Capítol 8. «L’Estevet». Introducció

En record dels atemptats de fa 2 anys a Barcelona i Cambrils, el conte narrat fa uns 20 anys, «L’Estevet», que s’hi anticipa i els explica. I que, evidentment, no us contaria cap conseller amb el mateix to.

Sent en el blog que som, què millor que posar-nos en antecedents a mode d’introducció. Com he explicat algun cop, fa més de 20 anys, una funcionària de la UNED, de les que venien expressament a Catalunya a vigilar el correcte desenvolupament dels exàmens que es realitzaven a la colònia, lògicament molesta perquè vaig gosar respondre-li una observació expressada en perfecte castellà amb un «Molt bé» totalment malintencionat i fora de lloc, va decidir tornar la següent convocatòria, tot i que en les llistes d’ambdues convocatòries no es repetia el nom de cap d’aquestes servidores del bé comú, per tal de fer front a l’afront que sofrí en la seva pròpia pell.

Per bé que ja en un primer moment reaccionà com ho hauria fet un membre de la benemèrita o el cos nacional de policia, és a dir, sense mirament ni dissimul, ni ganes de mostrar-ne, «¡A ver, el carnet de la UNED, el carnet de identidad!» (I encara gràcies que no em va fer posar de cara a la paret amb els braços i les cames separats). Així, un cop sabut el meu nom i havent fet el canvi pertinent amb una altra funcionària de torn per suplantar-se aquest el mes de setembre, va haver de patir la insofrible humiliació de ser una convocatòria sencera de nou a la colònia, aquest cop per pròpia voluntat, per poder donar curs als seus més perversos instints, això és, fer-me desaparèixer un examen per tal de no aprovar l’assignatura i haver-la de repetir amb les ignominioses conseqüències que això comportaria. I segons el curs dels esdeveniments, potser, fins i tot, haver de repetir el curs o desistir de continuar estudiant.

Sí que no em van aprovar la Topologia, perquè el 8,5 tret a la meitat difícil de l’assignatura no servia si no tenia una nota mínima de 4 a l’altra. Dues puntualitzacions al respecte del 8,5, una modesta i una altra immodesta. Era la UNED, no tenia gaire mèrit i tenia altres exàmens aquella setmana. Consideracions contraposades, però certes.

Com deia, 8,5 a la part difícil (la primera, la Topologia General) i ‘No presentat’ a la fàcil (l’Algebraica. Val a dir que havia deixat directament l’assignatura sencera per a setembre). I això fou així, en part, perquè a la fàcil només m’hi presentava jo (que per a alguna raó era la fàcil) i no hi hauria testimonis. Però sí n’hi hagué, la Yolanda Yerpes Ruiz, que havia suspès sols la difícil (ja ha quedat clar, d’acord), la primera part, però es va quedar fins que acabà la segona perquè s’havia deixat la calculadora dins l’aula.

No hauria de tenir més importància, perquè a hores d’ara ja tothom sap de la importància dels ‘fets provats’ en els judicis en què tribunals espanyols jutgen fets referents a la nostra identitat, però potser sí va tenir una importància col·lateral, atès que uns dies després d’haver-la pogut localitzar, 3 mesos després em costà saber qui era i on vivia la Yolanda, i fer-li saber el cas per saber si estaria disposada a testificar, em deixà un missatge al contestador dient que s’anava a viure a l’estranger. Curiós, quan el dia en què vam coincidir a l’examen em féu saber que a l’any següent es matricularia a Matemàtiques a la UPC, on començava jo la carrera a l’endemà de l’examen. I mai no hi va aparèixer.

Per cert, pel fet de matricular-m’hi jo, se n’anà en orris la intenció de fotre’m un curs o la carrera per part de la mala pècora. (He de dir que aquí no goso emprar altres paraules per no estigmatitzar els fills de treballadores del sexe, tot barrejant-los amb aquella pobra malparida, a la qual sí he anomenat públicament l’expressió insinuada amb total tranquil·litat, perquè, entre d’altres raons, sols la citava explícitament tot referint-me a una, no sabia quina, de les 3 desgraciades –no se’m malinterpreti, desgraciades perquè els hi havia tocat per sorteig haver de fer la tasca de controlar els exàmens al Vapor Vell de Terrassa, com si no hi hagués prou personal al centre egarenc per fer-ho i no haver de limitar-se, per exemple, a fer fotocòpies d’algun examen en què feren curt, com, de fet, algun cop passà– que vingueren el juny, item est, les Marta Crespo del Arco, Laura Ostos Palacios i Mª. Luisa Sevillano García. A la fulana i a qui la secundava les tractava igual, evidentment, però a veure qui tenia nassos de denunciar-me perquè si ho feia quedava retratada, atès que sols em referia a qui canvià els destins amb una altra funcionària de la UNED per satisfer els seus baixos i rastrers instints. Per cert, definició de rastrer: «que actua de forma miserable o innoble per a aconseguir els seus propòsits, a costa, molts cops, de la seva pròpia humiliació». Ni feta a posta).

I el que hauria estat pitjor, mirar d’aconseguir que se’m fes cas i que no hagués de repetir l’assignatura a l’any següent a la UNED. Com si les bones paraules, talment com les proves, els fets i vídeos d’haver-ne hagut, servissin per a res en les ‘converses i negociacions’ amb la capital del regne. Això sí que hauria estat vergonyós i humiliant, anar a matricular-me a la UNED i mirar d’explicar que una de les seves funcionàries m’havia robat un examen per parlar català i haver de refer i repagar l’assignatura si hi volia continuar (a la UNED, a Espanya):

-Miri vostè, jo vaig traure un 8,5 a la 1ª. part, la difícil, la 2ª., la fàcil, me la van fer desaparèixer per parlar català. Quin sentit tindria saber-me la part difícil i no la fàcil?, si amb un 4 en tenia prou, i a més a més, hi havia una noia que n’és testimoni però em diu que se n’ha anat a viure a l’estranger i ja és estrany perquè el dia de l’examen em digué que d’aquí un any es matricularia a la UPC. Com és evident que jo hi era i ningú no pot marxar de l’aula sense lliurar l’examen, ha de constar que me’l van robar i per tant, m’haurien d’aprovar i no hauria de repetir.

-Sí, por hablar catalán, y luego nos dirá que España les roba, ¿no? ¡Venga ya con tanto victimismo, hombre! A pagar la repetición de la matrícula, ¡tanto rollo y tanto cuento, menudos jetas los catalanes!

És clar que de jutges o interlocutors espanyols no se’n pot esperar res.

Resultat d’aquesta evidència, crec que s’havia d’actuar amb intel·ligència i no caure en paranys potser habituals en alguns polítics no fa tants anys. I alguns encara ara, però no direm noms, prou vergonya tenen. Així que vaig tirar pel dret. Articles a revistes universitàries i a algun diari («Diari de Terrassa»), que donaren lloc a empaperades amb multitud de pòsters al propi Vapor Vell amb una cara amb un cadenat a la boca i les llegendes «Prou agressions al català» i «Aquesta universitat discrimina el català». I algun que altre libel en forma de pasquí que, després de tota la difusió de què en vaig ser capaç a Internet, donà pas a un llibret amb la història i que va servir per muntar una parada davant del mateix edifici on vaig ser víctima del delictiu espoli per part d’una delinqüent de pa sucat amb oli.

Ara bé, també he de dir que tots els astres es confabularen en una de les cartes que vaig enviar a les funcionàries implicades, la lladregota i les secundàries. En saber els seus departaments a la UNED a Madrid (que això sí volia saber, més que no quina de les 3 era, en el convenciment, a més a més, que a l’hotel on s’hostatjaren, el «Don Cándido», no serien tan ingenus, malgrat el nom, de donar-me el de les vigilants del setembre per veure quina coincidia amb las de juny. Com així fou i sols vaig preguntar per cobrir l’expedient), les hi enviava les comunicacions pertinents per fer-les avinent que les tenia ben presents a la memòria, així com les accions preses en el seu record. Presents ara mateix i en el futur, no cal que busqui enlloc per recordar els seus noms.

Això sí, algun cop se’m vessaren ‘accidentalment’ unes pólvores de talc en cadascuna de les missives. Per circumstàncies de la vida, coincidí amb l’època que s’enviaven sobres amb àntrax als Estats Units, ves quines casualitats. Per a tots aquells puristes que trobin malament la no intencionada malifeta, imagina’t que a alguna li agafa un atac de cor (per imaginar que no quedi) o que els catalans no hem d’embrutar ni un paper ni que sigui per un casual amb un pols blanc inofensiu, els diré que recordin què, qui i com va començar tot. Males puces! Els estalviaré feina a aquestes ànimes càndides, certament a les antípodes de certes funcionàries, que ometin el qui i es quedin amb el què i el com. Més que puristes, puritans.

Algun interès particular a explicar totes les historietes? No en el sentit personal, amb dir que això no és res al costat de la satisfacció d’haver arribat a la presó pel camí que m’hi va dur… Sols ho mostro per demostrar el que crec que ha de ser el camí. No ens alarmem pas, davant tenim qui tenim i cal aprendre del passat si encara no és prou clar. No recordo ni haver-me enfadat a la presó més que per un rampell, sóc, diria, molt pacífic, però la intel·ligència ens ha de dur a la independència, no grans gestos, sols ser més p… que la pròpia mala p… i tenir més mala f… que la f… aquella. Mai no he amenaçat ningú ni començat una baralla. Ara, que m’he de passar 9 anys a la presó si em busquen?, com si en són 40. I a part, fou defensa pròpia. Doncs la satisfacció i la tranquil·litat de consciència no me la trauran mai.

Que em roba una filla de sa mare un examen per parlar català? Cap problema. La guerra continua i si volen joc brut, juguem, al cap i a la fi, no seria a mi a qui li donaria un atac de cor. I cal recordar sempre que l’única guerra perduda és aquella en què un es retira. L’1-O va ser una gran victòria i no es pot culpar el MHP, molt al contrari, de res dels dies posteriors, quan els espanyols estaven més rabiosos i assedegats de venjança que mai. Eren passes que, com a tals, s’havien de passar. És més, com penso exemplificar amb anècdotes de la presó, el dia que m’hi pugui dedicar, em fan més p…ena i f…àstic els venuts i ca… que tota la patuleia de l’espanyolisme.

Resultat de tot el que explicava fou el darrer capítol. A mida que anava escrivint eslògans i pasquins, amb la mà trencada (encara que ningú ho diria) de tot el que escrivia perquè qui calgués tingués ben present que arribaríem on fos (que les guerres són una desgràcia però si s’hi ha d’anar, anar-hi amb el cap fred però amb tot, al cap i a la fi, l’enfocament és el mateix que en un negoci i la mateixa lògica, si s’ha de fer, es fa. Això sí, si ja t’han disparat un cop, prepara el terreny i dispara’n tu els que calgui) i pel fluir dels esdeveniments, vaig anar eixamplant els textos fins tenir la idea de plasmar els libels en forma de llibre. Per aconseguir això no se m’acudí res millor que entrar en el fòrum de la UNED a Internet i explicar, en català, evidentment, què havia passat.

Buah! Per recopilar (cosa que vaig anar fent a mida que hi anava entrant i escalfant el personal amb comentaris incendiaris, ergo, escrits en català) totes les respostes en un llibre (això sí, sense previsió de publicació, a la cua d’importància deu ser com a la quarta o cinquena posició) i els epítets en un compendi del bo i millor del ranci llenguatge carpetovetònic. I n’hi havia de graciosos. Recordo, per exemple, alguna amenaça que feia riure fins a algun dels propis espanyols i què li va respondre un a aquell que m’havia amenaçat de venir-me a buscar a Barcelona, «Menos lobos, caperucita».

Va ser tot molt oportú, just m’acomiadava dient-los que m’havien donat prou material per elaborar el llibre que tenia en ment, que la pròpia UNED va decidir limitar l’entrada al fòrum sols a aquells que hi estiguessin matriculats (com ja he dit, a l’endemà del lladrocini em vaig matricular a la UPC). Diguem que en trigar quasi un any, no va ser la UNED el paradigma d’acció ràpida. I tot i ser lògic que havia de ser sols per als alumnes i jo mateix els havia donat desenes de raons, em donaren temps més que suficient per mantenir en ferm l’amenaça. Per bé que tot el material roman guardat en un calaix, bé, per ser rigorosos, més aviat en un fitxer, s’entén.

Curiosament, en tot el reguitzell d’agradables respostes rebudes per la gosadia de xerrar en ‘lo bell catalanesc’, el que menys importància tenia era que m’haguessin pogut robar l’examen. Davant l’insult que representava la meva eclosió en una llengua perifèrica, a qui li havia d’importar que per aquest motiu, m’haguessin robat?, com si no s’entengués per se. Bé, una alumna, molt espanyola ella, sí que féu un comentari. Deia que no es creia el ‘suposat robatori’. Sí, com si no tinguéssim res més a fer els catalans que muntar aquests saraus per tocar-los els nassos.

L’acarnissament que em va provocar reconec que va ser brutal. Que continuï llegint els mitjans espanyols, segurament Catalunya és una llegenda i com vaig respondre en el mateix fòrum un cop tot es va sortir de mare, el valencià i el català no deuen ser la mateixa llengua perquè mentre aquest prové del llatí, el valencià devia provenir del berber (això venia al cas a la discussió, per un diccionari català-valencià on la definició en valencià del mot català «salvatge» era «zulú». Encara com no van posar-hi «element provocador als fòrums de la UNED». Per cert, qui escriví aquell monumental homenatge a l’estupidesa, en adonar-se’n, es va tornar pancatalanista… mentre no es matriculés a la UNED…).

Un encara em respongué que a la Reconquesta de València estava documentat que només hi participaren un 12% de catalans (un altre addicte a les cadenes televisives de l’estat espanyol). «Sí –li vaig respondre–, documentat, però fixa-t’hi bé, t’has deixat una coma, no era el 12 sinó l’1,2%».

Bé, no m’estendré en l’antologia del disbarat que componien el seguit de bestieses de la xusma espanyolista (i que em treguin de context, si volen, jo sí accepto ‘bestiesa’ en un context més ampli), perquè també hi hagué el contrapunt. El primer a defensar l’ús del català sense ser-ho, fou un xicot que venia a dir, pel que recordo: «No entiendo la furibunda reacción ocasionada por el uso del catalán en este foro. Por mi parte, nunca pondré ninguna imposición a que un compañero pueda expresarse en la lengua que mejor le convenga». Perquè també n’hi havia de bo.

Però amb qui vaig tenir una millor relació fou amb un home de Múrcia. M’escriví dient que li encantava llegir en català i que l’havia estudiat per poder copsar en profunditat els versos d’en Joan Maragall i d’altres poetes que li encantaven. Vam tenir una correspondència fluida fins al punt que m’envià un conte que havia escrit al respecte. Parlava d’un nen d’una zona de Múrcia (posem El Carxe, per exemple) en què tothom parlava català. Res estrany si es té en compte la petjada catalana que va arribar fins a Almeria en la Reconquesta i, prova d’això, per exemple, són la multitud de vocables que a la zona de Cartagena tenen arrels catalanes, o que el topònim de localitats com Llorca o la pròpia Múrcia siguin paraules catalanes.

En el conte, el nen petit moria quan, en espantar-se en sentir parlar espanyol per part d’uns visitants, sortí corrents i patí un desgraciat accident. Com el fill del Tio Canya però amb final trist. Per respondre a la cortesia, al meu torn, jo vaig escriure-li un nou conte, «L’Estevet», que és el que penjo al capítol següent, en record de l’atemptat perpetrat un 17 d’agost pels serveis espanyols a Catalunya. Per acabar la trilogia amb l’epíleg el proper dia 17, commemoració de la barbàrie. En homenatge a les víctimes innocents d’aquest monstre que és l’estat espanyol. I per desitjar-vos el millor fins al setembre.

El conte, escrit fa uns 20 anys continua sent plenament vigent. I explicaria moltes coses. Fins un possible camí per arribar a bon destí. Ja hi arribarem, però per cert, abans no ho he comentat, resulta que al fòrum de la UNED hi aparegueren diversos correus escrits, no sé si des de Ripoll, la presó de Castelló o vés a saber on, en àrab. Ningú els va dir mai res.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*