Capítol 2. Aperitiu d’historietes variades

Quan vaig decidir escriure aquestes memòries, al cap només se me m’amuntegaven records de Brians, però per llunyans que semblessin, no podia obviar els 3 anys i 8 mesos passats a la Model com a preventiu. Poc a veure ambdós models de presó, per bé que ambdues foren concebudes per ser referent d’un nou concepte de presó, si bé amb més d’un segle de diferència. La Model passaria a ser-ho, segons l’argot de l’època, com a presó exemplificant però crec, sincerament, que ambdós propòsits, funcionalment, fracassaren rotundament. Per bé que en el cas de Brians es podrien adduir defectes de construcció. I a la Model? També!

[Incís, com m’agrada mirar de confirmar el que dic amb proves documentals, què millor que citar dos molt interessants articles, signats per Gemma Liñán, amb una sèrie de vídeos que ELNACIONAL.CAT va publicar el diumenge 4 de juny del 2017. Molt il·lustratius. Incloc els enllaços al final del lliurament].

Tanmateix, l’objectiu quasi exclusiu de la Model, els anys en què hi vaig ser, era ser un magatzem. L’olla de grills que em vaig trobar en entrar era, fonamentalment, un dipòsit de gent. Perquè el que s’hi podia fer era, bàsicament, res. Evidentment sempre hi ha algun eixerit que va de llest i al respecte, puc citar un funcionari que anava a passar-hi l’estona i cobrar, un tal Tomàs, que es dignà fer broma amb el fet que jo no feia res.

El problema és que jo no cobrava per fer-ho. Així que em vaig quedar a gust: «I què coi he de fotre jo aquí? [Dit amb segones, però no es esperava que ho entengués]. Tallers de …[no citaré els dos oficis esmentats perquè no s’ofenguin els …bé, per no ofendre ningú]? Les coses que he de fer les he de fer al carrer i ja les feia fins que em vau tancar». Evidentment, jo passava de tot, en això coincidíem, però amb diferent tarannà, ell anava amb la camisa fora, però no tota, sinó sols un costat, fins en això havia de donar la nota i ser un cas acabat.

Fins i tot, el tal Tomàs, va oferir un espectacle que no vaig veure més en els 9 anys de segrest, discutir amb un altre funcionari. Ja dic, el Tomàs era un cas com un cabàs. Però no era dels molts amargats (fill de puta queda groller i pot sers ofensiu per alguns que no en tenen cap culpa) que anaven a fotre el personal, a diferència de Brians on, si més no, eren més sofisticats.

Clar que els de la Model anaven a joc amb el lloc, un poti-poti de delinqüents de tota mena, tots barrejats des de bon matí, quan sortíem al pati conjunt els de al 1ª. i 2ª. galeries fins a l’hora d’anar a dormir, on convivíem 6 marrecs en una cel·la pensada inicialment com a sistema cel·lular que preveia l’aïllament de cada pres en una cel·la individual, per tal de prevenir els efectes de les “males companyies”. Aquí, però, es podrien adduir defectes de previsió …per les circumstàncies històric-geogràfiques del s. XX a Catalunya (malgrat no ser gaire diferents del les dels segles precedents).

I, ja posats, al s. XXI romanien les originals cel·les, ara tercermundistes, que no tenien res a veure amb les que es poden visitar actualment, com la que surt al vídeo d’Òmnium Cultural on diu «si aquests 25’’ se t’han fet interminables, imagina’t 25 anys». No sé si interminables, però ja m’hagués agradat haver-hi estat, jo no les vaig veure fins que vaig ser al carrer.

Ni tan sols coincidien amb les fotos d’un reportatge que va fer en Jordi Basté, qui es passà una nit a una cel·la. Vaig veure que era de les d’ingressos, les ocupades pels interns quan ingressen a la Model i estan 2 o 3 dies en quarantena fins que són assignats a la galeria corresponent.

Aquestes, més ben condicionades, tenien portes diferents perquè, durant la durada de la quarantena que deia, els interns no es poden ajuntar amb d’altres, talment com infestats (cert, és la normativa. Als penals, cas de Brians, no es barrejaven a un mateix mòdul els interns amb diferents tipologies de delicte. Bé, així era a Brians i quan no hi havia preventius. A la Model, com a presó preventiva, el poti-poti era general, tots mesclats, clar que sí! El 1r. vídeo de la 2ª. sèrie ho corrobora, més que menys).

Com a resultat de la reclusió dels ingressats com a empestats, els àpats els feien a la pròpia cel·la. Les safates del menjar es deixaven al terra, per la part de la galeria, i giraven la mitja tanca metàl·lica de forma que que la part còncava quedava del costat de la cel·la i les safates a aquest cantó. En acabar, es tornaven a deixar al terra i es feia l’operació inversa. A la fotografia de sota es pot apreciar com quedaria la mitja tanca o porta un cop recollides les safates.

Les que vaig conèixer i habitar durant quasi 4 anys, nogensmenys, eren insalubres, petites, velles, estretes, la majoria sense porta al cubicle de potser d’un metre i mig al quadrat que era el reservat, a la ‘porta’ (forat de la paret, més aviat) del qual s’hi havia de col·locar una cortina (a manca de porta) que, òbviament, feia les funcions que podia fer, no més.

I ja dic, 6 persones (els 2 primers anys, la resta, a la 3ª. galeria, érem 3. No vulgueu saber el canvi en la qualitat de vida! I això que anar a la 3ª. era un càstig. Tan malament funciona la justícia en tots els sentits que, fins i tot, quan et volen castigar et faciliten les condicions de vida. No m’estranya que hi hagi tants innocents a la presó. I, no és broma, tan malament ho fan i tants sapastres són que, fins i tot, en l’únic atenuant que em van aplicar, simple, quan era molt qualificat de manual, la van vessar. I no per aplicar-me’l, perquè no tingueren més remei sinó perquè van dir que havia trucat de seguida a Emergències Mèdiques per auxiliar la víctima. És cert que vaig trucar de seguida, i hi havia constància d’una trucada. Però no contestada. M’ho vaig repensar, penjar –per què havia d’auxiliar jo a qui m’hagués volgut matar?– i parlar amb diversos advocats i refer la trucada. Com dic una cosa que m’afavoreixi en dic una altra si no és el cas. Però sí, tot i així, vaig ser el primer a trucar i hagueren d’acceptar l’atenuant i sí, simple, quan era molt qualificat de manual). I no érem més de 6 interns a la cel·la  perquè no hi havia més lliteres (clar que això no obstà per eixamplar l’ocupació durant la repressió …la feixista …la de després de la guerra, vull dir).

Les cel·les eren com aquestes, potser sense porta d’entrada al reservat, per a dues, tres o sis persones depenent de la galeria (o, dins de la galeria, de la cel·la, en algun cas per haver tret alguna llitera expressament o perquè havia quedat inutilitzada). Sí, les cel·les que es poden visitar tenen una llitera per a dues persones. Al mateix espai, a la 1ª. galeria hi encabien dues lliteres de 3 llits cadascuna.

Però si no em venien records curiosos al cap de la meva estada a la Model era, principalment, perquè no s’hi feia res. Explicar res d’un dia qualsevol avorriria tant al personal com es podria avorrir qualsevol intern amb un mínim d’inquietuds. Però no em quedaré sense explicar res, sense enumerar totes les bestieses del dia a dia, fins en l’organització dels cursos i tallers (per a criatures, tot s’ha de dir), com el fet que per entrar a les 3 et cridaven com una hora abans, hora que podies aprofitar caminant per la galeria, per exemple.

Per no parlar de les maneres d’algun funcionari, com un que sortiria a un documental sobre la Model que passaren per TV3 el mateix 2009, de cognom precedit d’un ‘de’ i volia tenir els seus 15’ de glòria i parlava de mascles alfa, animals i altres bajanades. No és d’estranyar, doncs, que cridés a la gent que era esperant tranquil·lament per posar-se en fila abans d’entrar a les aules o que no deixés de dir animalades.

Ja havia decidit plegar d’un curs (3 dies vaig aguantar, el meu topall habitual de període de gràcia que els donava) sobre «control de la ira», al qual només m’hi vaig apuntar per la profe, òbviament (no anava a ser pel que s’hi deia, clar!) i em vaig voler acomiadar, però no hi era. Ni quan hi vaig tornar, deuria estar veient pel·lícules. Bé, li vaig enviar records a través del cap de la galeria on es feien els cursos. Com dirien a «El mètode Grönholm» d’en Jordi Galceran, jo, «surrealista, ho trobava surrealista».

En fi, sols esperava que m’acceptessin a l’activitat d’esport, instància que vaig enviar tan bon punt vaig arribar a la Model. Mesos van trigar, però finalment m’hi van acceptar. Val a dir que, contràriament al que hom podria pensar, el menys que es podia fer a l’activitat d’esport era esport. En un pati més o menys triangular on just s’hi podia encabir, amb prou feines, una pista d’handbol per jugar a futbol sala i un annex similar quant a forma, més o menys triangular, però molt més petit, on just s’hi podia encabir, amb prou feines, una xarxa per fer de pista de voleibol, acompanyat d’un hangar per ubicar-hi tot un reguitzell de màquines de peses i gimnàstiques diverses, tot amanit amb un contingent de diguem gent brutal, i mai millor dit, on l’olor era la característica fonamental. I la calor, no oblidem la calor.

[A la fotografia de dalt es poden apreciar des de l’aire les extraordinàries dimensions del pati d’esports, el que queda a l’angle inferior esquerra, tot compartint espai amb gimnàs, edifici amb teulada blanca més amunt, escola, edifici amb teulada blanca més abaix, tallers, edifici just a l’angle i que queda tallat a la fotografia, i, òbviament, el jardí entre aquests 3 edificis. No era qüestió de desaprofitar l’espai. A la fotografia de sota es pot veure l’espai habilitat per a esports a l’aire lliure en tota la seva dimensió. Enganyosa si un no veiés la de dalt. I cert, havia oblidat incloure les dues cistelles de bàsquet].

Val a dir que les úniques màquines que m’interessaven a mi eren les bicicletes estàtiques. Bé, dues de les quatre, perquè totes atrotinades, però sols dues no funcionaven. Això sí, podies jugar, un cop agafada tanda, al ping-pong, en la taula quasi encastada en els 10 metres quadrats que havien quedat entaforats entre ‘pista de voleibol’ i ‘gimnàs’.

Perquè sí, me n’anava a abonar a les bicicletes, si més no, enxampar una tanda d’una estoneta, que no cal tenir cap premi matemàtic per entendre que no cobrien la demanda de la quantitat d’interns que per allí corrien (bé, córrer no seria el verb més indicat, i no sols pel fet que una bona quantitat eren asseguts a les escales tot prenent el sol). Però és que l’altra alternativa, tot i haver estat la idea prèvia, era córrer (tot i que no seria el verb més indicat, tot esquivant interns, taules i, sobretot, pilotes que volaven i podien venir de 3 costats diferents, bé, diguem 2, obviem les de ping-pong), però no com si m’estigués preparant per anar a la guerra o a fer un eslàlom a uns jocs d’hivern.

Ara faré una petita confessió que no té cap mena de transcendència a l’estat espanyol però que tindria la seva importància en un estat de dret. Fa molts anys que em vaig trinxar un dit petit jugant a voleibol. Per fer trampes. Vaig posar la mà (les bromes que faig, ja sé que a voltes no són les millors …o no són bones, directament) al costat de la xarxa per fer passar un servei que no arribava i vaig veure de cop totes les galàxies. Del cop de la pilota m’ha quedat un dit boterut, esbiaixat i ganxut perquè, tal com va dir el metge, havien quedat tan esmicolats els ossos que millor no tocar els trossos.

No hi fa res, sols si es mira de gairell es veu la deformació. Però per què seria important en un país democràtic i no en Espanya? Perquè els jutges sempre volgueren fer creure que havia estat jo qui havia començat les baralles amb el veí fatxa que m’acabarien duent a la presó quan és de calaix que, atesa la bona vista llunyana que assoleixo quan rebo un petit cop en el dit petit, hauria de ser molt masoquista per voler barallar-me amb ningú. Altres consideracions a banda que, com aquesta o qualsevol altra que se’ns pogués acudir, no farien ni pessigolles als espanyols i molt espanyols homes de bé que acostumen a compondre els jurats de l’espanyola pàtria.

Així que, a manca d’esma per anar darrera de la pilota per donar-li puntades de peu i de mans per jugar a voleibol, vaig arribar a fer un partit de futvòlei (certament, qui no es consola és perquè no vol). Aquest i un de ping-pong (a part les frustrades intencions de fer alguna cosa més que un parell de voltes amb un ull posat davant i l’altre al darrera i escalfar mínimament el seient d’una rovellada màquina que anomenaven bicicleta estàtica) foren tota la meva experiència a l’activitat d’esport a la Model. I no sé ni si vaig arribar tan sols a la meva marca usual de 3 jornades. Perquè abans de tornar per on havia vingut en vista de l’èxit obtingut, una visita obligada a l’hospital marcà la meva estada carcerària al començament.

Com ja he comentat, tinc un dit que, convenientment atacat, em fa veure les estrelles. I tampoc no cal que l’atac sigui massiu ni organitzat. Una petita topada amb una barra d’una escala em pot retornar a al Via Làctia. I això és el que, afortunadament, em passà aquest cop, uns dies abans del cop al pati d’esports. Perquè el darrer dia de passejar (dit irònicament, atès que ni els molts que s’apuntaven a esport era sols per sortir de la galeria caminaven i sí es passaven l’hora i mitja a les escales esmentades. Per cert, petit obstacle afegit a la cursa ja explicada de la volta a la pista o pseudopistes) pel pati d’esports, entre la 3ª. i 4ª. galeries (pati que és el que es pot visitar, si no ha canviat, en les visites a la Model) els meus ossos, els trencats i els sencers, aquests, tots plegats, foren a estimbar-se contra el terra de ciment (tot era ciment a la Model) de la maleïda pista d’handbol, passant, de cop i de resultes del mateix, a engruixir el nombre dels primers, els trencats, a costa de rebaixar el dels segons, els sencers.

La història és ben senzilla. Com a conseqüència dels anys d’haver corregut o dels gens, què sé jo, no m’agrada que em passin ni en somnis. Així que aquella malaurada data d’abril del 2009, vigília de sant Jordi per a més dades, va ploure. Aleshores, amb el rebombori que va produir-se per la sobtada descàrrega d’aigua al matí, molts dels interns sortiren en estampida (a veure si encara tindria raó el canta-manyanes de cognom majestàtic) a aixoplugar-se cap a l’entrada (en aquest cas, sortida) del pati. I, com a gasela del perill advertida, vaig sortir esperitat en direcció a la salvació, però clar, la imatge serà molt bucòlica, però ni jo sóc cap gasela ni, molt menys, el terra dels patis de la Model s’assembla a la sabana africana. Quan plovia lliscava com una mala cosa (estava molt ben pensada, la Model). I el que havia de convertir-se en l’única sèrie del dia en format esprint versus tots els interns que corrien com espaordits en la mateixa direcció va esdevenir un aterratge forçós en tota regla. Amb l’agreujant que vaig caure del costat diguem dolent.

Pati d’esports de la Model des de l’entrada a escola i tallers amb una nova mà de pintura a les parets.

I què vol dir això? Doncs, com deia anteriorment, afortunadament m’havia retrencat per enèsim cop el que restava d’os del dit petit de la mà del costat de la costellada, en anar a ensopegar amb el terra, inconscientment vaig estirar el braç per no aturar el cop amb la mà. I qui hauria d’haver esmorteït el cop se’n va desentendre (el subconscient, que deu ser prou intel·ligent) i qui el va rebre van ser, efectivament i de forma efectiva, les costelles. D’aquí el nom de costellada. I no a la brasa, precisament.

Potser hom s’haurà adonat que no sembla que haver-me trencat els dits de la mà uns dies abans no havia estat molt afortunat, comptat i debatut, doncs hauríem afegit més fractures al balanç de les ja existents. Però sí ho fou, sí. I ho vaig comprendre a la nit i a l’endemà.

De fet, tota la tarda ja vaig començar a experimentar un dolor molt fort a la zona del costellam afectat. Ja em vaig queixar per anar d’urgències, prou. Però a veure, si que et vulguin atracar al metro no és una emergència per a alguns Mossos d’Esquadra (si més no, per a una), com ha de ser una urgència que et trenquis unes quantes costelles a la Model? Per l’amor de Déu, a la Model! Il·lús somiatruites!

I dic ‘unes quantes’ per complir amb el meu compromís de no faltar a la veritat (al respecte de segons qui, si no se’l mereix, ja seria una altra qüestió), les dades que aporto són religiosament verídiques. De les diverses radiografies que em van fer, a la Model, al Clínic, de nou a la Model perquè no trobaven les del Clínic ni les de la Model o a l’Hospital de Terrassa, perquè no trobaven les del Clínic ni les de la Model, ni les velles ni, òbviament, les primeres, em saberen dir el nombre de costelles trencades més enllà de més de 3.

Total, que en tota la tarda no se’m van endur a urgències (bé, diguem-li ‘la infermeria’) de la Model. I, com solien fer, i no és conya, et cridaven a mig àpat. En el meu cas, lògicament, a mig sopar. Així que a fer punyetes les patates (no és que recordi fil per randa tots els àpats dels 9 anys, potser no en recordaria un de sol, però el que és quasi segur és que hi havia patates. No podria assegurar que passés a la Model, però sí a Brians, que en tots i cadascun dels àpats, per bé o per mal, hi havia patates. Vaig arribar a menjar patates dins la samfaina i, no és conya, dins una pizza. Com s’haurà apercebut, molt del menjar era casolà …bé, fet allà, a la presó. Com algunes pizzes). Així doncs, ja havia vist prou les patates i el que les acompanyés.

Buff!, això sí va ser sort. Dilluns al vespre, ‘carn de ionqui’ tocava (i no hi afegeixo menjar, perquè jo mai me la vaig menjar. Del fastigosa i la ferum que produïa, no gosaria ni dir´li menjar. Per bé que sí hi havia interns que deien xalar molt amb aquella carn). El nom li provenia, certament, de la quantitat de nervis que hi havia; vaja, el que en seria una feliç descripció, ossos, nervis i pell. La carn? Millor no trobar-la, tampoc.

Però, a més a més, hagués valgut la pena anar a posar-me una injecció, hagués el que hi hagués, el dolor ja era terrible. Malauradament, aquell dilluns, la metgessa (per dir-li d’alguna manera) era l’anomenada (per dir-la d’alguna manera, però molt adient) ‘Doctora Mengele’. I a fe de Déu que li esqueia l’apel·latiu. Tenia tota la pinta de ser germànica amb un pegat en pla John Ford a l’ull (tan exagerada era que m’he d’espessigar per no dubtar que ho he somiat). Ni falta fa dir que d’injeccions de Voltaren, ‘rien de rien’ (no sabria dir-ho en alemany, però el traductor sembla que sí, ‘gar nichts’) i volta cap a la galeria. I, a sobre, ho deia de males maneres, la bruixota aquella. I que em perdonin les bruixotes oficials.

[R. Baer, Josef Mengele i R. Hoess. No confondre, Hoess.                                        John Ford]

Lendemà de bon matí, ja no hi havia qui m’aixequés dilluns llit. Com una planxa de fusta em van haver de llevar. El dolor era insuportable, i tot i ja dur-ne hores de l’avís, esperarien fins a l’hora del sopar. Llàstima, dimarts, el menú era més lluït (i no perquè hagués de ser-ho forçosament). En definitiva, sant Jordi m’apartà el monstre de la infermeria i aparegué una metgessa, ara sí (ara sí l’anomenarem metgessa. Pel jurament hipocràtic, no per mania a la mala pècora de la vigília. Sóc fidedigne, em limito a la tasca de notaria). I ara sí, s’avingué a alleugerir-me els dolors la metgessa (i sense entrar en si era una bellesa, per contraposició a l’anterior seria d’un altre món, ho dic perquè no deu ser intranscendent en relació al seu comportament, si no, si més no, com a contrapunt del card del dia anterior. I que em perdonin els cards oficials).

Per bé que els dolors de veritat eren a primera hora del matí però no ens posarem perepunyetes a aquestes hores. I ara sí, ara encara deu riure, m’aixeco una mica la camisa pel costat i li pregunto «Aquí va bé per a la punxada?». «Home, aniria millor si s’abaixés una mica els pantalons». Que també he de dir que em va fer molt feliç saber que la punxada no era al lloc específic del dolor. I gràcies que el dolor del dit ell sol es passa. Que si no, igual s’hauria de passar.

I ja no calgueren més injeccions. Ja dic que havia estat un cop de sort haver-me trencat uns 10 o 15 dies abans el dit petit. Per què, finalment? Molt senzill, perquè quan me’l vaig trencar havia demanat hora per al metge i era a l’endemà quan em visitaria. Perquè, aguanta tu 15 dies amb no sé quantes (perquè no ho sabien ni ells) costelles trencades a la Model! I, fent números, 3 d’ells, com a mínim (no recordo, però potser repetiria més dies), amb la doctora Mengele (sense cometes). Calla, calla!

Lògicament, pel mateix preu entrà en la visita la qüestió costal i en vista del que explicava, les radiografies me les feren el mateix dia. I el mateix dia ja va encarregar que se m’enduguessin a Terrassa. Allò sí que donava gust. Comparat amb la Model era el paradís, ni més ni menys. A sobre, com l’únic que havia de fer era no fer res, però per prescripció facultativa, no per manca de mitjans, més feliç que un gínjol.

I les experiències? A la Model era a la galeria dels que hi entraven per primer cop, aquí a l’habitació em va tocar un que havia matat al seu cap, potser em falla la memòria, però juraria que amb una serra mecànica, però després, a la sala d’esbarjo (entengui’s per esbarjo jugar a escacs –aquí no hi ficaria tallar-se el cabell, encara que, en vista de la freqüència amb què molts interns s’hi apuntaven, molts no hi estarien d’acord– i va ser on vaig començar a jugar) xerraves amb un important narcotraficant gallec, que era gallec no ho podria dissimular davant de cap jurat, que era narcotraficant no ho hagués pogut assegurar, desconec quina fila fan, però, pel que explicava, si més no, tenia tota la pinta i a sobre, era molt amè. A la Model, tampoc això era possible, no hi havia sala d’esbarjo. Aquesta podia ser el propi menjador. En fi, tot el bo s’acaba o arriba, així que som a punt d’acabar aquest capítol. Perquè el bo ve ara, avui ha estat un aperitiu del festí de personatges que aniran apareixent.

El ‘bo’ ara, per dir-ho d’alguna forma, i com a prèvia, és la diferència amb que m’he trobat han tractat els presos polítics oficials d’un servidor. El metge de Terrassa em ve un dia i em diu:

– «Ja s’han consolidat els ossos, si vols, dissabte et dono l’alta i pots tornar a la Model».

– «Nnnnno!, que dissabte és el Madrid-Barça [el del 2 a 6] i a la Model no el podré veure».

– «Ah!, doncs ajorno la sortida fins a diumenge».

– «No cal, home! Era broma, em dóna igual, al capdavall, és la lliga espanyola… [comentari que li vaig dir, no vull ofendre ningú, vaig fruir molt amb el 2 a 6. Reconec que l’argument me’l faig venir com em convé]».

I així fou com em vaig perdre el futbol (potser hagués estat diferent si hagués estat el Chelsea-Barça [el del gol d’Iniesta] de 3 dies abans), però que, paradoxalment, m’ha servit per veure que, si més no, en aquest punt, als presos polítics els han tractat molt pitjor que a mi. A ells els feren tornar, després de la recuperació de vaga de fam, cap al centre penitenciari, la nit de Nadal!

Ja s’ha de ser malparit, ja! Fins i tot m’han evocat la doctora Mengele.

Apèndix: els 2 articles esmentats:

1.- https://www.elnacional.cat/ca/societat/video-preso-model_163194_102.html, el primer, amb títol: VÍDEO: Descobreix la Model per dins.

Els vídeos:

https://youtu.be/dTPi1rba8nI. GALERIA 6. Per a presos perillosos.

https://youtu.be/JaObbF0xtx4. PATI EXTERIOR. Conegut com el pati de la palmera.

https://youtu.be/JaObbF0xtx4. GALERIA 3 (P. BAIXA). Buida des del 24 de maig del 2017.

https://youtu.be/BH_WZZOb01A. GALERIA 3 (P. SUPERIOR). Buida des del 24 de maig del 2017.

https://youtu.be/APTJBomkepk. PANÒPTIC. On veure tots els interns.

2.- https://www.elnacional.cat/ca/societat/model-preso-reportatge_162312_102.html, el segon, amb títol: Un altre Model de vida. I una sèrie de vídeos més intimista, menys general.

Els vídeos, sobre la visió dels darrers interns i, el darrer, del director general de Serveis Penitenciaris, per si algú té curiositat i no li cal entrar a la pàgina:

https://youtu.be/b9v-NpO5DjA

https://youtu.be/b98ykoBsZSA

https://youtu.be/lJJNMWUNoo4

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*