Cap. 16 (3)

L’arribada al pati fou encoratjadora. I sorprenent. Dins d’aquest mòdul, el dels violents, em vaig retrobar amb dos interns amb qui havia conviscut molt de temps a la Model, diguem-los Fuentealbilla i Pere Lluc. Aquí ja eren veterans. Sembla que la prerrogativa de la presó preventiva o provisional era patrimoni personal d’un servidor, quin horror i quin privilegi! El primer, el Fuentealbilla, acusat d’homicidi, sí que havia entrat a la presó tres mesos abans que jo. No així el segon, el Pere Lluc, que havia entrat uns mesos més tard i gaudí del privilegi d’estar en llibertat a l’espera de judici. D’aquest direm que hi era per intent d’homicidi, i això que un company de la cel·la, alhora que em deia que havia estat a punt de clavar-li un cop de puny al Pere Lluc, però que aquest, en veure’l venir, va recular, em va dir que li havia mirat els papers i hi parlava de dos intents d’homicidi.

I no tinc raó per a no creure-me’l, encara que seria difícil d’imaginar. La raó, la sabia tothom: era perquè la seva dona li havia posat les banyes. La seva versió, òbviament, era molt diferent. Ell, ja separat de facto de la seva dona, havia anat a salvaguardar l’honor de la filla de la seva dona, dit així perquè era fruit d’una relació anterior. Com que l’havien advertit que un manso perseguia la donzella –dit així per a crear un ambient de narració romàntica– i la princesa només tenia 12 anys (encara que n’aparentava molts més; diguem que no ens feia el pes, dit així per a retornar a la realitat sense semblar maleducat) i, atenció, perquè no tenia els 3.000 € que li demanaven per a actuar per compte aliè, va decidir emprendre la noble acció de defensar l’honor de la mossa; això és, prendre’s la justícia per la seva mà, i no estaria gens injustificada la cosa de no ser perquè la faula grinyolava des del “hi havia una vegada…”. I el tío Paco, com també el podríem anomenar, ara que estem de confidències, va envestir el drac…, perdó, el brivall.

A partir d’aquí, els punts foscos; a la paperassa hi deia dos intents d’homicidi en menys de mitja hora i pel mateix procediment, l’atropellament. Jo he procurat ser prou clar, però no puc dir res més al respecte; no sé si era un nou intent o ara el bergant era un altre, ni idea. Allò que a ningú se li deu escapar és que la probabilitat de trobar-se dos a qui vols endur-te per davant (o a un, dos cops) al mig de la via, com no sigui una trobada buscada, deu ser pràcticament nul·la. I pel mateix preu: dos pel preu d’un… I potser no disposava de 6.000 €…, o eren també dos pel preu d’un? Bé, tothom que consideri el que vulgui, jo empraré el genèric intent d’homicidi…, que pot incloure implícit l’afegitó manta vegades.

I aquest home van deixar-lo al carrer (amb el perill que representava si a sobre tenia un cotxe entre les mans) a espera de judici? Sí i no. I mai millor dit. El van jutjar molt aviat, avantatges de dir-se Pere Lluc (el Fuentealbilla també fou jutjat molt més aviat que un servidor; sí, havia entrat tres mesos abans, però jo estic parlant de molt més aviat) i li van caure (ostres!, doncs sí, dos intents d’homicidi), 17 anys. Com ho sentiu; bé, com ho llegiu. Va entrar a la cel·la plorant com una magdalena (d’ell podríem fer un tractat de psiquiatria, però no és el tema). El cas me l’explicava l’amic J. B. B., també per intent d’homicidi per banyes. En aquest cas, reconegut. Però, en canvi, en lloc d’anar pel “maromo” com el tío Paco, va anar per la Paquita. I, a diferència del primer, ell va baixar del cotxe, amb el ganivet que portava ad hoc. No la va arribar a matar, però va estar a punt (era aquell dels 18.000 € d’indemnització que havia comentat, fa molt temps ja) i era la seva intenció. L’amic J.B.B. va estar tres anys justos a la Model; la condemna eren 11, si no m’erro (quan dono una xifra sé que, si no exacta, és d’aquest ordre). El Pere Lluc va estar molt menys a la Model. Es va revocar la sentència per un defecte de forma, i aquí sí que va sortir al carrer, un mig any, fins a la celebració del nou judici. 8 anys. Com els que imposaren al Fuentealbilla per homicidi.

La justícia deambula pels seus propis viaranys, difícils d’escatir de no ser per la intenció en si. Casos coneguts per mi. I un que també va voler matar la seva dona i que assegurava que ho tornaria a fer, va estar molt poc temps a la presó: dos anys, i al carrer; entre dos que també ho van voler fer, ¿a qui li van caure 5 anys –la major pena–, dels dos, al que va atacar la dona amb un martell o al que ho féu amb un ganivet?… Doncs, no! (Tothom m’havia respost que al segon): al del martell. Val a dir que potser tenia trampa la pregunta i m’amagaria una carta: a ningú se li va acudir preguntar per les circumstàncies, com nom i cognoms. Ho deixo aquí, ni sóc periodista d’investigació ni preparo cap tesi sobre la matèria. Que segur que seria feixuga i poc agraïda. Cada cas és diferent, no és el mateix Escòcia que Catalunya; potser, si de cas, les circumstàncies nostres s’aproparien més a les de Crimea. O Sudan del Sud.

El cas del Fuentealbilla era enrevessat. Circumstàncies ben estranyes. Havia marxat de casa i feia temps que s’havia quedat sense la medicació que necessitava el pobre xicot –jo no hi era i no sé com va anar, però no era mala persona; es parla de defensar un germà…, però bé, en definitiva, homicidi. 8 anys i 60.000 €. I és aquí on conflueixen tots els camins inescrutables de la justícia. Amb tots els atenuants, psicològics, si cal, però o bé es parla d’homicidi imprudent, de desgraciat accident, d’1 a 4 anys, o es parla, com a mínim, d’homicidi. De 10 a 15 anys. Sí, ja sabem que a Espanya és molt barat matar, però 8 anys… 8 anys, que a més, no és ni una cosa ni l’altra, a mig camí entre homicidi i i homicidi imprudent. Que m’ho expliquin, si poden. 8 anys, el mateix que li caigué al Pere Lluc. Clar que a aquest, per exactament el mateix cas, el seu, n’hi havien caigut 17, inicialment! No cal ni que ho intentin. 8 anys, havent sortit de permís i al poc temps ja les havia vist prou. Ja –que vol dir que sí en alemany–, que me’n ric; a alguns els sortirà encara més barat, altres pagaran més perquè… “¿de dónde es el árbitro?“. Gràcies, tu ho has dit ja; ja no cal dir res més.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*