Entendria que diguessin que sóc un fill de puta (6ª. part, avui ho explico)

Jo ja no perdré més temps en llargues disquisicions i imprecacions a qui no es mereix, com a persona, no ja una salutació, sinó ni una trista menció en aquest bloc; menys paraules, fora bromes, sols del que cregui i més fets. Serveixi com a preparació d’un comiat generalista, ara em centraré en el meu tema, sense ser-ne un especialista, però han estat 9 anys de presó i uns quants més de cocció i per alguna raó el bloc es diu com es diu. Però si no em dispersaré més és més aviat pel que he vist i llegit.

Tot pensant a apaivagar la pressió de les xarxes en contra del nostre President, vaig entrar a presentar les meves diatribes contra l’Arrimadas. Si reconeixia haver-li dit de tot menys maca i acaba instant-la amb un «maca, ara denuncia’m!», implícitament estava reconeixent que qualsevol injúria que se’m pogués imputar podria ser considerada jurídicament vàlida (per a un jutge tant li fa, com si vols mostrar-li vídeos dels fets, explicava jo quan comentava la història que em va dur al procés, i ves, el temps ho corroborà, sols calgué veure el que mostrava el sergent dels ‘picolets’ d’Altsasu després d’una baralla on van estar a punt de morir no sé quants d’ells i llurs parelles; parelles personals, no laborals, no pretén ser un acudit).

Així amainaria qualsevol exabrupte en contra del nostre President. Santa innocència!, fins i tot en això), jo, que sóc de la ceba, havia descobert la sopa d’all! Esparverat, corprès i garratibat vaig quedar quan vaig entrar a donar un cop d’ull a les xarxes socials! Quanta misèria humana que s’arrossega per aquests mons internàutics, quin personal!

Em deixaré doncs de mots, precs i invectives, com deia, i em centraré en els fets, en els del meu cas, els plets, llurs conseqüències, 9 anys segrestat i, si pot ser, de forma irònica i amena. Parlaré dels jutges i de les seves misèries. Prop de Vidrà, els catalans tenim el Coll de Llera de Massa, originàriament de «Hi era de massa», fent referència a un jutge despòtic i tirà que va ser ajusticiat per la població. I no ho dic pel penós jutge aquell, que tenia una Maza en el cognom compost, aquest ja no hi és de massa. Cria malves.

No per res més o no per res, com em recordava la fiscal aquella!, Magaldi crec que es deia (i que semblava una sòsia de la que era la dona del veí que provocà que acabés a la presó, el veí, no la dona; que m’atacà un parell de cops i denuncià uns quants més), que mirava desafiant uns manifestants amb un posat xulesc de ‘xulapa’ madrilenya i després diria en una cort (i no de porcs, entenguem-nos) que es va sentir atemorida com no se n’havia sentit mai en la seva vida, vida per la qual va arribar a patir.

Com cantaria en Llach, parlaré de les lleis (…que han fet del nostre cos tan grollera mentida –diu la cançó). No dels aspectes que m’han corprès sinó dels que m’han pres (9 anys de vida com a pres, que no com a ciutadà feliç i orgullós). I encara hi ha gent a qui els ofèn fins el color groc. Doncs a mi m’ofèn, i molt, el tros de bandera que tenen a la plaça que en diuen de Colón, Colom en l’idioma original; però respecto la seva llibertat d’expressió.

I m’ofèn pel que implica, per tot el mal que ens ha fet l’estat espanyol a tots els catalans i compatriotes de països germans al llarg de tants segles, però no els posaré mai cap querella per la bandereta (ves per on, vermella i GROGA com la nostra, però no casualitat, atès que ens la copiaren de les que duien els vaixells catalans, amb barres de sang sobre fons daurat; com copiaren l’himne d’una marxa prussiana …no sé qui té més arguments a favor de ser nació …però bé, he dit que no m’estendria; bandera groga i ‘rossa’ que cantaria La Trinca), clar que, a part d’estar en el seu dret, també he de reconèixer que estan en el seu país. I, la veritat, ja s’ho faran.

Com a la wikipèdia que vaig poder ‘gaudir’ el darrer any que vaig ser a Brians (però que, tanmateix, em va servir per tenir fins a 4 arguments per demostrar que la seva Constitució ja no és que sigui il·legítima, és que és il·legal). A la wikipèdia espanyola i espanyolitzada que España ens va dur al mòdul (aclariment: España era el nom del director del Centre, així que no se’m pot criticar ni ironia en l’ortografia) podia llegir-hi: «El monasterio de Santas Cruces en la comarca del Alto Campo», que crec ja haver comentat que em sonava a Palència. Tant se val, que diguin el que vulguin, la ignorància és el seu problema. Ara, ja he esmenat un parell de detalls a la viquipèdia en català (d’alguna mala mà que mentia en un tema que ni en la wikipèdia en espanyol apareixia tergiversat).

No, avui, a part de ser breu, no parlaré de cap d’aquests temes ni personatges, no, avui parlaré d’en Carrizosa, quina cosa! [Escrit això el dia dels fets que citaré]. Més que suficient. I així acabaré amb tanta ‘politiporqueria’. Segur que tothom pensarà que em ficaré amb la seva pinta, que molts pensaran que diré que segur que de petit era l’ase de tots els cops al pati del col·legi i això li ha creat tals traumes que sol se sent realitzat mirant de disparant contra tot allò que ensuma a català, de tan fet pols que està (com més d’1 i més de 2 en el seu partit). Potser sí, potser molts o tothom ho pensarà però, malgrat el dit, no faré mai burla o mofa ni m’aprofitaré d’un físic més o menys desgraciat o poc agraït ni per justificar accions incomprensibles des d’una altra perspectiva. No, no ho faré encara que estigi convençut que tant d’odi no deu tenir cap altra explicació.

El que sí explicaré serà una metàfora. Imaginem un cas invers, evidentment no podem preveure una dictadura catalana a Espanya amb una ‘taronjafòbia’ tan brutal per la qual el color taronja estigués prohibit, malgrat el perjudici a tots els productors de taronges i mandarines, des del Baix Ebre fins a la desembocadura del Segura, o que fiquéssim els demòcrates espanyols a la presó, imaginem, amb molta imaginació però suposem-ho, que un dels seus parlamentaris, per un desgraciat accident rebés un tret mortal d’un policia de dit o gallet fàcil. Naturalment, per tractar-se d’un representant de l’autoritat, no hi hauria ni presó ni indemnització.

Per aquelles coses, com a homenatge a la seva memòria, imaginem que al Carrizosa se li acudís posar un llaç de qualsevol color, no faig distinció, taronja o rosa, al seu escó. Al seu, no compliquem la cosa. Imaginem aleshores que un membre del govern li tragués el llaç de l’escó, que el Parlament no estava per a orgues, que per a records ja tenim els CD’s (i si parlés anglès, el Carrizosa fins li trobaria un doble sentit). He dit que seria breu i ho seré.

Jo seria el primer a defensar el dret del Carrizosa o qualsevol partit a posar un llaç o crespó al seu escó, per respecte al mort, o, tampoc cal dramatitzar, empresonat, investigat impunement o exiliat. El primer, i ho defensaria aferrissadament. És més, si fes el contrari i els hi tragués, entendria que em diguessin que era un miserable, un execrable, responsable d’un acte covard i d’una conducta totalment reprovable, un tipus llefiscós, bavós i fastigós, pitjor que un gos, que un porc i que una cort sencera de garrins, entendria que em diguessin que sóc un malparit, un mal nascut, un fill de mala mare o de mare de vida alegre o dissoluta; entendria que diguessin que sóc un fill de puta. És més, es quedarien curts.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*