjuïc. Els records d’infantesa, quan anava amb la seva mare a ‘l’Exposició’, les passejades en un trenet que hi havia existit i era ja part de la història, o les puntades a una pilota amb uns amics improvisats a les esplanades a sobre de les Fonts Màgiques, l’abstreien de preocupacions. Havien canviat molt els temps i la ciutat, però aquells espais continuaven oferint-li la pau que podia necessitar.

I aquell dissabte, més que mai. Era de preveure que hagués estat una setmana moguda, a la ciutat s’hi havia celebrat la Cimera Mundial contra el Terrorisme. “Cimera Mundial contra el Terrorisme”, a Barcelona, semblava talment una broma de mal gust. Feia dècades que no s’havia produït cap atemptat, no tan sols a Barcelona, sinó a tot el país. Però tant i tant se n’havia parlat i especulat, que finalment sí que es produí un greu atemptat. I més coses. La setmana prèvia a la Cimera, el toro que s’havia alçat al costat de l’Autovia Barcelona-Lleida als afores d’Igualada anà per terra; posteriorment, la mateixa vigília de la seva inauguració, es produí el sabotatge, mitjançant grans forats al llarg dels recorreguts, del camp de golf del “Club de Golf Miami Platja” i finalment, l’esmentat atemptat, l’explosió d’un artefacte situat a les portes d’una planta química al Polígon Industrial de Tarragona. Gairebé miraculosament no s’hi produïren víctimes mortals. Això sí, l’ensurt provocat en les poblacions veïnes no seria fàcilment oblidat. I molt menys quan s’escampà la filtració que una bomba molt més potent estava amagada en un altre cotxe i que no esclatà per una fallada tècnica. Hom apuntà que la primera només era un esquer per fer més mal amb la segona.

Tanmateix, a l’endemà de l’atemptat, la delegada del govern central a Catalunya es congratulà de la ràpida i efectiva actuació de tots els organismes implicats en el pla de seguretat i desallotjament, concretat en l’evacuació de les tres poblacions més properes a la planta química, així com de l’eficàcia de la Guàrdia Civil, palesada amb el descobriment vuit mesos abans d’un magatzem amb gran quantitat d’explosius. L’objectiu, segons ella, era obvi, la celebració de la Cimera; però ateses les extremes mesures de seguretat que es preveien durant les jornades, un canvi de plans hauria determinat activar les dues bombes –la filtració semblava confirmada– en les dates prèvies, com ho provava aquesta explosió. Duta a terme, segons la delegada, per nacionalistes radicals; en concret, inculpava un grup conegut com “Terços Amunt”, per bé que en un excés d’eufòria o melangia patí un lapsus en anomenar-lo “El grupúsculo armado de los Tercios de Flandes”.

El grup havia reivindicat diverses apropiacions de banderes espanyoles i busts d’un borbó a organismes públics. Els busts mai no aparegueren, però en canvi, sí que retornaren totes les banderes, perfectament planxades, però amb dues barres vermelles pintades en la franja groga. I amb el següent missatge: “Som un país, tenim una bandera”. Aquest fou un dels indicis que apuntava la delegada en el cas de les destrosses al camp de golf, ja que hi aparegueren uns papers on s’hi podia llegir “Els ‘greens’, a Miami!, a Catalunya, els verds!”. Remarcà la delegada que cap organització detindria el desig ferm i compartit per totes les forces polítiques d’acabar amb el terrorisme independentista a Catalunya i que el que havia estat símbol de les carreteres espanyoles des de temps immemorials, es tornaria a aixecar, més fort i majestuós que mai, en el mateix emplaçament. Cap brètol no canviaria els destins dels símbols i la unitat espanyols, comptant en aquestes consideracions amb el suport, expressat repetidament, del president del govern central.

Al dia següent, però, en un comunicat públic, “Terços Amunt” rebutjava el salvatge atemptat contra la planta i manifestava que, com a associació autogestionària, amb prou feines disposava de mitjans materials per escurar pals de banderes i alliberar pedestals, i en cap cas, per accions d’envergadura com voladures de bous. Com a molt, sols per capar-los els ous. Enviaven, així mateix, una abraçada revolucionària als camarades de l’Anoia en la seva lluita per salvar la bassa natural Carme-Orpí i una salutació independentista a tot el país.

La resposta de la delegada al comunicat fou concloent. Noves investigacions assenyalaven com a executora de l’atemptat una escissió de l’organització, l’escamot “ESCOLTA” (Exèrcit de Salvació Català Organitzat per Lluitar per la Terra i l’Aigua). Els indicis sembla que tornaren a ser errats. El nou desmentiment provingué de l’associació “ECOCAT” (Ecologistes de Catalunya). Aquest grup s’havia caracteritzat força en la seva defensa del Delta de l’Ebre i darrerament havia emprès el camí de l’acció per mostrar la seva actitud contra la implantació d’un abocador a Vilallonga del Camp. El grup ecologista defensava una utilització racional dels recursos i rebutjava qualsevol mesura que atemptés contra l’equilibri natural dels aqüífers del país. Dins d’aquest context s’emmarcava l’acció contra el camp de golf, reivindicada finalment. També condemnava, i per pròpia definició ecològica de l’associació, l’atac amb bombes del Polígon, que només podia haver estat perpetrat per una ment malaltissa, com aquelles que els imputaven l’autoria. I aprofitaven l’ocasió que els brindava la delegada per demanar la immediata dimissió del ministre de Medi Ambient per les seves declaracions a favor del nou pla de transvasament de l’Ebre.

En concret, en haver estat rebutjat per la Unió Europea el P.H.N., la comissió governamental per a una nova redistribució de l’aigua havia ideat un nou pla encara més integrat, el P.I.T. (“Plan Integral del Trasvase”). No cal dir que potser el nom no havia estat el més encertat, ja que donà peu a la necessitat per a Catalunya de deixar de ser la mamella d’Espanya en moltes de les consignes en contra del nou pla. Aliè, però, a totes les crítiques, el ministre havia defensat que les millores serien fins i tot benvingudes per les aus migratòries, que si bé haurien de deixar d’abeurar en l’Ebre en èpoques puntuals, en canvi, gràcies als nous canals, moltes podrien descansar i niar a les desembocadures dels rius Sec, del Cérvol, de la Sénia, Gaià i Francolí, que esdevindrien zones humides permanents. En detriment, potser, d’alguna indústria d’arròs del Delta, que podria veure minvada lleugerament la seva producció, però que, en darrer cas, l’economia local es veuria afavorida amb escreix per la implantació d’indústries d’envàs i distribució de sal. Sal marina d’immillorable qualitat, s’avingué a postil·lar.

Però totes les mogudes explicades no havien estat gairebé res al costat del que s’havia viscut durant la Cimera, just acabada quan en David feia la seva correguda per Montjuïc, podent celebrar alhora la fi d’atemptats, maldecaps i …per què no dir-ho?, feina extra. Perquè en David era policia. Bé, no exactament policia, era Mosso. Així que res com una corredissa crepuscular pels seus dominis vitals. I potser mai millor dit. Ni tan sols quan es va casar es va allunyar de la muntanya màgica. I molt més que això. Fins i tot, li devia la seva pròpia existència.

Al seu avi patern, vinater del Camp de Tarragona, la guerra del 36 el va sorprendre quan el negoci que duia començava a ser esponerós. Lluità en les files republicanes al Front de l’Ebre. S’exilià després al país de Gal·les, on la manca de mitjans no li féu la vida gens fàcil. Sense poder costejar l’educació als seus dos fills, un d’ells, el pare d’en David, l’Esteve –per la data del seu naixement–, es féu mecànic. Mig en broma, mig seriosament, l’Esteve li explicaria al seu fill David, molt abans de l’entrada de la moneda única, que els avis havien calculat de fer-lo néixer entre Nadal i Sant Esteve perquè així, en un popurri de celebracions i regals d’aquestes diades, Any Nou, Reis, sant i aniversari, feien un sis en u, i s’estalviaven un bon grapat de duros. Com a tot esbarjo, i atesa la situació econòmica de la família, no fou estrany que l’Esteve es dediqués a córrer. Sent júnior, ja havia assolit un cert nivell que el dugué al Campionat de Cros de les Nacions i que, com a tal, permetia la participació amb selecció pròpia al seu país de naixement, el país de Gal·les. L’Esteve el representà a Limerick, a la Irlanda profunda, país de “hurling” i futbol gaèlic. Son pare li havia fet jurar que tan bon punt pogués tornaria a Catalunya, el seu autèntic país, però l’única relació que en pogué tenir aleshores fou entrar en contacte amb els atletes catalans de la seva edat que hi participaren (i que farien que l’equip estatal espanyol guanyés la classificació per equips).

Naturalment, l’Esteve se’n tornaria a casa dels pares un cop acabada la competició. De fet, encara mai no s’havia plantejat seriosament cap tornada a Catalunya, però uns anys més tard fou seleccionat per competir en la Jean Bouin, la prova en carretera més popular d’Europa. I que es corria per Montjuïc. Com començava a tenir cert renom, en acabar la cursa, la Raquel Carlet, una periodista valenciana de renom, encuriosida per saber com es defensaria aquell gal·lès de cognom català en la llengua comuna dels pares, l’entrevistà. En quedà gratament sorpresa del seu domini, però ni de lluny tan encantada com el corredor de l’entrevistadora. L’Esteve però, tan sols pogué saber d’ella el diari per al qual treballava, i a la poca estona, un cotxe se l’enduia, junt amb altres atletes, cap a l’hotel i d’allí, a l’aeroport.

Mai com durant el viatge de tornada, l’Esteve havia tingut tantes ganes de córrer. Senzillament, havia recordat que els propers campionats d’Europa se celebrarien a València. S’esforçà com mai als entrenaments i finalment, l’escolliren per anar-hi. I tot i que costi de creure, va trobar l’excusa i la raó perfectes per complir el jurament fet al seu pare. Al cap d’un temps, els dos joves es casarien i anirien a viure a prop de Montjuïc, el lloc on s’havien conegut. Però al primer fill li dirien David, com el patró de Gal·les, en homenatge al país que havia acollit el seu avi en els pitjors moments de la seva vida.

Per a en David, córrer per Montjuïc era doncs, com retornar als orígens, el feia feliç. Sortia a esplaiar-se cap al tard, però aquest dissabte, per primera vegada en la seva vida, la benaurança no havia estat gens reeixida. S’havia creuat amb diverses parelles de policies a cavall i era realment molest haver d’estar més pendent que de l’horitzó, del camí a trepitjar. Tot té solució i segur que després d’una mala collita en vindrà una altra de millor, pensava tot acostant-se al Castell. Però no es va sentir auténticament feliç fins que no s’aturà al darrer bastió de la fortalesa, per albirar, quan el sol començava a pondre’s, aquell immens mar blau, encara lluminós, on apareixien aquells vaixells que s’allunyaven, segurament cap a unes illes, inabastables a la seva mirada, però paradisíaques a la seva imaginació.

En fer-se fosc, i ja de baixada, seguiria el camí del circuit. Aquella nit es jugava el partit del segle de l’any. No hi passarien ni cotxes. Però les patrulles policials eren pertot. L’excusa, ara, era acordonar un recinte on se suposava que hi devia passar la nit cert personatge que en aquells moments deuria ser assegut a la Llotja del Camp Nou en lloc preferent. Tot i que s’ensumava que la nit no la passaria en aquell palauet i tanta faramalla era només una cortina de fum per despistar. Portada, això sí, als últims extrems. Amb l’excusa d’unes obres de condicionament, fins i tot havien remenat les clavegueres de les rodalies.

Però en passar pel costat de l’estàtua de Sant Jordi, un crit apagat per llunyà li apartà tots aquests pensaments. Semblava venir d’aquell oasi de claror que esdevenia l’estadi futbolístic enmig de tota la munió d’edificis i ciment. Hauria estat la celebració d’un gol de l’equip català? Tampoc no li preocupava gaire, en David, de fet, detestava el futbol. Trobava alienadora la forma com es manipulaven les esperances de tot un poble. Perquè el futbol, abans que res, era política. Com tants àmbits. Resultats deixats als designis d’uns jutges que, per norma general, si en alguna coincidien era en el seu ‘amor’ per tot allò que sonés a català. No era pas casual que en els antics concursos de ‘misses’ i ‘místers’ (suspesos pocs anys abans, no tant per raons dels fraus i corrupcions reiteradament provats, sinó per l’anul·lació de la dignitat de la persona segons dictaminà un jurat internacional), mai, ni per dissimular, hagués guanyat una catalana o un català. I això que en David tenia ben clar qui era la dona més maca del món! Aquestes idees en aquells precisos lloc i moment no eren casuals, a la seva dona l’havia coneguda una nit de dissabte, després d’una gloriosa jornada futbolística. Tot i no agradar-li el futbol, no li desagradava barrejar-se entre l’eufòria de la gent cada cop que un equip català guanyava un títol important. Se sentia partícip de la força i la il·lusió de tot un país. Els títols espanyols els havien de guanyar equips espanyols, però si els perdien com de costum, doncs també li agradava festejar-ho.

Fer el recorregut en aquell sentit no era debades, així la darrera impressió guardada a la retina era la visió llunyana d’aquell camp on el Barça havia guanyat 5-2 al Sevilla. Altres coses no hauria tret del pare, però si més no, en coincidències amb l’esposa, alguna similitud sí que hi havia. Com sa mare, la seva dona era valenciana. I aquella nit que la conegué, si el Barça guanyà la lliga fou gràcies al fet que el porter del València aturà un penal al jugador del Corunya en el darrer minut. No fou motiu de cap promesa ni res per l’estil, però ell i uns amics decidiren anar-ho a mullar amb aigua de València. I quin era el lloc adient? La Casa de València, evidentment! En aquest local, abans de convertir-se en un bingo, molts dissabtes a la nit s’hi feien balls de saló.

Allí es trobava la Núria amb dues amigues. En David anava a ballar sovint, però molts cops no podia evitar pensar que se sentiria més a gust corrent. El sentiment d’estar perdent el temps el guanyava. Aquella nit però, aquell sentiment no l’assaltà ni per un instant. Entre l’eufòria de la victòria al futbol, l’aigua de València i, simplement, que les tres noies s’ho valien, decidí acostar-s’hi i preguntar a la Núria si li agradava ballar, i abans que li respongués ja li estava demanant si volia ballar aquell vals. La Núria, que de seguida quedà clar que era valenciana, li digué que no estava acostumada a ballar aquell tipus de música, però hi havia anat per a això, així que com a resposta explícita a la segona pregunta el dugué cap a la pista. Després de dir-li el David que ell no era un gran ballador, l’únic que se li ocorregué afegir fou que si havia gosat demanar-li per ballar havia estat perquè amb un vals s’hi atrevia. No hauria estat la frase més encertada, perquè el següent ball ja no fou un vals, però en anar a donar-li les gràcies, en David sentí com la Núria li preguntava: “M’agrade este ball, què és?”. La conversa fou bastant breu, “crec que un scottish”. “Açò es balla agarrat, no?”, “nnnno!, el que passa és que a Madrid el van adoptar, i com que no sabien com es ballava, li van canviar la forma de fer-ho, com li van canviar el nom, perquè en realitat…”, “ah!, aixina tu saps com es balla. Doncs este me l’has d’ensenyar!”.

En fi, que de parella de vals, es passà a parella de ball, a parella de fet i com a fruit del festeig, un casament i una parella de criatures, l’Empar –com la mare de la Núria, nom que, en ser nena, fou escollit per ella de mutu acord– i en David –perquè el David pare tenia la mania de tenir un fill amb el seu nom, tot continuant un antic costum familiar–.

I en ells pensava de camí a casa. Altres dissabtes al vespre, l’havia acaronat la música celestial que feia el fons acústic de l’espectacle de llum i aigua de les Fonts. Des d’obres mestres del cinema d’unes dècades abans, “El pacient anglès”, “Titanic”, fins a obres clàssiques. Alguna, celestial per a ell, …“El Danubi blau”. Mes aquell dia durant l’última mitja hora per Montjuïc no havia deixat de picar-li les orelles un mosquit en forma d’helicòpter. Semblava una maledicció, però abans d’arribar al domicili havia de passar per davant d’una caserna. I li donarien una alegria. Un motorista que acabava d’entrar-hi havia preguntat al policia que mirava la televisió en el vestíbul, “¿Cómo va el Madrí?”, conversa encara més breu. “3 a 0 el Barça”. “¡Cagoendiossss …y la Virgen!”.

En David sempre havia estat molt tolerant, i no el molestaven massa aquest tipus de comentaris. A diferència, segurament, del seu pare. Eren molt diferents. El pare, sacrificat i meticulós, al País de Gal·les l’alliçonava i l’instava a córrer pel matí, per respirar més oxigen, en lloc de l’anhídrid carbònic que exhalaven les plantes per la nit. En David, quan decidí la seva vocació, fer-se bomber i donar-se als altres, es preparava físicament sortint a córrer de nit. Fins en això semblà fallar al seu pare. No en el fet de córrer en males hores, sinó en la vocació. Sobretot perquè, estranyament, no va superar les proves físiques d’admissió.

Per aquest motiu es féu Mosso d’Esquadra, però amb el mateix esperit altruista. Demanà d’entrar-hi com a artificier. Aquí no tingué cap problema per ser admès, però la seva generositat no tenia gaire sortida i havia d’escortar alts mandataris i vigilar dependències oficials. Era la seva feina i havia d’aguantar. Cada cop tenia més afecció a córrer de nit. I no sols això, també li agafà gust a treballar de nit. Com l’inoblidable dimecres previ a la Cimera. Durant el matí, plena com estava la ciutat de por a atemptats i d’agents de l’ordre, només faltà que s’hi congreguessin milers d’afeccionats del Manchester. El seu pare, de petit, li havia comentat la mala fama que tenien al Regne Unit els anomenats “mancunians”, seguidors de l’“èmiu” o “emiunàitet”, com coneixia l’equip. La de ser els “hooligans” més perillosos i provocadors. Aquell dia però, sense motiu aparent, molts turistes i catalans sabrien què era una porra. I dels darrers, ni tan sols una pancarta de “Fora les forces d’ocupació!”, ni un crit de “Vosaltres, feixistes, sou els terroristes!”. Res d’això i tanmateix, en David observà, impotent, com la Rambla de les Flors tornava a ser escenari d’episodis violents més propis d’històries del franquisme.

Per a més similituds, la delegada del govern de Madrid anuncià al migdia que, per evitar problemes, recomanava no passejar per les Rambles durant els dies de futbol o de Cimera, és a dir, gairebé tot el que restava de setmana. La diferència amb invitacions d’altres temps era a qui anaven adreçades. Si més no, obertament. En l’època de les pancartes de “La merda sura, la quinta flota”, es convidava als turistes, especialment americans, a no passejar per les Rambles, o millor, a no venir a Barcelona, directament.

Així que, ni sent un apassionat del futbol ni havent-se disgustat gaire pel to característic dels agents aquell dissabte, sí que se n’alegrà profundament quan, un cop arreglat, sabé per la seva muller que el partit havia acabat 5-0. En els pitjors moments es repetien les patacades històriques. Potser ho celebraria, com la nit que conegué la Núria, però aquest cop no es quedaria ni a sopar amb la seva dona. Sortia a la nit perquè havia quedat amb un amic, la maleïda Cimera feia que hagués hagut de canviar els costums. Un cop l’any anava a prendre unes cerveses amb un amic, però sempre durant la tarda, xerraven força estona i s’acomiadaven abans de sopar. Feia deu anys que el tercer dissabte de març, l’amic, en Gorka, venia expressament de Donosti per córrer la marató de Barcelona. Duia uns vint anys corrent, menys però, que els que havia corregut son pare, que va conèixer el d’en David quan els dos corregueren a Limerick, al Cros de les Nacions. I la trobada dels fills havia esdevingut una tradició. Com de costum, en Gorka havia fet la reserva a l’hotel amb prou antelació, quan aquell precís any, amb més de trenta de celebració en la data pertinent, la marató catalana s’havia hagut d’ajornar amb motiu de la Cimera. Per raons de seguretat.

Fos com fos, en Gorka no va voler anul·lar la reserva, tindria més temps per parlar amb en David. En David hagués preferit un altre dia o un altre moment, però ja estava decidit i s’acomiadava de la Núria, quan aquesta li recordà: “Passa-t’ho bé, però no trigues hui, recorda que hem dit als xiquets que demà els portaríem a l’Exposició i ens hem d’alçar prompte. I sobretot, pastoret, pensa que no necessiten un heroi al cementiri, sinó un pare viu, encara que no fos cap heroi”. Aquestes darreres paraules no eren gratuïtes. L’última nit treballada, la de l’anterior partit, no l’oblidaria mai. Després d’haver vist les batusses del matí, a la nit, mentre patrullava per les rodalies de la Sagrada Família no es trobava, per dir-ho d’alguna manera, massa a gust ‘amb el seu cos’. Ell i el seu company, caporal dels Mossos, feien tasques de vigilància, tot i que a aquella hora de la nit, qui regnava era la quietud.

Fins que una trucada per ràdio els alertà. S’havia rebut una advertència de bomba per la zona on es trobaven. Baixaren del vehicle els dos gossos ensinistrats que portaven i de seguida es posaren a bordar com si estiguessin posseïts pel dimoni. Eren just al darrere d’un cotxe que podia dur una bomba al portaequipatge. Amb el robot especialitzat obriren el maleter i en David, equipat convenientment, s’adreçà amb cura a la bossa que hi havia. Trobà una bombona de càmping-gas a l’interior de la bossa, un gran contenidor i cables connectats a un despertador. Semblava un giny casolà bastant senzill i en un parell de minuts inutilitzà el mecanisme d’ignició. Podia respirar alleugerit, el perill havia passat. Li comentava al company que millor que no se n’assabentés ningú de l’atemptat fallit, quan se’ls acostaren dues patrulles de l’anomenat cos nacional de Policia, amb dos artificiers més, tots visiblement nerviosos.

Una agra però curta discussió s’entaulà entre els membres dels diferents cossos, gens infreqüent d’altra banda, sobre competències. Foteses!, el preocupant era que l’atemptat fos del domini públic, afortunadament al dia següent cap diari no en parlava. En David ho atribuí a la discreció de tots els implicats, però allò que els seus caps no li havien indicat era que, paradoxalment, qui donà l’alarma justament fou un periodista, en Jaume Oller. També, com en David, aprofitava les hores de més silenci per donar via lliure a les seves passions. En el seu cas, però, estava més que justificat. En Oller era radioafeccionat i, després de redactar la seva columna habitual, es tancava en el seu estudi de ràdio. Durant la nit era quan es podien captar amb més nitidesa un major nombre de freqüències, especialment sud-americanes. Aquella nit sentí amb força interferències una conversa que, un cop descodificada li despertà els sentits amb expressions com “fachada de la muerte”, “explosión no fallará”, “operación cañones de telefónica”. Sense haver desentranyat res definitiu de les dues primeres, la darrera li avivà l’instint. Recordà una famosa pel·lícula d’uns vint anys enrere, “Terra de canons”, on s’hi escenificava un atemptat verídic contra Franco que no reeixí perquè just quan el dictador anava a passar per davant de la Sagrada Família, que era on es trobaven apostats els franctiradors, desfilaren un grup de nens que s’interposaren en la línia de tir.

Amb el cor esglaiat, el periodista trucà als Mossos d’Esquadra. En penjar, sortí esperitat i arribà al lloc dels fets amb el temps suficient per percebre des de lluny allò que semblava haver estat una violenta discussió entre membres de diversos cossos policials. Quan intentà saber de primera mà què s’havia esdevingut, aquells començaven a desfilar i ningú no en volia donar raons. Ensumant que les seves hipòtesis no havien estat errades, anà a la redacció del diari on treballava. Volgué aturar les rotatives, però tot el que aconseguí fou una entrevista amb el director a primera hora del matí. Visiblement molest pel que acabava de sentir, el director li inquirí si de debò creia el que estava dient, si en tenia proves. En Oller sabia de la veracitat de la conversa escoltada, però no podia atribuir amb certesa a cap col·lectiu l’intent d’atemptat. Demanà al director si no considerava prou contrastades les proves que havia vist i sentit. La resposta d’aquest fou fulminant: “T’adones del que dius? Quedes despatxat. Potser no t’hauries d’haver dedicat al periodisme”.

Això permeté que en David fes una vida normal a l’endemà dels fets. Però tot el bo diuen que s’acaba i divendres al matí li trucaren de multitud de mitjans. La seva fotografia era portada d’un diari de comarques, al qual s’havia adreçat en Oller per explicar la història, com si el seu company de patrulla hagués fet cas omís dels seus suggeriments. Però el periodista encara anava més lluny, narrava els fets que el posaren en guàrdia i insinuava que els senyals provenien d’un canal radiofònic de la policia. Lògicament, en Oller hagué de presentar forçada la dimissió com a vocal del col·legi de Periodistes en negar-se a fer-ho per motius personals amb una disculpa alhora.

Per a en David, aquestes hipòtesis no eren de la seva incumbència. Ell es limitava a remetre’s a l’informe redactat pel seu cap i afegia que segur que l’alarma causada era exagerada, que només havia estat un aparell de fabricació casolana, més per fer soroll que altra cosa.

Però la Terra triga només un dia a donar la volta sobre si mateixa i si el divendres era un heroi, el dissabte alguns diaris el considerarien un malvat. La notícia s’estengué com una reguera de pólvora. No calgué gaire esforç per descobrir que aquell artificier que s’amagava de la premsa potser tenia raons per fer-ho. Era fill d’aquell atleta que l’any 1984 es va estimar més ser l’únic representant gal·lès als Jocs Olímpics que no pas córrer per Espanya, país d’on era la seva muller i que l’havia rebut amb els braços oberts, malgrat ser fill d’un exiliat republicà que mai no va voler tornar al país d’origen.

Absort en aquests pensaments, en David baixava en el seu vehicle pel Paral·lel per trobar-se amb en Gorka quan el soroll d’un seguit de trets de bales de goma el retornà a la realitat. Aquella tarda s’havia convocat una manifestació unitària amb greus incidents. Tombà pel carrer Nou de la Rambla, just on la policia desviava els poquíssims cotxes que, vista la situació, s’havien atrevit a atansar-se cap a Colom. Davant del Palau dissenyat per Gaudí, en David aturà el seu cotxe.

De seguida que entrà a l’hotel on s’hostatjava el seu amic, es trobà amb un recepcionista atabalat i visiblement irritat. Els incidents feia estona que allí havien acabat, però poc abans havia vist com dos nois en una motocicleta pujaven dalt de la vorera per arribar-se a l’escut de Catalunya fet amb ferro forjat que hi havia entre les dues portes de l’esmentat Palau, i un d’ells li havia penjat, pujat a sobre del seient de la moto, un ram de flors ben ampul·lós. L’empleat de la recepció havia trucat a la Policia, a uns escassos tres-cents metres hi havia una caserna –objecte d’atemptat uns mesos després–, però en aquesta li havien contestat que no veien cap motiu d’alarma en un ram de flors.

Convençut d’això últim i per tranquil·litzar l’empleat, en David li digué que no es preocupés, que ell mateix era artificier i que duia els aparells imprescindibles per al desencebament d’artefactes explosius en el seu cotxe, aparcat allà mateix i que en dos minuts se’n faria càrrec. Així que anà a buscar les eines i quan tornava a aparèixer per davant de l’establiment, es trobà amb en Gorka, que de seguida li recriminà: “Pero …¿qué haces, David?, ¿no ves que puede ser una trampa?”. “No et preocupis, Gorka –li contestà en David, que sempre li havia parlat en català–, mai no he sabut que per posar una bomba fessin servir com a embolcall un ram de flors. Un cop acabi el torno a posar on era, que un homenatge florit com aquest no es mereix altre receptacle. A més a més, no deies que els catalans ens passem la vida xerrant?”.

En Gorka es quedà silenciós mirant com en David baixava la toia des d’una escala que el recepcionista li havia passat. En posar els peus a terra, en David s’assegué, de cara al seu amic i d’esquena al monumental edifici i es disposà a deslligar el cordill de plàstic que en forma d’ansa subjectava l’autèntic ram. No tingué temps ni d’adonar-se’n, un immens estrèpit que es degué sentir a quilòmetres de distància el llançà contra la paret del Palau, alhora que l’explosió feia el mateix amb el seu amic contra els vidres de l’establiment hoteler.

Era una bomba-trampa! No sols hi perderen la vida els dos amics. Una japonesa que estava amb el seu marit, admirant, des de l’altra banda, la visió il·luminada de les xemeneies del Palau, corregué la mateixa sort. El marit salvà la vida, per bé que quedà molt afectat en l’aspecte psíquic. Poca estona després de l’operació quirúrgica a que fou sotmès, la Policia s’entestà a entrevistar-lo. Necessitaven pistes per poder descobrir els autors de tan terrible succés. L’home, que sols plorava, cridava i segurament maleïa, no pogué aclarir cap aspecte que fos d’interès per a la Policia. Aquesta, atès l’estat d’excitació nerviosa en què es trobava, es posà d’acord amb el Consolat del país nipó i tan bon punt pogueren contactar amb la seva família a Tòquio, li injectaren un fort somnífer i el llicenciaren cap al seu país, amb les oportunes instruccions a les hostesses que l’acompanyarien tot el viatge, durant el qual hagueren de subministrar-li més dosis de tranquil·litzants que semblaven no tenir gaire efecte, doncs l’home solia despertar-se intermitentment per començar a proferir crits que punyien el cor.

Mai no es resolgué el cas, però al cap d’uns dies, una nota als diaris del Japó informava que el seu supervivent creia haver reconegut, en ser traslladat a les dependències policials, un motorista que una mica més els atropella a la seva difunta esposa i a ell quan entraven en el carrer on es produiria la mortal explosió. Sols alguns grups d’avesats internautes es feren ressò de la notícia a aquesta banda dels Pirineus, fins que un conegut escriptor i historiador, en Narcís Huguet, nét del fundador de la “Societat Catalano-Britànica d’Història Moderna” o “British-Catalan Society of Modern History”, ordre canviat no sols per raons eufòniques sinó també en deferència als hostes (fou creada a Cardiff), trobà una relació plausible entre els atemptats del Palau Güell i la Sagrada Família. Si en el 150è. aniversari del naixement de Gaudí s’havia amagat l’afany independentista del famós arquitecte, molts aspectes de la seva biografia que així ho refermaven havien sortit a la llum l’any en què es produïren els atemptats, en part gràcies a les investigacions del mateix Huguet. I semblà posar el dit a la nafra quan oferí al món la següent teoria: “L’atemptat de la Sagrada Família era un atac al cor i a la sensibilitat dels catalans. El del Palau Güell encara anava més lluny. La dinamita estava ideada per destrossar l’escut de Catalunya de la façana, on es representa una au fènix que reneix de les seves cendres”.

Dos anys i mig després, una vídua parlava amb els seus fills davant la tomba del pare de família en el cementiri de Montjuïc. La vídua era la Núria. Després de la luctuosa mort d’en David havia marxat amb els nens a casa dels seus pares a Castelló de la Ribera, Ribera Alta, des d’on pujaven cada Tots Sants a retre-li l’obligat record. Responent a la pregunta del segon fill, “per què va morir?”, la Núria els explicà: “Per salvar la vida de moltes persones. I pel nostre país”. Mentre l’Empar es mossegava els llavis per no plorar, la mare digué als dos xiquets que s’estaven fent grans: “Au, ara feu-li dos bessets a la fotografia del vostre pare i reseu un Parenostre”.

Al David de la fotografia se’l veia exultant d’alegria, com si sabés que al cap de pocs dies, la Conferència Internacional de la ONU a San Francisco, arran de l’enrenou que provocà la certesa que l’autoria dels atemptats calia buscar-la en els serveis d’intel·ligència espanyols, atorgaria l’estatus de membre de ple dret al nou Estat anomenat Catalunya, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó.

Després dels orfes, la Núria s’acostà a la fotografia per fer el que els havia dit i mussità els següents mots com si parlés al difunt a cau d’orella: “Estimat, no et pots imaginar com han eixit les coses. Després que els teus caps un poc més engeguessin el pla en orris i en Jaume caigués en desgràcia, semblà com si us haguéssiu ficat en el cap de l’enemic. En Narcís no sols reblà el clau en demostrar que allò que volíem fer creure era real, sinó que ha mantingut inèdites les memòries de l’abuelo on ideava el pla, com jo he complert la promesa de no dir ni una paraula als nostres fills”.

Als dos fills? El que no sabia en David en el moment de la seva mort, és que la Núria estava embarassada. El nou fill, l’Estevet, agafat amb una mà a la mare, amb l’altra acariciava suaument les flors del ram que acabaven de dipositar, mentre, com feia el seu pare des del darrer bastió d’un antic baluard militar convertit en Museu Internacional de la Llibertat uns centenars de metres més amunt, fitava de tant en tant aquell mar lluminós, ara tot resplendent, i espiava de reüll aquells vaixells que s’allunyaven, segurament cap a les Illes.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*