Cap. 16 (5)

Jo, mentrestant, continuava intentant canviar de cel·la. Val a dir que el mòdul estava a petar –res d’estranyar en la societat en què ens movem i les lleis que, suposadament, l’emparen–, així que dos cops amb un intern diferent. Tots dos, es va intentar que ens deixessin ocupar una cel·la buida que estava en quarantena per haver-hi trobat xinxes. Indefectiblement, la negativa fou rotunda, com era d’esperar, ja que era el cap de mòdul qui aprovava els canvis.

Finalment, es presentà l’oportunitat. Un divendres marxava en llibertat un pres, i tal com havia pactat amb el que era el seu company de cel·la, vam presentar la instància perquè jo m’hi instal·lés el dimarts, el dia dels canvis. I si ho haguessin permès abans, abans. Permetre? Va entrar un nou intern al mòdul. De tota la quantitat de cel·les amb un sol intern, on el van anar a ubicar? A la pretesa per mi. El pobre que hi era no romangué sol ni un sol dia. Ja no hi havia possibilitat de canvi, però el dimarts al matí, com que no havien contestat la sol·licitud feta divendres, li vaig comentar la manca de resposta al cap de mòdul. La seva fou contundent: “No hi ha possibilitat de canvi. Ja t’ho vam dir el mateix dia”. No m’havien dit res ni el mateix ni cap altre dia. Algun intern ha hagut de sentir de la seva boca que els reclusos no tenen cap dret, a la presó.

Com que malauradament, el que sí que no teníem era cap raó per protestar, no hi hagué res a fer. Fins que arribà un dimarts en què un altre intern quedà sol, i, tal com havíem previst, férem la instància conjunta. Com conjuntament ens la negà i hi afegí, per a esvair dubtes i il·lusions, dirigint-se a mi: “No el canviaré; és a la cel·la que li correspon”. Textual. Vaig pensar de seguida: “Per què, per parlar català?”. Pensant no en ell, sinó en [continuem amb les el·lipsis]. Em va faltar, tanmateix, temps per comentar-li-ho a la meva advocada. Ara no tenien excusa possible. Amb totes les dades que havia anat recopilant –tots els cops, amb noms i dates, que se m’havia denegat el canvi–, la meva advocada presentà la queixa pertinent. Als pocs dies, amb el cap de servei present (el seu immediat superior, suposo), el cap de galeria, molt distesament em deia que me n’aniria a una altra cel·la, però que m’havien col·locat on creia que estaria millor. També em caldria medicació per a sentir-m’hi?

Bé, deixem-ho així; bé està el que bé acaba. Quan siguem independents també donarem per ben emprades totes les penalitats passades. Que aquí no s’acabaren. De fet, anaven en augment. No passarien potser més de tres dies que ja m’havien trobat un nou company acabat d’arribar. Romanès, podria semblar un mal menor. Però sols ho podia semblar. Okupa al carrer, sense més ocupació que fer el dropo i el drapaire, jugar a la Play i veure pel·lícules –em comentà que s’havia passat més de 24 hores amb les dues aficions– i menjar. A Brians explotava les dues darreres a tutti ple. Fins aquí bé, perquè aconseguírem un cable d’uns 5 metres per als auriculars. I és que solia estar fins a les 3 o les 4 mirant el que fos. Mentre s’endrapava mig sac de cotnes o patates fregides que havien quedat del sopar. Com si volgués rebentar; era la seva salut.

El que no em feia tanta gràcia, i no era culpa seva, és que cada dia, si aixecava la vista, veia una sola bossa d’esport de les que regalaven a la Model amb el meu nom –una de sola em van donar en quasi 4 anys, i no perquè no les demanés–, i tres, amb el seu nom complet –com per a refregar-m’ho pels morros–, malgrat que no s’hi estigué més de dos anys. Ell no es queixava per no poder veure l’Esport 3. I d’això em queixo. De fet, no parava de malparlar del país on vivia i la seva llengua. Doncs els eixerits de la Model li donen les tres bosses, en tres sol·licituds, i a mi, ni em responien. És que era molt bon noi, o innocent, oi?

Hi era per homicidi, poca broma. Acusat amb un altre romanès –a qui anomenarem Petru, per ser a Brians 1– semblant a ell, amb qui jo havia coincidit a una cel·la a la Model, dos dies, perquè amb els altres companys el vam poder fer fora –i també començà tot perquè no volia català a la televisió–, i que era a una altra presó perquè es volien matar: cadascun culpava l’altre de la mort. I aquesta, com es produí? Una baralla al carrer, potser?, un desgraciat accident, tal vegada? La baralla hauria estat al carrer, quan un rus okupa del pis on vivia el romanès –a qui anomenarem Petri; de fet, s’assemblava molt al Petru–, li va trencar dues dents al Petru; baralla abans, sí, però no fou causa de la mort, i de desgraciat accident, res de res. El Petru li va dir al Petri que li obrís la porta una nit, quan el rus dormia. L’hi obrí i com que no tenia altra cosa a fer –es deuria haver espatllat l’aparell de la TV– va ajudar-lo a estomacar el rus fins a matar-lo. De broma, gens ni mica, perquè no va ser a la panxa on van punxar-lo. I tampoc no va ser amb un punxó. Vaig llegir una acta on s’hi reflectien 36 grups de cops, a dues zones, al cap i al coll, molts d’ells mortals, fets amb dues barres, una d’elles amb un clau. Clar que si ho havia fet per amistat… Si l’altre s’havia sentit molt humiliat… Al Petru l’havia conegut una setmana abans.

Però, com confessava el Petri, van tenir sort; el jutge els va presentar un qüestionari amb 8 preguntes, i una els sortí favorable. Estaven borratxos. Sentència? 12 anys. I ja està. 12 anys per carregar-se un paio que viu amb ell amb acarnissament, abús, superioritat i nocturnitat, tot aprofitant que estava dormint. Fet que aprofità un dia que ens havíem discutit per a amenaçar-me dient que em podia matar sense que ni m’adonés, clavant-me el pal de l’escombra al pit. Pal de la fregadora que agafà la nit del 24 d’agost –nit de la matança de Sant Bartomeu, precisament– per A estomacar-me. Baixà fet un animal; brandà el pal i va llançar dos cops a l’aire que, per sort, no em van tocar. Va tornar al llit de dalt de la llitera cridant que l’havia posat molt nerviós, i tant li eren 12 com 20 anys, ja no li venia d’aquí (i no m’estranyaria que fos veritat. Al costat de l’altra vida –la del carrer, s’entén–, potser aquesta li semblaria un luxe).

Però no les tenia totes, i no em feia gràcia que, després d’haver pogut palmar-la per culpa de [prosseguim sense paràboles], em pogués liquidar un paio que, a sobre d’haver-ho ja fet, renegava de tot allò que sonava a català. Com a mesura de prevenció, vaig convèncer un amic de la presó de ser al costat nostre mentre li recriminava al Petri el seu caràcter nerviós i agressiu, que el duia a cometre accions com la del dia abans; això sí, com a mesura de precaució vaig mirar de rebaixar la tensió, com fent veure que això no era el més greu, sinó que el que realment m’emprenyava, i molt, eren les seves brometes nocturnes. Perquè en feia i eren bastant pesades, sempre aprofitant que dormia –o sigui, que al tanto amb el tipus d’amenaces, no tant inversemblants, potser– em canviava unes coses de lloc, me n’amagava d’altres i després deia que no havia estat ell. Un dia em va voler fer creure que jo, al mig de la nit, m’havia aixecat i caminat adormit unes passes abans de tornar al llit. Els Mossos, quan la nit del 23 de febrer digueren que deambulava pel pis de ma mare, que a mi em semblà que descrivien un zombi, almenys deien que estava despert. I, per cert, vaig acabar el mecanisme de defensa dient: “Mira, aquí l’amic ho ha sentit tot”. Si més no, no morir debades. Com ara, que per això també és que escric el llibre. Estaria content, el Botí, si el Petri complís l’amenaça.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*