Carta oberta a Catalunya Ràdio (1a. part)

Per deixar, com vaig anunciar, les disquisicions inacabables sobre impresentables i perquè em ve bé per fer el canvi de xip, de jutges a la presó (ja m’agradaria), …i perquè ha estat una ‘currada’ la carta a Catalunya Ràdio que a continuació transcric en un parell de lliuraments, enceto la introducció al nou enfoc del bloc. «Històries de la puta m…» …bé, en el meu cas seran «Histomemòries de la presó».

I tranquils que, en ser un correu, no hi divago com divago normalment. No seré breu, m’és quasi impossible amb tot el que tinc al pap i al cap, que ni de broma m’hi cap ni fer-ne’n, però aniré al gra. A veure què s’hi entén:

Distingida Sra. …,

em dic Joan Carles Mestres, vaig sentir amb molt d’interès el seu programa «Popap» de dimecres passat, 27 de juny, emès des de la presó de Brians 2, sobre la conveniència o no d’oferir accés a Internet als interns, entre d’altres qüestions perquè vaig ser-hi ingressat més de 5 anys.

Val a dir que trobo molt encertada la voluntat de saber el règim de vida dels interns, i coincidiria bastant amb l’opinió dels 2 interns entrevistats; tanmateix, he de dir que la visió que es pot desprendre de l’actuació dels professionals docents entrevistats, el director docent, Sr. Josep Lluís Sanjuán i l’encarregat de l’àrea informàtica, en Diego, no s’adiu en absolut amb la realitat. És molt senzill donar una impressió d’honestedat, bon fer i atenció cap als interns quan aquesta postura és totalment falsa.

Per parlar de primera mà, respecte al Diego, no tinc gaire cosa a dir. Vaig anar a 3 sessions del curs més avançat d’informàtica, l’anomenat «Competic3» i, tot i no ser cap expert en la matèria, vaig decidir no tornar-hi per no perdre més el temps; per curiositat, solia mirar abans de marxar, la feina que correspondria a la següent sessió. El dia que havia decidit plegar, vaig veure que a la 4ª. sessió s’havia de crear una carpeta amb una fotografia a dins del Cristiano Ronaldo i obrir un arxiu sonor amb la frase «El Madrid es el mejor equipo del mundo». Entenc que sols era un exercici acadèmic, però a mi, per les meves idees i per les qüestions que em van dur a ser condemnat de forma totalment injusta a 9 anys de presó, quan, de no haver estat català, no hi hauria ni entrat, no em va fer cap gràcia i així l’hi vaig exposar. Fent-li veure, de passada, que ja no em veuria mai més el pèl a les seves sessions. Tanmateix, una anècdota al costat del que explicaré ara.

Tot i que el sector docent es caracteritzava, en general (llevat comptades excepcions com l’esmentada), per un accent marcadament favorable a l’ús del català i fins i tot cap a les reivindicacions d’aquests dies, el director docent, atès que disposava d’una situació de superioritat envers els interns, va decidir, en el meu cas, que jo no em pogués matricular en un curs a distància. Comentava el to més aviat nacionalista del sector docent perquè l’única intenció per matricular-m’hi, encara que ell, d’entrada, no tenia per què saber-la (tot i que vaig acabar fent-l’hi avinent), era poder disposar d’ordinador a la cel·la i poder escriure la història que em va dur a la presó, després, per exemple, d’haver estat quasi 3 anys a l’espera de judici i 1 més a l’espera de la resolució del Suprem. En total, gairebé 4 anys de preventiu, a la Model, per un delicte de lesions (en teoria, de 2 a 5 anys …i me n’acabaren posant 9, malgrat 2 atenuants molt qualificats i que fou en defensa pròpia, a part de ser la culminació d’una llarga història, la qual seria molt llarga d’explicar i tampoc no deu ser el moment), durant els quals, la meva única preocupació era fer saber al país per què a mi m’havien condemnat a 9 anys, mentre que a qui m’havia amenaçat, atacat i fins i tot burxat a un gos perillós de la seva propietat perquè m’ataqués, com sempre m’havia passat quan havia denunciat amenaces o agressions per ser o parlar català, havia estat absolt, amb afegitons a la sentència que correspondrien més aviat a històries còmiques o de terror.

Sols desitjava arribar a La Roca (en teoria, on m’havien dit que m’enviarien) per poder disposar de l’ordinador. M’enviaren a Brians 2, una broma més, no hi feia res, vaig arribar-hi amb temps suficient per matricular-me a l’IOC (Institut Obert de Catalunya, condició, en teoria, suficient per poder fruir d’ordinador) per al 2n. quadrimestre del curs 2012-2013. El tutor em confirma que sols he de lliurar la documentació pertinent (en el meu cas, una còpia del títol de llicenciat en Matemàtiques) i no hi ha d’haver cap problema. No me la deixen entrar a les comunicacions, tot i que l’educadora féu un escrit al director de la presó perquè l’admetessin, però com encara teníem temps, es va enviar per correu. Passaven els dies i no arribava, continuaven passant, cap resposta, ni tan sols a les instàncies al director docent i quan ja havia acabat el termini (per cert, abans de la data que m’havien dit, un error més, segurament involuntari, però lamentable), just aleshores m’arriba la còpia.

Espero a la següent convocatòria, necessito l’acceptació de la sol·licitud per part del director docent. Passen els dies, fins 4 instàncies en total entre les dues convocatòries i l’esmentat director docent continua sense donar senyals de vida. I de nou s’acaba el termini sense haver-lo ni conegut ni rebut cap resposta. Hauria passat 1 any més perdut sense poder disposar d’ordinador per a major alegria de qui disposa qui ha d’entrar en presó i qui no i, el més humiliant, per a major befa d’alguns dels suposats defensors de les nostres reivindicacions, entengui’s, evidentment, la persona del director docent.

Finalment, se’m presentà al mòdul, 2 mesos després d’haver-se acabat el termini, tot dient-me que havia vingut un parell d’ocasions i no m’hi havia trobat. Cal dir que jo aquells dies no feia cap activitat en absolut i, evidentment, no sortia del mòdul per a res.

Justificà que no se’m deixés matricular perquè creia que hi havia gent a qui convenia fer aquests cursos més que a mi, desconec si hi havia numerus clausus o no, la conveniència o necessitats i si tenia raó per decidir com ho havia fet (de fet, els 2 interns del mòdul que es van matricular aquella convocatòria ven treure, de nota mitjana del curs, no recordo exactament quina de les dues combinacions, però va ser una de les dues, un 3 i un 2 o un 2 i un 1), però li vaig dir que, en qualsevol cas, el que havia d’haver fet, si aquest era el motiu, era dir-m’ho directament. Més que res per no fer-nos perdre tants de temps, esforços i diners a la gent que ens havíem mogut per poder-me matricular.

Després de 14 malaguanyats mesos d’haver ingressat i haver experimentat el que explico, el desembre del 2013 una persona de fora (tot coincidint amb el consell d’una professora del mateix Centre) em va matricular a una assignatura a l’IOC on, val a dir, tot van ser facilitats. Al febrer m’arribo a parlar amb la sots-directora docent per preguntar si ja ha arribat la meva matrícula i, tota sorpresa, em diu que no en sabien res, no els consta, però que qui havia d’haver fet les gestions era el propi Centre i no jo. De totes formes, s’ho mirarà i ja em dirà alguna cosa. Quan hi torno, em diu que, efectivament, no consto com a matriculat. La persona que em matriculà s’arriba a la seu de l’IOC i aquests, de cop, es tanquen en banda, no accedeixen a cap mena de petició, com la deixar-nos veure el meu expedient però sí que comenten que «les ordres vénen de Brians 2». Semblarà talment que estigui explicant una pel·lícula però és rigorosament cert.

Desconec els motius que van empènyer al director docent, el Sr. Sanjuán, a actuar d’aquesta forma, tot arribant a anul·lar una matrícula feta externament. Suposo que devia pensar que jo anava de fatxenda o de sobrat, atès que sent matemàtic i enginyer de Camins, el que potser volia era lluir-me o mostrar alguna mena de superioritat. Tot bajanades, tal com li vaig explicar, atès que el motiu era l’explicat anteriorment i que, en conseqüència, com a català compromès que semblava ser, no havia pogut caure més baix.

(continuarà, com la independència, per anar paint, no avui ni demà, però aviat. Màxim 1 any, en Ramon Cotarelo dixit. Jo no trigaré tant, demà-passat dissabte lliuraré la 2ª. part que, com tots sabem, és la més interessant)

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*