Psicologia i pseudociència ? o la pervivència implícita de paradigmes obsolets

Fa poc, en ocasió de la defensa d’un treball acadèmic, vaig presenciar com un membre del tribunal, tot un professor de Psicologia, es mostrava profundament estranyat que una hormona (concretament la testosterona) haguera estat esmentada com un dels possibles moduladors neuroquímics del raonament moral. L’home iniciava la seua intervenció en un to quasi indignat, com qui espera trobar alguna mena de ressonància entre el públic; espectativa que es va frustrar, segurament perquè el públic estava composat de persones (la major part d’elles, estudiants del grau de psicologia) poc predisposades a fer l’onada a prejudicis dualistes propis d’èpoques precientífiques.

La testosterona és la principal hormona sexual masculina.  Els hòmens la produeixen a les gònades, i les dones a l’escorça adrenal. Es dóna la circumstància que el cervell humà és extraordinàriament ric en receptors per a aquesta hormona esteroide. Particularment al còrtex prefrontal, que la literatura científica considera especialment implicat en la presa de decisions i altres aspectes clarament associats amb pensament i raonament moral, hi ha una gran quantitat d’aquests receptors. Com pot estranyar, doncs, que distintes concentracions de testosterona en sang (la sang, com és ben sabut, també viatja al cervell) afecten qualsevol de les funcions cerebrals?

El problema, òbviament, no és la ignorància específica d’aquest detall, que no és sorprenent en algú que no en siga especialista. El problema és que revela un desconeixement palmari del fet que la biologia està implicada en totes i cadascuna de les funcions que el cervell regula; entre altres, la conducta. I sí, també la conducta humana.

El biològic i el psicològic no són més que dos nivells d’anàlisi diferents, que poden aplicar-se a un mateix fenomen: la conducta. Qualsevol conducta pot analitzar-se psicològicament, si atenem al comportament observable o a alguna de les formes d’avaluar-ne algun dels elements que la conformen, o biològicament, si ens centrem en observar què passa a l’interior de l’organisme (i això inclou, entre altres, els neurotransmissors, les hormones o l’activitat elèctrica de determinades àrees cerebrals). Així, qualsevol esdeveniment capaç d’alterar algun aspecte del funcionament del cervell, tindrà necessàriament un cert impacte sobre la conducta.

En un altre moment de la seua intervenció, el brillant professor s’estranyava que fóra possible estudiar les bases biològiques d’una cosa tan complexa com el raonament moral. I si no són biològiques, què són les bases del raonament moral? Etèries? Místiques? Astrològiques, potser?

Ningú no ignora, a hores d’ara, que els humans som éssers vius (és precisament això el que significa el prefix bio). És possible, en ple segle XXI, ignorar que el cervell, exactament igual com el fetge o la melsa, és un órgan biològic? I si el principal órgan que participa en la regulació del comportament és biològic, com podria ser que qualsevol tipus o manifestació conductual fóra independent del funcionament (perfectament biològic) del cervell?

La resposta és senzilla i complexa alhora. D’una banda, fa dècades que tota mena de psicòlegs s’escarrassen a afirmar sense descans que la psicologia és una ciència de ple dret, i que, en tant que ciència, mereix idèntic tractament que altres disciplines com la biologia o la medicina. Sovint apel·len, per donar suport a tal afirmació, al caràcter científic dels mètodes utilitzats en la bona part dels estudis psicològics: dissenys experimentals, grups de control, ús de placebos i altres recursos metodològics solen servir com a arguments favorables a la causa del caràcter científic de la psicologia. D’acord, la psiologia usa mètodes que són científics, i compartits amb altres disciplines.

I no sols de mètodes viu la ciència. Hi ha també, les idees. En el terreny conceptual, pocs coneixedors ignoren que el paradigma actual de la ciència és l’evolucionista. Ho és de totes les ciències, i per tant, també de la psicologia, l’objecte d’estudi de la qual és la conducta; particularment, si bé no en exclusiva, la conducta humana. Així que els psicòlegs, si més no formalment, també s’adscriuen al paradigma evolucionista, i no tenen cap inconvenient per a admetre que les mans (amb el famós polze en oposició) o la columna vertebral (amb els característics problemes derivats de la bipedestació) dels humans són producte de l’evolució.

Què passa, però, quan parlem de la conducta? Llavors, sembla que no. Que el comportament dels humans està culturalment determinat, i l’evolució no hi té res a dir, ni pot haver-hi exercit més influència que la d’haver conformt l’aspecte extern dels nostres cossos. Que el raonament moral pot estar modulat per l’ambient familiar o l’estil educatiu a què ha estat sotmesa una persona i, en canvi, no pot estar afectat per la quantitat de testosterona (o de qualsevol altre transmissor químic) que circula pels seus vassos sanguinis. En resum, que tot això de l’evolució està molt bé, però es va aturar a l’alçada del coll. Els peus, les mans o el sistema cardiovascular poden haver evolucionat tal com estableix la ciència darwinista, però a l’hora d’estudiar la conducta humana (governada pel cervell; això ni els més obcecadament ignorants ho neguen), només cal mirar les influències ambientals. Això, en la pràctica, equival a assumir l’anomenat paradigna caixanegrista, la concepció skineriana que sostenia allò que succeeix a l’interior del cervell és irrellevant, i que només cal que estudiem les relacions entre els estímuls que hi entren, i les respostes que n’ixen.

Al mateix temps, però, negaran que adopten aquest paradigma (sobradament falsat), o que s’adscriuen a les àmpliament refutades teories de la tàbula rasa (que sostenen que el cervell humà és com una pissarra en blanc, sobre la qual l’ambient i la cultura poden escriure qulsevol cosa), i no tindran escrúpols per a lloar en públic la importància dels avanços en neurociència. Sempre i quan, això sí, ells puguen seguir impartint les seues classes i dissenyant els seus estudis com si Darwin no haguera formulat mai la teoria de la selecció natural. En privat, però (i això, tristament, sol incloure les classes amb un públic captiu d’estudiants que volen aprovar l’assignatura) s’atreviran a afirmar que això de buscar les bases biològiques de conductes complexes com el pensament o la memòria, són bajanades, i que com ha de poder ser que una simple horomona afecte una cosa tan sublim, tan etèrea i tan estrictament humana com el raonament moral.

Doncs bé, tant per als lectors casuals com per als distingits professors de psicologia, el paradigma de la ciència actual és evolucionista, i les disciplines que no s’hi adscriuen, tant si en reneguen formalment com si l’ignoren de facto, són, senzillament, pseudociències.
És comprensible la reticència  a abandonar posicionaments coneguts i maneres de fer amb què ens sentim còmodes i en què podem semblar plenament competents. I també ho és la por d’abordar terrenys, com el de la biologia, en què molts psicòlegs senten que naufraguen. Més encara, en la meua opinió, no cal que tothom en siga un especialista, ni crec que tot psicòleg haja d’invertir centenars d’hores en l’estudi de la neurobiologia.

Pense, en canvi, que í que és imprescindible un mínim de reflexió sobre el nostre quefer professional, ja siga en la intervenció, en la investigació o en la docència, per tal de garantir que no ens són aliens els avanços de la ciència. Això no vol dir estar a l’última en totes i cadascuna de les disciplines, però sí estar en condicions d’integrar tot allò que afecta significativament la nostra. I, francament, integrar el paradigma evolucionista, no exigeix precisament estar hiperinformat sobre els darrers desenvolupaments científics.
Charles Darwin va publicar Sobre l’origen de les espècies l’any 1859. No és cap exageració demanar que tots aquells que investiguen i imparteixen docència sobre la conducta humana entenguen de manera suficient què significa el paradigma evolucionista, i com determina, entre altres coses, que ningú no hauria d’estranyar-se del rol de la biologia en la gènesi i control del comportament, de qualsevol tipus de comportament, d’uns éssers vius que anomenem humans. Per molt que, com a espècie, ens agrade molt considerar-nos ben per damunt de la resta (ens autoanomenem Homo Sapiens Sapiens, poca broma!), som exactament igual de biològics que una ameba, un cocodril o una rata.

Quant a ferransuay

Professor of  Physiological Psychology and Psychoendocrinology (Departament de Psicobiologia. Universitat de València). Member of the Human Behavior & Evolution Society
Aquesta entrada ha esta publicada en Altres. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

8 respostes a Psicologia i pseudociència ? o la pervivència implícita de paradigmes obsolets

  1. JRRiudoms diu:
    Sense voler entrar a fons en la temàtica que aborda el seu artícle, crec humilkment que escriure “Doncs bé, tant per als lectors casuals com per als distingits professors de psicologia, el paradigma de la ciència actual és evolucionista, i les disciplines que no s’hi adscriuen, tant si en reneguen formalment com si l’ignoren de facto, són, senzillament, pseudociències.” és un xic excessiu. 

    Si més no, cal tenir en compte que hi ha alguns científics que no creuen en la teoria de la evolució o amb la selecció natural. I he dit “creure” amb tota la intencionalitat, perquè tanta creença és l’evolucionisme com pot ser el creacionisme o el Disseny Intel·ligent. El paradigma majoritari actrualment de ben segur que és l’evolucionista (sembla ser que altres paradigmes son exclossos -prohibits- de les universitats i escoles), però en altres èpoques no fou així, i la majoria dels científics creien en un Déu creador.

    Atentament 

  2. Sergi diu:
    Sr. Ferran, amb perdó però crec que va bastant desencaminat. Sòc un admirador de l’evolucionisme en general, fins i tot al doctorat en IA vaig aprendre que hi ha cert tipus de programació avançada en inteligència artificial que resol problemes molt eficaçament mitjançant “algorismes evolutius”… li convido a que faci una cerca i lectura ràpida si no n’havia sentit parlar.

    També vaig sentir fa anys una mena de picor com la seva en torn al “métode científic aplicat en psicologia”. Provenint jo de les ciències empíriques, vaig fer un canvi vocacional i vaig estudiar finalment psicopedagogia. Recordo perfectament que l’any en que vaig entrar tenia al cap la idea de poder fer alguna aportació algun dia per fer de la psicologia quelcom tan “científicament empíric” com ho són les tradicionals ciències químiques i físiques. Jo que venia del món de l’enginyeria, un amant (i bon entenedor) de les matemàtiques i les ciències físiques, tenia el PREJUDICI de que la psicologia no en tenia gaire de “científic”. Algo semblant a lo que vosté sembla transpirar en aquest article que ens aplega.

    Però al tercer any de carrera (a psicopegagogia) ja em vaig adonar que anava ben equivocat, igual que vosté hi va. És clar que per entendre-ho caldria haver estudiat alguns quadrimestres -com vaig fer jo- d’antropologia, sociologia, filosofia, epistemologia, psicometria, métodes de recerca en psicologia, etc…

    Per no fer-li tan llarga la tirada, li resumiré alguns punts que veig que vostè desconeix:

    1) les ciències socials (especialment de la ma de persones amb el meu perfil originalment matemàtic/enginyeril però desembocants a les ciències socials) ha desenvolupat i formalitzat (matemàtica i concepualment parlant) fins a graus impensables la TEORIA DE LA MESURA (com a disciplina de coneixement), establint unes bases teòriques que la majoria d’enginyers desconeixen! No és el lloc ni el moment per aprofundir-ho, però estic segur que sabrà trobar molta informaciò a internet o en llibres.

    Poso aquest punt com el primer de la meva llista perqué sincerament, quan jo tenia al cap idees semblants com les seves, és lo que més em va sorprendre descobrir. Penso que si llegeix sobre el tema li ajudarà a veure la realitat de la investigació CIENTÍFICA de la psicologia moderna més enllà dels prejudicis habituals dels “no-legos” en la matèria.

    2) Anem al tema de l’ànima que encapçala el seu article. Li vull respondre en concret a lo que pregunta en aquest paràgraf:

    “En un altre moment de la seua intervenció, el brillant professor s’estranyava que fóra possible estudiar les bases biològiques d’una cosa tan complexa com el raonament moral. I si no són biològiques, què són les bases del raonament moral? Etèries? Místiques? Astrològiques, potser?”

    Ferran, ¿ha sentit dir algun cop que “el total és més que la suma de les parts”? Es lo que en teoria de la complexitat s’anomena “propietats emergents”. Permeti’m simplificar-ho enormement: al juntar “certs” elements poden EMERGIR certes propietats que eran impossibles amb els elements separats o dit d’una altra manera, apareixen propietats (efectes, fets mensurables, etc…) que NO HI EREN PRESENTS a les parts per separat.

    No sé si enten per on vaig: no pretengui trobar coses com la moralitat als àtoms o a les cèlules tan sols! en trobarà coses semblants (tots hem llegit del mal dit “gen egoísta”… expressió altament antropomòrfica!!!), però no és res comparable.

    I no em malentengui: és obvi que els pensaments i les emocions animals (i humanes) tenen un substrat no sols físic sinó químic i orgànic/biològic sense el qual no existirien. Però vosté està totalment confòs quan extrapola que per aquest fet llavors algun dia podrem entendre la moral (o pensaments, o sentiments) analitzant aquest substrat biològic de baix nivell. Jejejeje, ojalà fos tàn fàcil. Desfortunadament no podia anar més errat. Vosté se’n riu dels conductistes radicals com els primers skinnerians, però vosté no s’adona que està a l’altre extrem… igualment errat.

    Amb un sol exemple (no és meu, és típic…) crec que li quedarà bastant clar el tema de les propietats emergents o les complexitats per capes:

    Qualsevol smartphone funciona amb xips electrònics amb una configuració i funcionament de hardware semblant. Però per molt que vosté utilitzés tots les eines a l’abast per mesurar el comportament elèctric del seu xip (amperímetres, sensors de temperatura, etc etc etc…) MAI podria arribar a saber quin codi d’informació està manegant aquell xip o quins càlculs fa… ja no diguem preveure què farà a continuació!!!

    L’estudi físico-quimíc e inclús electromagnètic de l’aparell no li donaria altra informació que una descripció bàsica de certs paràmetres com de rendiment, escalfament o fins i tot podria esbrinar (com han fet els neuròlegs) que “certes parts del xip tenen relació amb certs sensors o comportaments”… però para de comptar!

    Com li diria? la informació que mou aquest xip està en un PLA SUPERIOR al dels àtoms que li serveixen de substrat. De fet, està en una amalgama de “plans” SUPERPOSATS. Com ja deu saber el nivell més baix dels xips manega zeros i uns. Possiblement no sap que aquests zeros i uns són interpretats per grups de vuit com un llenguatge de programació al nivell més baix. Però a més, cada certs grups de vuit apareixen uns quants que sòn de “validació”. D’altres grups serveixen només per a iniciar i tancar fluxos d’informació. D’altres en porten meta-informació per a poder saber com transformar el contingut. Després aquests són emprats i procesats per llenguatges de més alt nivell, en una escala de varios pisos que desemboca en lo que vosté veu a la pantalla.

    Li asseguro que MAI podria “hackejar” (ja no diguem entendre i manipular o preveure) un software instalat en un dispositiu electrònic analitzant només els fluxus elegtromagnètics que hi corren.

    Un cop vaig llegir un exemple més senzill: si algun extraterrestre trobés un llibre humà imprés amb texte, flotant per l’espai, no ho entendria mai de la vida… és impossible epistomològicament parlant. Busqui sobre la teoria de la comunicació si vol descobrir tot un món fascinant sobre aquest tema.

    En tots dos exemples (smartphone i llibre) hi intervé la semiòtica, l’univers dels SÍMBOLS que tenen una relació molt indirecte amb la realitat física, i més aviat amb la interpretació experiencial que els humans els hi han volgut donar.

    En fi, senyor meu, dubto molt que els neuròlegs puguin entendre res tan complex com la moral o els sentiments estudiant les cèlules nervioses o el cervell. Podran trobar correlacions entre aquestes i els pensaments i emocions com ja s’ha demostrat en proves tomogràfiques en temps real, peró això ens porta al darrer punt:

    3) si us plau: NO CONFONGUI CORRELACIÓ AMB CAUSALITAT. Que els pensaments, sentiments i moral necesitin un cervell per funcionar, no pot explicar el perqué hi ha gent (cervells) amb tant diverses morals/sentiments/pensaments.

    Exemple típic que vosté deu saber -i amb això acabo: el cas dels bessons amb mateix genotip. Suposo que deu saber que és el fenotip: en el cas dels bessons vol dir que malgrat tenir la mateixa i exacta dotació genètica els individus acaben manifestant pensaments i sentiments moltes vegades no només diversos sinó contraris fins i tot o totalment divergents. Em sembla un altre bon exemple de fins a quin punt un substrat biològic gaire bé clonat no és capaç d’explicar les diferències cognitives d’ambdós humans. Em dirà que els cervells d’aquests dos bessons no són iguals, perqué han menjat diferent, etc… Però vosté sap que això no explicaria mai de la vida perqué a un li agraden els drames d’amor i a l’altre les películes d’acció.

    Més aviat, haurà de reconèixer que és l’anàlisi de les SEVES EXPERIÈNCIES PERSONALS i l’anàlisi de com les han INTERPRETAT (importantíssim el paper NO BIOLÒGIC de la cultura) lo que podria donar llum sobre el perqué dels seus sentiments, pensaments i moral.

    En fi, espero haver posat una mica de llum en la seva ignorància sobre el tema, només amb la intenció d’evitar continuar propagant aquests prejudicis entorn del complexe objecte d’estudi que és el comportament i pensament humà. Podria continuar escrivint mil i un exemples però crec que els exposats són suficientment incontestables com per a fer-li recapacitar sobre la seva postura i el seu descrèdit en contra de lo que va sentir d’aquell psicòleg 😉

    Val a dir que és una qüestió ben interessant. Val a dir també que no és quelcom nou: fa milers d’anys que els més grans pensadors van posar sobre la taula tot lo que jo he exposat aquí sense necessitat d’haver conegut mai l’existència d’un xip.

    Sembla mentida però, que avui dia encara hi hagi gent que no hagi llegit els clàssics.. però en fi, com tanta gent que pensa que no pot existir cap película en blanc i negre (o muda!) que valgui la pena, oi? què temerària i arrogant és la ignorància!

    Salut!
    Sergi

    • ferransuay diu:

      Molt agraït per la vostra generositat de compartir, ni que siga un bocí de la vostra immensa saviesa i, sobretot, de la vostra proverbial modèstia. En particular, obrir-me els ulls sobre les propietats emergents del cervell, que -entre altres- Mario Bunge va explicar magníficament (The Mind-Body Problem. Oxford: Pergamon, 1980), i que jo -en la meua ignorància- ja explicava en classe a prinicipis dels 90, ha estat una aportació científica de dimensions extraordinàries. Us recomanaria, humilment, això sí, que publiqueu un blog i compartiu la vostra enorme capacitat científica amb la resta de pobres mortals ignorants, que ens arrosseguem pel món del coneixement sense una guia apropiada com la que el vostre intel·lecte superior ens podria, generosament, oferir. Efectivament, com dieu, la ignorància és temerària i arrogant. Estic segur que en parleu amb coneixement de causa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*