Cap. 23 (2)

Sense tanta filosofia barata i psiquiatria absurda, el que em marcaria la vida no seria una agressivitat inexplicable i inexplicada; en tot cas, seria córrer. A mi m’havia agradat sempre jugar a tots els esports de pilota. Doncs quan vaig deixar el bàsquet perquè m’enlluernà això de triomfar corrent i veure món, no vaig deixar d’entrenar ni un dia dels 15 als 19 anys, i ni imaginen el que sentia quan passava al costat dels partits de futbol. Inconstant, per a algú. Paranoic, per a algú altre, paranoic. Això sí, com a català no em sentia tan realitzat des que vaig guanyar als del Salamanca per dècimes de segon. Tot i totes les trampes. Ara, arriba a ser a l’inrevés i a qui reclames?… A un jutge?

Inútils lacais freudians, jo abans era agressiu, oi?, un delinqüent, no?, mai no m’havia definit en públic, però si una paraula m’havia caracteritzat sempre i de forma íntegra, era la de lluitador, fighter.

Ara ve, i està ben escrit, perquè ara les circumstàncies són unes altres, el que s’ha aconseguit (nou anys a la presó que em deu el sistema judicial, polític i el que sigui, espanyol) és [a bon entenedor…].

Això sí, com a pres per ser català i no pel que he fet, [poques paraules basten], mà estesa per a la pau però tancada quan ens ataquen. Que Madrid no fa distincions, a veure si ho enteneu! Serà que els catalans som molt de la Verge del Puny, però orgullós de ma resposta i de preservar el bon nom dels meus ancestres, ja sigui amb rimes o h al final.

Un procés de 3 anys in crescendo: em podien haver matat, sóc innocent, em tanquen i em volen canviar? I tant que sí! Català o no, no sóc masoquista. I no serà representatiu, però sé d’algun assassinat saldat amb 10.000 € de responsabilitat civil. Difícil de decidir a qui havien de revertir aquests diners (la traspassada era la mare). I d’un altre en què ha prescrit la responsabilitat civil de 160.000 €. Sí, per un mort. Amb mi no passaria res d’això.

També, d’entrada, més d’un quart de milió. I no em val l’excusa de preteses –ni encara que fossin certes– seqüeles. Una mort, per moltes seqüeles físiques, psíquiques o estètiques que tingui un lesionat, sempre serà molt pitjor. I èticament no pot pagar menys (dit el dit, és clara que res d’això seria subscrit per la justícia espanyola). I injustament, si les lesions ultrapassessin un límit caldria buscar òrgans subsidiaris.

Ha quedat algun serrell pendent, ara serà el moment.

Penúltima, penultíssima confessió. Els esdeveniments es precipiten i m’obliguen a incloure el darrer cop rebut. Unes poques línies per al lector i uns molts maldecaps per a servidor –on fico les novetats?– i trasbals per al traductor –que m’estarà maleint els ossos. Sort que és de confiança–. Però l’havia de fer, és vital –i mai millor dit–. Per què m’he despenjat just ara, que el llibre s’acabava amb aquestes íntimes confessions pseudopsicològiques? Perquè el sistema judicial espanyol no em deixa cap altra opció. Ja no em deu quedar ni una gota de rancúnia –si és que m’he tingut mai, que els adjectius són literatura– i quasi ni una de tinta, així que anem a la nafra.

M’imagino que no serà del tot agradable per al meu benvolgut advocat defensor, amatent ell com està per llegir aquestes memòries judicials. Quan el 2007 ja l’havia contractat per al judici de la baralla i el frustrat atac amb gos perillós, vaig indagar quins advocats hi havia de la meva veta, o sigui, de la ceba. Gràcies als inestimables contactes del molt vàlid i intel·ligent –i així vaig avançant en els agraïments– advocat ex-vocal del Consell General del Poder Judicial Alfons López Tena, vaig saber-ne de tres. Els cito per si algú més es troba en la meva situació. Per ordre alfabètic, els senyors Jordi Cortada i Passola, Josep Cruanyes i Tor i Mateu Seguí Calvet. Val a dir que només tinc paraules d’agraïment per qui m’ha defensat el 2007 i el 2009; res a dir, molt al contrari, però jo volia algú per a qui el cas anés més enllà de l’àmbit tècnic o laboral, que estigués compromès fins al moll de l’os. Vaig parlar amb un d’ells, que molt amablement, em confirmà que no era ètic que si ja havia començat amb el seu col·lega que canviés, per molt profundes derivacions polítiques que prengués el cas. Molt d’acord, seguiré, el camí emprès.

Però arriba el febrer del 2009 i ja hi tornem a ser. Què faig el 23F, després de la nova topada? Doncs truco a tres advocats coneguts, a tres, però cap dels tres és un dels tres suggerits. No tinc ni el telèfon a mà no estava previst. Així que un als quals truco és qui està ficat en el cas. I així continuarà. Però ara les circumstàncies han canviat, a mi m’han amenaçat però com sóc jo qui ha disparat, m’han portat a la Model, per la qual cosa, pocs dies després d’entrar-hi, tan aviat tinc el telèfon autoritzat que truco a un dels 3 recomanats, un que no és el que havia visitat feia uns 2 anys. Com li explico el cas al que seria el número 2 per ordre d’aparició, l’informo igualment que potser la millor estratègia serà esperar que tingui enllestida la narració de tot el procés, perquè pugui saber-ne tots els detalls i si la ignorància diuen que és felicitat. Hi està d’acord i convenim que li trucaré tan bon punt el llibre vegi la llum, al cap de 2 o 3 anys. 2 o 3 anys que s’hauran convertit en 8 o 9. Cap –de capo– docent de Brians 2 (o no), t’adones del que van aconseguir amb la brillant idea d’impedir-me un ordinador?

I què ha passat en aquest lapse de temps?, doncs veient ja la llum al final del túnel, que una persona de confiança visita l’advocat que resta dels 3 recomanats amb un extracte del llibre. I aquest, fa unes hores, ens acaba de confirmar que no hi ha res a fer, encara que jo denunciés el Botí per intent d’homicidi –com era la meva intenció– es consideraria que és el mateix cas i que aquest ja ha estat jutjat i sentenciat. 9 anys en el meu cas. Sí, et poden estroncar la vida, a ells què els importa!, és més, ells, encantats, per molt que després s’omplin la boca parlant de la gravetat d’haver coartat la llibertat d’una persona, que s’ha de ser extremadament curós, i deu ser veritat, tenint en compte la quantitat de comptes, estafadors, atracadors i fins molts homicides o assassins que són al carrer, alguns amb càrrecs, però al carrer, que jo, vés, vaig pagar amb dos anys i 8 mesos llargs de presó preventiva abans no se celebrés el judici. I ja no parlo dels resultat d’aquest, encara que no hagués estat innocent, i sí, 9 anys a pagar amb privació de llibertat i 8 més d’allunyament –l’hoste sempre té raó–, a part un fotimer de calés. Doncs ens podran truncar la vida el que vulguin, però la tinc, sóc viu o més feliç que mai. Que tampoc no hauria tingut res a guanyar amb una sentència d’un judici en les condicions actuals, per molt que el jutge s’hagués llegit el llibre, o per això mateix! I segons quin tribunal em toqués, ens tornarien a tocar el que no sona i amb una sentència pitjor, si més no, en els termes.

Ni imaginar què hauria passat si s’hagués topat amb la Uriarte o el López (Fernández-Morón)! Encara que no haguessin llegit les invectives, per què haurien de fer-ho?, total, el tribunal ja estaria més que il·lustrat i les proves no serien objectivables. Això sí, romanc a l’aguait del desenvolupament del procés, si aquest arriba a bon port suposo que es podrà endegar un nou judici, alhora que que anul·lar l’anterior i la sentència ulterior per obvis motius de prevaricació i politització de la condemna. I jo, al carrer. Per bé que per a bé o per a mal, aquest no era el que jo hauria imaginat com a final, i [per a final, cadascú és cadascú].

L’única certesa són els 9 anys actuals, un petit pas a nivell individual però un gran camí per a la societat, que s’ha demostrat, com la prova del 9, que un cas com el meu sols és factible en l’estat actual, i que no hi ha cap més sortida que la llibertat, l’Estat propi. Tan senzill com és, i així retrem homenatge al també valencià i molt intel·ligent i admirat professor Pep Guia, diguem-li independència.

Amb la independència, és obvi que jo no hauria d’haver escrit aquest llibre –a sortir als pocs anys dels fets– per a explicar el perquè de tot plegat i ni un segon llibre abans de fer-ho ja al carrer –per a preparar el terreny, per la meva seguretat, si més no, per dignitat i no ser, a sobre, més culpable–, ni tampoc aquest capítol, enrevessat com és haver-lo encabir dins d’un volum de papers manuscrits, però sembla que els agrada fer-ho tot complex i complicat. Anem bé! I menys escriure’ls a mà, que és una «mè»! Però així va el país.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*