Experiència de la presó des de dins

«presentació de la teva persona i antecedents del teu cas; lloc i anys d’internament; experiències més notables, que m’hagin marcat; conclusió: on ets ara, en què has canviat, com t’ha transformat la reclusió forçosa, com valores la teva dura experiència». Anem per parts, com sempre s’ha dit de Jack l’esbudellador.

Presentació de la meva persona i antecedents del meu cas.

Em pensava haver-me presentat, bé, en tot cas, afegeixo que el Culiat Gensana del relat sóc jo, Joan Carles Mestres, però com el relat ha quedat penjat de moment, no té més. Antecedents, bé, sense antecedents estrictes, els antecedents que volia explicar eren part del relat, ara ja no …ara anirem al gra i a sac!

I, per si no havia quedat prou clar, he estat segrestat 9 anys per l’estat espanyol per ser català.

Antecedents ara, segons ells, sí que en tinc, els que m’han atorgat per ser català. I a molta honra. I els del meu cas són senzills i llargs d’explicar alhora, d’aquí l’intent de narrar la història en un relat exhaustiu. Quedem-nos amb què vaig ser amenaçat, agredit, fins i tot se’m va intentar llançar un gos perillós a sobre i se’m va intentar agredir de nou. De resultes del primer atac, denúncia per part meva per amenaces de mort, agressió i lesions. El jutge, tot i les proves i els testimonis, se’n va riure a la cara del meu advocat i de la meva, de tots nosaltres, catalans i gent justa i innocent, declarant l’agressor «inocente con todos los pronunciamientos favorables». Cap sorpresa per a mi, ja n’havia vistes moltes d’aquest color, era el tercer judici en què em presentava com a denunciant per haver estat amenaçat o agredit per ser o parlar català i, malgrat que durant els judicis la impressió sempre era favorable, amb proves i/o testimonis concloents, totes les sentències acabaven amb la completa absolució de l’acusat, havent de pagar tu les costes, el beure i el que calgués. El meu advocat, gens independentista d’altra banda i amic del jutge, fou qui quedat eixordat i esparverat, «no ho entenc, però si havíem guanyat per golejada». Així que, paradoxalment, atesa la meva experiència en judicis d’aquesta índole, no va ser ell qui m’hagués d’animar a mi sinó que fou a l’inrevés, «això que ha passat és molt comprensible, per a ells, una Espanya desamistançada abans que trencada». Aquests darrers mots, textuals. Per cert, el jutge, amb un bon historial de retrets a Internet, era el 1r. dels 13 que donen títol al bloc. El 1r. de la sèrie.

Lloc i anys d’internament.

Quasi 4 anys a la Model i 5 i 3 mesos a Brians 2. La Model era el dipositari de presos preventius. Jo, d’entrada, quasi 3 anys sense judici, una mesura justa i proporcionada per a catalans anònims acusats per motius relacionats amb la seva catalanitat. Quasi 4 anys fins a disposar de sentència ferma.

Experiències més notables, que m’hagin marcat.

Les experiències més notables aniran apareixent, si no em tanquen abans, clar! Cap m’ha marcat, podria entrar a narrar raons, però és així. El primer cop que, ja al carrer, vaig passar pel costat de la Model en autobús la meva vista se’n va anar directament a Montjuïc, per recordar una de les curses que més bon record em van deixar, la de l’Amistat, cursa amb una sola pujada, començava a Montjuïc i acabava al Tibidabo. I correguda amb 33 anys, que jo vaig fer atletisme del 15 als 19 i puc dir amb total seguretat que ni un dia ni els 9 anys d’empresonament representen res enfront dels 4 anys de córrer dia sí i dia també. Llevat dels descansos setmanals, normalment sabatins o dominicals, segons fos el dia de cursa. I ni un dia vaig deixar d’entrenar, així que de la presó, me’n ‘refumo’ 100 i 1000 vegades, que prou em va representar el córrer com per no poder-ne gaudir ara ‘enfotent-me’n’ de les seves mesures repressives.

Nogensmenys, cal dir, i és bèstia el que diré, però és així, jo he tingut la sort de no caure segons on. Amb algú que he coincidit i sortirà en aquestes pàgines i potser algú pot intuir, que afortunadament sortirà d’on és aviat, però en total haurà estat quasi 20 anys empresonat (i un dia la seva mare em parlà dels 30 anys entre reixes, suposo que per la sensació), entrant amb 21 anys com a membre d’una banda armada, anà a Madrid, i tortures i coses pitjors potser va patir, bé, va patir. I el que jo dic era ben sabut a la presó i allí molts d’aquests temes són de domini públic, encara que es vulguin dissimular o exagerar segons conveniència.

En el meu cas és evident que res d’això va passar, cap funcionari em va arribar a tocar ni un pèl, i pobres d’ells si arriba a passar! (Des de la Model ja havia acordat amb el meu advocat quan anava a fer una vaga de fam que no ens anàvem a querellar sempre i quan no se’ls acudís tocar-me. De la vaga no en quedà ni la intenció, em va fer entrar en raó, però que consti que anava de debò, ja tenia totes les condicions escrites –evidentment eren unes quantes per poder decidir acabar amb la vaga si s’acomplien algunes, sense especificar quines, per si les coses anaven de mal borràs). D’altres actituds amb intenció d’humiliar o mirar de desgraciar-te, sí que em va tocar viure, bajanades de gent amargada, però ja dic, ni una mà a sobre; ni fou el cas ni, molt menys, vaig trepitjar Madrid.

Ara, per a qui cregui que aquí tothom és just i compleix les normes, cops, n’hi ha; pallisses, també; i morts, uns quants. A mans de funcionaris, em refereixo. Amb noms i cognoms. I, qui més qui menys a la presó ho sap, no m’invento ni descobreixo res. A part de morts per diverses causes, des de ‘naturals’ (i no faré aquí acudits de mal gust), el major nombre per sobredosi, fins a decessos produïts per errors del funcionament del Centre, ja no per cops o pallisses, descuits en deixar un intern que no podia estar sol per motius psiquiàtrics o de salut a la cel·la per després intentar subornar altres interns perquè declaressin que s’havia complert el protocol, per exemple, i, entre els casos més flagrants, suïcidis. Al meu mòdul ningú no morí de sobredosi però sí n’hi hagué 2 que es penjaren. I fa impressió sentir com entren a la cel·la d’un d’ells a les 11 de la nit i tot el que comenten –sense insinuar res morbós aquí– quan 3 hores abans estaves parlant amb el finat. Això em va passar amb un nano de vint i escaig anys. En portava uns quants i no li devien quedar gaires, però el seu pare crec recordar que també va morir a la presó (d’aquests també n’he vist algun més), en fi, m’allargaria molt sobre les circumstàncies de tots colors, bones i dolentes, d’aquest cas però no és el cas. De l’altre que se suïcidà ni en parlaré, ni quasi hi vaig parlar mai a la presó, era un paio que havia matat la seva mare (d’aquests també n’he vist més, també).

I a un nivell potser similar al d’aquests que no van poder suportar el que fos, esmentaré 2 interns amb qui vaig compartir cel·la molt de temps; un, 9 mesos i l’altre menys, però no sabria concretar. Surten després de molts anys d’internament i moren en menys de 10 dies els 2 per sobredosi. D’aquests potser sí en parlaré, per diversos motius o, millor dit, per motius diversos, un era del pitjor que he conegut, amb 48 anys va cremar una dona de 65 perquè no li responia les cartes, en parlaré segurament, però més aviat pels aspectes jurídics del cas que per qüestions personals. L’altre era un xicot a qui apreciava força. Ja en parlaré, un cas com un cabàs, perquè fou tot un personatge. Em volia embolicar per estafar-me, com si no se’l veiés d’un any lluny i era quasi el seu leitmotiv a la presó, no sols a mi, a tothom qui pogués, però m’era molt simpàtic. I també ha sortit insinuat encara que ara no diré quan.

M’anava a acomiadar aquí, però el cinisme d’alguns no té límit, i com va dir Einstein, infinit és l’Univers i la estupidesa humana, encara que no n’estava del tot segur del primer. El «Ministerio del Interior», organisme oficial de, suposadament màxim rigor i escrupolositat, emet un tuit, suposadament comunicat oficial de màxim rigor i escrupolositat, per donar la definició de terrorisme. Per fer reflexionar a qui, no sé per què, dubta que a molts imputats (perdó, ara n’hem de dir ‘acusats’, siguem curosos), acusats catalans se’ls pugui imputar el delicte de terrorisme, la seva definició de terrorisme. La del seu nou Codi Penal, del 2015, crec recordar, creat ad hoc. I a la resta, com la Guàrdia Civil i la PN (coi!, acabo d’adonar-me què vol dir PN …no, home!, …nooo!, …pena, quina pena!) ja vetllen per la seva seguretat, que passin un «feliz finde». A part d’un baixíssim coeficient intel·lectual, què en són, de ganàpies! Per a aquells que em pugueu tancar, encara que sigui la pàgina, ja us ho tradueixo jo, «horteras y garrulos». Bé, sent rigorosos, «garrulos y horteras».

I ara, a sobre, es dediquen a requisar bufandes i samarretes perquè el color no els agrada. No sé en quin article del codi diu que es pugui robar impunement argüint respectes i delictes. Tot depèn del color. I els delinqüents diuen que som nosaltres!

Feliç sant Jordi a totes les bones persones! Jutges, no puc dir ni que em sàpiga greu, i la resta d’implicats en el tuit, descanseu, descanseu.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*