Capítol 3. Personatges famosos, amb fotos, nom i cognoms. I 2 caps dels Mossos, 2

Al fil dels darreres comentaris del capítol anterior, algú m’ha observat, amb molt d’encert, si volia fer ombra als nostres presos polítics. El títol del blog així sembla indicar-ho. En absolut, no és més que una frase, per picar la curiositat, però perquè som casos diferents. Podem coincidir amb l’acarnissament pel fet de ser catalans i que ningú, presos polítics i un servidor, no hauríem entrat a la presó si no fóssim catalans. I ja no dic sent un país independent, on cap dels casos que ens hi han dut s’hagués produït. Per curar-me en salut, sempre he dit que mai hagués pagat 9 anys de presó de no ser català, però sé que ni hagués entrat en presó. Això quedà explicat abans quan vaig escriure la història que em va dur a la pres. Tanmateix, ells tenen les seves circumstàncies i jo les meves, d’aquí el títol, i varien molt segons diversos factors. Entre ells hi ha haurà diverses casuístiques personals. Jo, globalment, ni m’hi comparo de diferents que són. A mi no em van dur a Madrid, però em van tenir 3 anys i 8 mesos de preventiu.

I he de dir que em vaig emocionar a la presentació del llibre de la consellera Meritxell Borràs sobre la seva estada en presó, «34 dies de tardor i 1 de primavera». Les emocions que provoquen el fet de ser mare depassen en molt els sentiments que en mi aboquen els records de la presó. Un sentit homenatge a ella i a la Dolors Bassa.

Una de les principals inconveniències que expressa la consellera en el seu llibre és, com deia jo també a l’anterior lliurament, l’absurditat de no poder fer res. Si més no, per a gent acostumada a una certa activitat al carrer. A la Model, l’únic que es podia fer era anar a la biblioteca. I gràcies que més de la meitat de la meva estada podia anar a la biblioteca conjunta de la 1ª. i 2ª. galeries. Bastant digna. A altres, com a la 3ª. on vaig passar 20 mesos, la biblioteca era una cel·la, habilitada amb una taula, dues cadires, una d’elles per al bibliotecari i una prestatgeria amb uns pocs llibres vells. Vet aquí una prova gràfica.

I més gràcies encara que durant gran part del temps que vaig ser a la Model, de començaments del 2009 a finals del 2012, hi teníem diaris. A les darreries, la seva presència va anar en davallada. Vam deixar de tenir ‘El Punt Avui’, l’Avui d’ara endavant (l’Ara el coneixeria a Brians temps després quan em passaren de l’exterior un parell d’exemplars per conèixer-lo físicament), el meu gran amor periodístic i una bona varietat de títols. A Brians, la majoria de dies no tindríem premsa, però no perquè no arribés a la presó, sinó perquè els exemplars de La Vanguardia que, en menor quantia, però sembla que no deixaren d’arribar (l’única que continuà arribant), on no arribaven era a les galeries. Així que, com deia la cançó de Mecano, llevat algun dia excepcional, oblida-te’n.

Però els primers mesos podia llegir l’Avui i fins algun dia, llegia algun altre diari. Així fou com m’arribà una entrevista, en el diari Gol, crec recordar que es deia, al futur director dels Mossos i aleshores secretari de Serveis Penitenciaris, Albert Batlle i Bastardas. Pensava que era un diari esportiu però hagués estat més escaient, arrel de l’entrevista esmentada, incloure’l com a suplement de El jueves, que corria, i amb molt d’èxit, per allà.

És curiós, com em passà amb la presentació del llibre esmentat, en què les emocions m’afloraren a flor de pell, amb l’entrevista em passà una cosa semblant, però a la inversa. En llegir el cinisme com aquest secretari explicava les virtuts dels equipaments esportius de la Model talment com si lloés la 8ª. meravella del món, una indignació indescriptible em recorregué tot el meu sistema nerviós. S’ha d’haver viscut l’efervescència (i ja no dic les conseqüències) del pati d’esports de la Model en hora punta per entendre el fàstic que em produí llegir com es vantava de les facilitats de tota mena que s’hi oferien a tots els interns, que, per descomptat, podrien practicar el seu esport preferit amb quasi total seguretat (no sé si es referia a la física) en gairebé les millor condicions possibles.

Vaja!, que si un volia fer una bona marca en la marató –o qualsevol prova atlètica, de natació i qualsevol esport que es vulgui, llevat, potser, halterofília– res millor que demanar entrar a entrenar en la Model. Fotografia clandestina, desconec la font i quin tipus d’interns eren els que hi surten, potser eren uns privilegiats però no me’ls imagino campions del món, això sí, la fotografia no és de promoció ni d’atrezzo.

He de dir que, a part de llegir, el que es menjava tot el meu temps d’esbarjo, entengui’s, de biblioteca, era l’escriptura. A mà, com manaven les noves tecnologies carceràries (també la bibliotecària faria gala de les seves aptituds oratòries en mostrar les excel·lències informàtiques a uns visitants de la biblioteca, …home, potser d’haver estat 15 anys abans encara hagués colat, però només potser). Recursos, cartes a advocats, síndics, partits, polítics, un fart de cartes vaig fer per la injustícia galopant que patim els catalans pel fet de ser-ho, tot reflectint-la en el meu cas. Però sols d’una guardo un record especial. Aquella exposició, gens succinta, de les floretes que el susdit atresorava en el seu panegíric, cregut com a graciós però que ni punyetera gràcia, dedicava a les modernes i àmplies instal·lacions, amanida amb fotografies on se’l veia tot somrient, em va posar a cent.

Sobraria dir que ell, un socialista de carnet, acabaria fent de número 2 a l’Oficina Antifrau de Catalunya, dirigida per l’ínclit Daniel de Alfonso Laso (sí, el confident del Fernández Díaz, un soldat espanyol i molt espanyol a les seves ordres …per posar la soga al coll d’Artur Mas, aleshores MHP de la Generalitat de Catalunya), qui tingué el seu paper de figurant en el meu procés, però que no obviaré, òbviament i que fou qui personalment li oferí fer de lloctinent. Ja mirarem de quadrar-ho tot. Ara quedem-nos amb què en la carta em vaig despatxar a gust, quan quasi ni a escacs podíem jugar (si entrar res del carrer amb una mica de profit era quasi missió impossible, un joc d’escacs era impossible, directament), malgrat llegir (que, arran d’entrevistes com l’esmentada, tampoc no m’estranya) articles i cartes de gent sorprenent-se que alguns ens havíem queixat de la impossibilitat de poder jugar mínimament a escacs (una activitat, com tothom sap, prou perillosa i gens convenient. I molt cara, segurament).

Les probabilitats que respongués eren minses, per no dir nul·les, directament. Clar, un polític amb càrrec suposadament respectable (el càrrec), no anava a respondre a les plantofades dialèctiques d’un intern, o, potser ell, com un tal Bou a qui vaig sentir abans-d’ahir, anomenaria delinqüent. I, sense voler fer passar bou per bèstia grossa, li diré al Batlle el que vaig dir al tal Bou, candidat a batlle pel PP (per bé que, com va reconèixer, no ho era de C’s perquè ja li havien ofert el lloc a un altre, el que parla molt bé del seu compromís amb un programa, el poca cosa que deu ser per anar darrere el Valls i el ruc que és també de dir-ho públicament, i rient. Com el Batlle, si més no, en una precisió coincidiria) i que va dir de l’afamat periodista Vinader que era un delinqüent perquè un jutge l’havia condemnat a 7 anys de presó. El que li vaig dir és que, a més a més de ruc era un ignorant, perquè com podria veure en qualsevol diccionari, un delinqüent és aquell que delinqueix, no aquell a qui un jutge condemna. I afegia que ell no seria condemnat, però que era molt més delinqüent que molts que ho han estat.

Així que tan minses com eren les probabilitats que respongués i preveient que, com era costum en els receptors de les cartes (amb, les coses com són, l’honrosa excepció del comissari en cap aleshores dels Mossos d’Esquadra, Sr. Josep Milan i Sánchez, qui em mostrà les seves sinceres disculpes) no ho fes, em vaig reservar una broma per la part final de la carta. Coneixia una parenta seva, bé, coneixia, coneixia, diguem que havíem coincidit. I vaig dir-li alguna cosa en pla de broma, més que res per dir jo la darrera paraula. I quedar-me a gust.

Però vet aquí que el món és petit, i els patis de la Model més, que així fou com va voler venir a veure’ls. Suposo que a comprovar in situ la bondat de les seves declaracions al diari. Ens van dir als interns de fotre el camp (bé, per ser rigorosos, del pati a les cel·les, que aquí no hi hauria cap camp ni res que se li assemblés mínimament) quan va arribar la comitiva exploratòria.

Les meves explicacions al cap de la galeria, l’anomenat ‘pit-bull’ (les coses com són, funcionari de qui no tinc més que bones paraules, tanmateix), de coneixença del secretari (de la parenta no calia ni plantejar-s’ho i no per la poca coneixença) serviren exactament per al previst, per a res i així fou com aparegué el seguici pel fabulós pati d’esports.

Sí, a aquesta imatge no hi haurà molts delinqüents, però m’ha evocat molt el començament de la pel·lícula «Reservoir dogs» quan el reguitzell de delinqüents surt a passejar…

Fins aquí el capítol, els delictes vindran després.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Capítol 3. Personatges famosos, amb fotos, nom i cognoms. I 2 caps dels Mossos, 2

  1. Claus diu:

    Quina cara de llangardaix que te el grumet aquest. Només faltava tenir una retirada a l’Abascal. És un número 2 de perfil tècnic però molt baix.
    Socialista (?!) Hauria de comparar-la amb una presó de democracia socialista del Nord d’Europa abans de dir bajanades.
    Ara no gosaria. Hem descobert la falta de respecte per la dignitat dels presos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*