Cap. 16 (4)

Doncs el Pere Lluc entrà més tard que jo a la Model, posa-li, també, més o manco, mig any de llibertat entre judicis i quan me’ls trobo en arribar a Brians, tant ell com el Fuentealbilla han fet el Devi, han fet un munt de sortides… i fent comptes, compten amb sortir aviat en llibertat. Un calculava que per al Nadal del 2014, i l’altre, abans i tot. Previsions gens desencaminades. Del Fuentealbilla recordo un parell de permisos abans de deixar de veure’l, i al Pere Lluc fins poc abans d’anar jo al mòdul 2, en començar l’estiu. En qualsevol cas, després jo tornaria a l’11, però ja no tornaria a veure’l.

Però això és el futur i jo acabava d’arribar per primer cop al mòdul de delinqüents violents. Decidit, vist el vist, i ara més que mai, d’estar-m’hi fins al final de la condemna, sense fruir de permisos (per la dignitat esmentada), que a sobre em volien fer esperar un any més a començar el Devi, però hauria de tenir una cel·la on dormir. I com em temia, els delinqüents dits violents, si eren a aquell mòdul era perquè, precisament, en la gran majoria, ho eren.

Del primer que em tocà a la cel·la podria explicar anècdotes prou sucoses, malgrat que no d’Internet, on em digué que hi sortia quasi tota la seva biografia, però no el vaig trobar. El segon matà una dona de 65 anys d’edat, quan ell en tenia 48, cremant-la viva perquè no li responia les cartes. Crec que no havia conegut ningú més abominable. Li robaven el seu amic entre els interns –quin amic es buscà, també…, i sí, l’amic era l’únic amb qui es parlava– i la seva germana. Malalt i malcarat, estava acabant de pagar els 17 anys de condemna… Bé, no diré més per economia de paper, tinta i confiança en la humanitat, si que qui això llegeix encara en guarda. Amb el primer vaig estar molt pocs dies; es va discutir amb el cap de mòdul. Doncs cap a un altre mòdul! I quan això passà, el cap de seguida em digué que preparés les coses, que ja em tenia preparada una cel·la –no anava a quedar-me sol; quina obvietat!–. Al matí, m’ho digué. Dino, preparo l’equipatge i espero. I espero. Anem al pati. No diu res. Pujo. “Ja l’avisaré”. Res. L’endemà al matí, la mateixa història. Dino, i en pujar, quan ell ja no hi era, un altre funcionari m’envia a la cel·la amb el piròman.

De fet, el primer contacte amb el cap de mòdul m’havia posat ja en guàrdia. Em féu passar a l’oficina de funcionaris per a signar el protocol de protecció a la víctima, que estaria informat en tot moment de les meves sortides i no sé quines mesures més. Jo firmava, però no podia deixar de pensar: [text extret per precaució], gairebé em mata! [Text extret per idèntica raó].” L’únic que em digué el cap de mòdul fou: “No s’assegui; no li cal per a firmar”. Tota una declaració d’intencions. Faig les traduccions a tots els diàlegs llevat que vulgui emfasitzar l’idioma. Crec que m’ho digué en espanyol, però no és transcendent. Potser aquí ho féu perquè era el primer cop que em parlava, crec recordar. Però tota la resta ja degué ser en català, que el sabia parlar. Intentava convèncer el psicòleg que havia de canviar de mòdul, però qui això decidia era el cap de mòdul. Ja havíem begut oli.

Mentrestant, el jurista, amb la millor de les voluntats em feia costat, en el camp que ell tocava, clar. També era partidari que fes el programa, com ho prova el fet que m’aconsellà mirar uns articles del Codi Penal que es podrien aplicar al meu cas, ja que pel meu bon comportament (futur, suposo) i per l’important fet d’haver pagat –amb el compromís sol ser suficient– i fent-ho immediatament, podria accedir a tots els privilegis, permisos, tercer grau, règim obert (aquests dos últims signifiquen passar uns dies o unes nits a la setmana a aquest o un altre centre) i, finalment, llibertat condicional, que segur que tindria la conformitat de tots els responsables. Es feien creus del que havia hagut de pagar, i que ho hagués pagat. Era per a fer-se’n. Molt bé, gràcies, però a mi sols m’interessava l’últim privilegi esmentat, la llibertat condicional. (Condicional com deu ser del domini públic, significa que si tornes a delinquir, o delinqueixes, en casos com el meu, se’t suspèn la llibertat i compleixes tota la part de la condemna que et resta i la que t’havies estalviat. Perfecte, de no ser per un petit detall. Primer havies de passar pels altres nivells o privilegis, i per aquí no hi passo.) Per dos conceptes, dignitat i seguretat.

Dignitat nacional, com ja havia expressat darrerament, i personal, perquè si no ho havia explicat, ho faig ara. Jo, essent-hi pel que hi era, no anava a demanar permisos, o sortia en llibertat o no sortia. Que se m’allarga fins a la data del 9 anys fixats, doncs s’allarga; o es pensaven que, a sobre del rebaixar-me a sol·licitar concessions (que no es donen a la primera, per a més inri), sortiria al carrer i després d’unes horetes tornaria pel meu peu a la presó [fora, això, fora], penedit del que havia fet? [Matem això o qui em matarà serà el meu advocat.]

I per seguretat, segon concepte, personal. No estava disposat a sortir al carrer si abans no havia acabat i publicat el llibre, per a fer resplendir la veritat i, més enllà, com una clau per a la meva seguretat. Sols faltaria que em passés una desgràcia sense haver pogut explicar-ne les causes. Sí, segur que sortiria molt més aviat. Però amb quina seguretat (de sortir-me’n)? Què hi farem, doncs? Serà un preu a pagar per la independència, i per la meva seguretat, si no havia publicat el llibre abans.

I era una forma d’apel·lar a la dignitat nacional. Per a major vergonya, un cop dictada la sentència, la seva execució i gestió passa a ser competència dels Serveis Penitenciaris de la Generalitat. Ells organitzen els programes i decideixen les sortides dels interns, així com la seva possible excarceració, si es donen les circumstàncies adients. Clar que era una arma de doble tall, com veieren i saberen aprofitar tant el jurista com el psicòleg: “Culiat, per què no vols sortir de permís i acabar abans la condemna? Això no depèn de Madrid, les competències estan totalment transferides a la Generalitat; és ella qui et dóna la llibertat”. I sí, jo crec que em van dir més o menys això, i creia que era així. Però amb el temps he sabut que no, que, llevat d’uns certs permisos extraordinaris –de curta durada, a més a més–, qui t’acaba acceptant o no el permís és un jutge. En qualsevol cas, Madrid, encantada de desempallegar-se de la gestió de les presons. El marró, a la Generalitat. Clar que, com quasi tot en aquesta vida, té el seu costat positiu i el seu negatiu. (Qui m’hauria d’haver dit, posem per cas, que ser segrestat 15 dies al Clínic tenia un costat positiu? doncs altrament no hagués tingut validesa, el seu informe traumatològic, totalment irrefutable i contundent… Sí, digueren que no era objectivable, però això no té res a veure; també poden dir que parlar és gratis, que sóc un delinqüent, o que vaig disparar a matar, o que tot ve d’un odi…; més clar, l’aigua, oi? Per això va tenir un costar positiu, el segrest.)

I per a mi, la dignitat de no acceptar privilegis –ja no diguem permisos de cap de setmana– topava frontalment amb algun aspecte implícit en l’acceptació del programa. De fet, com molt bé digué un cop el jurista, “bé, tampoc no està clar que l’aprovessis, el curs; més aviat penso que te’l carregaries”. Home, no pensava ser tan dràstic, però no estava desvariant pas: el programa, per a aprovar-lo, implicava reconeixement d’haver comès el fet (totalment d’acord), acceptació de culpa [(…) amb poques paraules, per a bons entenedors] i posar-se en el lloc de la víctima, a qui, per exemple, se li hauria d’escriure una carta que es quedava l’equip de seguiment, o sigui, que deixava d’estar en les meves mans [(…) tu ja m’entens, tu ja m’entens, tu ja m’entens!].

Però gràcies per la intenció. Que, comptés o no, era prou bona.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*