Capítol 4. O capítol 3, el dels personatges, 2ª. part, que diuen que és la més interessant

A la fotografia de la sortida al pati hom hi reconeixerà una afamada periodista i una antiga consellera, relacionada amb els Mossos que ara fa de tertuliana. Gràcies al capítol anterior hom ho pot fer amb el camaleònic personatge que passà de socialista a segon d’un prou conservador magistrat i quasi ningú, llevat d’aquells que hagin tingut la sort o dissort de passar per la Model, però no d’excursió, sabrà qui és el personatge de més a l’esquerra. El director de la Model era. Dic era perquè, afortunadament, ara ja no hi ha ni Model.

No tindria massa importància qui és i no passarà a la història però era significatiu que era molt respectat entre els interns de la Model i més encara la raó. Per fer-nos una idea de molta de la fauna (tots som animals, al cap i a la fi, que no s’ofengui ningú pel parlar) que hi deambulava (perquè poca cosa més s’hi podia fer, si més no, de profit). La raó era tan simple com que era cinturó negre de karate i sembla que alguns cops s’havia valgut d’això, dels cops i del karate, per aclarir alguna qüestió no ben entesa per part d’algun intern díscol. A afegir que era molt reservat però que, tot i així, alguna vegada (deixem els cops de banda) s’havia deixat caure per les galeries, pel pati o pel menjador (evidentment, si anava a l’escola o tallers no en podré donar fe per raons òbvies). Convenientment escortat, val a dir, que tampoc no és qüestió de temptar la sort.

Altres visitants famosos que passaren per la Model, entre els temps que hi fóra jo i els que alguns serien també encarcerats injustament

Si dic que era reservat és més aviat perquè solia delegar. Com també el seu immediat inferior. D’aquest no tinc cap bona paraula i no per ser del Madrid, que no deixa de ser un bon indicatiu, tanmateix, sinó perquè pel poc que vaig veure d’ell em va semblar bastant fatxenda i indecent. No hi vaig arribar a parlar personalment i bé que ho vaig intentar. Arran del robatori del meu comandament a distància del televisor que, atès que fou a l’hora del pati, vaig fer-ne responsable a la direcció. I qui s’encarregava d’aquests aparells, perquè tenia una botiga d’aparells electrodomèstics i televisors, era el sotsdirector. Diria que es deia Ignacio, però fa molt temps ja i els noms, i no diguem ja els cognoms –el d’aquest manso sí que el vaig arribar a saber–, se m’han anat oblidant.

I, en tractar-se d’un monopoli, el preu que cobrava pels televisors, així com el transport (quan venien a la Model un munt d’aparells alhora que ja s’havien venut) era, senzillament, abusiu. Val a dir que, abans del robatori i no sé si com a causa del mateix, ja havia fet diverses reclamacions. Lògicament, no reclamava per l’aprofitament indecent de la situació, perquè acceptàvem el preu estipulat (per no quedar-nos sense ni televisor, si no) sinó perquè més que el preu, jo comprava el televisor, bàsicament, per veure els partits de les seccions del Barça en totes les competicions europees, que per a pel·lícules, sèries o partits de futbol, ni per la pel·li porno dels divendres, no em gastava els calerons. 200 i escaig euros per un televisor marca Scott de 15 polsades (abril del 2009) i no podia veure’ls. I, per cert, sense CD’s.

Perquè una grata sorpresa fou veure que podia veure 13TV, «La Tienda en casa» i Intereconomía, tot de gran interès, però no podia veure l’Esport3. Com una Harley-Davidson em vaig posar. Tots els intents de convèncer la direcció que això era intolerable no serviren de res. Després de les indagacions prèvies i 4 instàncies per trobar-me al sots-director, aquest em delegà un escarràs a qui l’únic que l’importava era si pensava tornar a denunciar el centre (anterior denúncia, per què?, no ho sé, faria 4 denúncies al Jutjat de Vigilància Penitenciària –JVP, a partir d’ara– durant la meva estada a la Model). I el cost del comandament, me’l pensaven retornar en diner o en comandament? Res, això a ell li era igual, em preguntava si tenia prou diners o si entre tots les de la cel·la podrien cobrir la despesa …home!, després que un sol d’ells hagués cobert la despesa del televisor, seria una mica còmic no pagar entre tots un comandament, però en fi, si el que li preocupava era si els anava a denunciar…

A veure, si estic reclamant que m’han robat (o en són responsables, que suposo que en un tribunal estranger, vull dir imparcial, seria el mateix) el comandament, com vol que discuteixi si el podem pagar? Em sembla que és de calaix, que la denúncia era per …diguem-li la desaparició. Que més coses em desapareixerien per part del funcionariat. Això sí, l’home era molt català, Jordi, potser es pensaven que així seria més fàcil arribar a entendre’ns …quan no era problema d’idioma.

En definitiva, que si no t’agrada, t’hi poses fulles. Vaig trigar potser un temps que a mi se’m faria més llarg del que seria fins que arribà la sintonització de l’anhelat, estimat i enyorat canal esportiu. Però és que no era una presó perduda en les muntanyes, ni tan sols en un poble en una vall allunyada, que érem a ple Eixample. Sí, ho havia dit, cap problema a veure «El cascabel al gato», però resulta que mai el vaig voler veure, ves què hi farem!

Per cert, per aquelles dates, any amunt, any avall, els Santapau & Mahoni van editar el següent vídeo:

Però no patiu, això, el vídeo, era el 2010. Ara és diferent. Fins i tot, una mica la meva situació, ara puc veure el canal que em roti sense patir que em puguin robar el comandament. Em referia al tema de la independència. Si més no, el sentiment de la gent (aquí, a Madrid o a Extremadura mai no canviarà, ja s’ho faran) i, de retruc, el convenciment, pedra angular per al seu assoliment. De la llibertat de tota la gent, la meva tampoc no ha canviat tant, encara no som independents.

Amb qui sí vaig arribar a parlar va ser amb el director, tot aprofitant una de les seves escapades (vaja paradoxa) al pati de les 1ª. i 2ª, galeries i que cap cap de galeria ens engegaria cap a les cel·les escales amunt, que m’hi apropo per recordar-li tot plegat, sintonització i comandament. Educadament, em presento:

– Bon dia, em dic Joan Carles Mestres…

– Sí, ja sé qui ets, el pesat.

– Bé, si em contestessin les instàncies potser no ho seria.

Com he dit, si no t’agrada, t’hi poses fulles.

He comentat la manca de premsa a Brians, una de les raons que alguns al·leguen per l’absència de premsa a Brians és que així no estaríem del tot ben informats. I amb raó. Per aquella època, a la Model i quan la crisi no havia arribat a fer els estralls que es comentaren, com havia avançat, fruíem de l’Avui. I un dia vaig llegir una notícia frapant. Una bestiesa brutal. Uns joves, a Manresa, van fotre-li una pallissa descomunal a un negre. Tot deixant-lo estabornit i mig mort, van decidir robar-li les pertinences. A la sentència no hi havia delicte per enlloc, condemnaven els agressors a una pena de localització permanent (un temps mínim, com dues setmanes) i que sol resoldre’s amb unes visites a un jutjat i ni tan sols es considerava que haguessin comès cap robatori perquè la intenció inicials dels atacants no era pas prendre-li la bossa, però clar, un cop estès a terra inconscient i a prop d’haver passat a millor vida, van aprofitar per robar-lo. Però no era la intenció. Que segur que no, perquè una mica més el maten.

Dos dels jutges que signaven la sentència, l’Ana Ingelmo Fernández i el Daniel de Alfonso Laso, serien els que respondrien els nostres dos recursos a l’Audiència Provincial. Per cert, l’Ana Ingelmo Fernández fou la jutge que obligà a parlar en castellà a un testimoni en el judici per l’assassinat de la Patum de Berga el 2005. També fou la ponent del recurs d’apel·lació presentat per la defensa de Pedro Varela, propietari de la llibreria Europa, condemnat a 5 anys de presó per apologia del genocidi i incitació a l’odi racial. En aquest recurs pretenia anul·lar un dels articles pels quals es condemnà Varela per una suposada qüestion d’inconstitucionalitat, tot i no ser admesa a tràmit pel TC (Tribunal Constitucional).

Per aquest darrer recurs, SOS Racisme la recusà per prevaricació. I tot això abans del cas del negre de Manresa.

Així que, amb tots aquests antecedents, arriba el moment de defensar el recurs contra l’allargament de la presó preventiva davant la Ingelmo i abans que el meu advocat comenci, la jutgessa li informa que el tribunal ja està “ilustrado sobre el caso”. Il·lustratiu. Queda clar? Així que abreuja que no tenim tot el dia …i pel que t’ha de servir…

Doncs efectivament, no duia ni 30 segons exposant els seus arguments que el meu advocat hagué de sentir, sense donar crèdit a allò que estava vivint, com la Ingelmo començava a fer sorolls guturals, signe inequívoc de rebuig i apressament perquè acabés d’una vegada. El meu advocat, impertèrrit, continuà per dignitat i perquè era la seva feina, però totalment convençut que, davant d’aquesta mena de personatges, no hi havia res a fer. Com així fou, efectivament.

Qui es comportà com una criatura malcriada en el tribunal, tingué la poca vergonya de, poc menys, enviar-nos a pastar fang. En primer lloc, ressaltava que no pertocava presentar el recurs, per no sé quins cinc sous (i francament, poc m’importa), per, després, llançar-nos tota la seva malícia amb no sé quines justificacions (encara m’importa menys), així que se’m prolongava definitivament la presó preventiva. Evidentment, com el tribunal ja estava “ilustrado sobre el caso”…

No conec, ni espero conèixer, l’Ana Ingelmo personalment. Hi hagué un cas a analitzar quan arribi el moment, el d’un caçador que esperà qui li posava les banyes amb la seva dona allà on aquest tenia el cotxe aparcat i, en arribar, li disparà 2 trets, recarregà l’escopeta i el rematà. Es vantava de la cara que havia posat la víctima en veure que l’apuntava i que la vida se li acabava. Com per no posar-la! Tingué la Ingelmo de jutgessa, deia que se li notava que volia afavorir-lo. Sense cap atenuant que no pogués al·legar jo (trucada de confessió a autoritats i pagament de la indemnització exigida), la condemna fou menor. A part, passà molt menys temps de preventiu i com ell estava encantat de fer els programes per poder assolir els permisos, als 5 anys ja sortia al carrer. Poc temps després, deixaríem de veure’l per Brians. Llevat d’aquest cas, qui em parlà de la Ingelmo sols ho féu malament i, fins i tot, si se’m permet, m’han dit que és més lletja que el dimoni. Sense pretendre extreure’n més conclusions. No cal, tots estem molt il·lustrats ja.

Per cert, la raó per la qual va fer servir la jutgessa perquè el conegut filo-nazi Varela entrés a la presó fou perquè no era delicte segons la Constitució. Tant li era que negar l’Holocaust fos delicte segons el Codi Penal (article 607.2). Que per alguna cosa ella és jutgessa.

Però encara fou més ‘frapant’ (no dic indignant, perquè poc més em podien indignar ja) la resposta al recurs que es presentaria més endavant. Ja m’estava acostumant a tota mena d’arguments puerils, escarafalls i comportaments, diguem-ne, primaris –mateixa arrel que primats–. Amb més o menys educació, no sé si m’explico.

Qui ara tombava el recurs era l’altre component fix, el de Alfonso. Com em mostrà molta confiança en canviar-me el nom li retorno la gentilesa; ja dic, li puc dir Albert, Alfons o Alberto, indistintament.

Després de despatxar-se a gust en la resposta al recurs, m’ho posà en safata. Ja no era que em traguessin la ‘essa’ final del cognom, no, ara tan a prop de Déu es creia estar que fins em va voler batejar. Quina importància havien de tenir els desitjos dels meus pares, la ratificació d’un capellà o la inscripció al Registre? Ell era tot l’Alberto, qui podia decidir sobre la vida de les persones fins al punt de decidir ell el nom més adient per a l’inculpat. Un jutge de dalt a baix.

Vaig deixar de dir-me Joan Carles, en tot l’informe; no un error casual i puntual sinó en tot l’informe; si més no, era coherent, amb les seves idees i els seus alts ideals. Va decidir que jo m’havia de dir “Carlos”, com el famós terrorista. Nom i idioma. Dos canvis en un. Quins sants cogombres! Però feta la llei, feta la trampa. Potser me’ls volia tocar, els nom i cognom, però jo no ho podia saber. ‘Carlos’ ? No, clarament no estava parlant de mi. Em vaig negar en rodó a signar el paper de l’assabentat, s’havien confós de persona. Com es va posar l’agent judicial? De debò que no tinc paraules, “¿cómo que no quiere firmar?, ¿así que se niega?”, ”que jo no sóc aquest, com vol que signi?”. Afortunadament no devia tenir ínfules literàries, perquè si es dediqués a escriure i mantingués el ritme que va mostrar en 2’ a sota de la resposta de l’Alfons exhauriria totes les existències forestals de l’Amazònia. Ara, no em pregunteu què hi bramava, agafà la porta i se n’anà. I jo, per què negar-ho, més content que un gínjol.

Afortunadament, per això estava també tan content, ni la Ingelmo ni l’Albert em jutjarien en la vista oral, la que determina la sentència. I que se’n faria d’ells dos? Em relliscaria si no fos, si no fos –prenc aire de nou– perquè a l’Alfons, el propi Parlament de Catalunya el va nomenar Cap de l’Oficina Antifrau, un capo fent de cap contra els corruptes, ja té cogombres la cosa.

Alguns, per justificar-se, digueren que ho feien pel seu currículum. La ignorància té aquestes coses. Per atrevida pot ser agosarada, però el que segur que és, és agosarada per ser a la inòpia. Si no se sap del que es parla, millor es calla. No dubto que el meu cas –si era el meu, perquè no sé del cert a qui es referia– fos desconegut, però home!, algú els hagués pogut informar de casos com el del negre de Manresa, pobre noi, que quasi el maten uns d’aquests sense gaire cabell i menys cervell. I es justificaren en el seu currículum, de quan era membre d’una conservadora associació de jutges? Seria per això, perquè els conservadors han donat reiterades mostres de saber un cabàs de corrupcions, però no em val ni com a broma. No en tenien ni punyetera idea els que el van nomenar, a sobre, a dit. Perquè no sempre la culpa és de Madrid.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Capítol 4. O capítol 3, el dels personatges, 2ª. part, que diuen que és la més interessant

  1. Jan diu:

    hey man
    for me it was a game changer when I found this story,

    wish you the best man. good luck!

    • Joan Carles Mestres diu:

      Thanks again, Jan, I appreciate very much your opinion. I expect to have more time to improve everything, and sure I’ll consider all opinions and advices. Good luck to you!

  2. Jan diu:

    Hey,
    lately I have finished preparing my ultimate tutorial:

    +++ [Beginner’s Guide] How To Make A Website From Scratch +++

    I would really apprecaite your feedback, so I can improve my craft.

    Link: https://janzac.com/how-to-make-a-website/

    If you know someone who may benefit from reading it, I would be really grateful for sharing a link.

    Much love from Poland!
    Cheers

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*