Nocorriguesmassa!

Vaig amunt i avall sirgant per la línia del temps en aquestes memòries atlètiques fins que, algun dia, col·lideixi amb el present. Ara que m’he aturat de nou, sobretot per un esgotament mental insuperable, m’interessa fer un resum d’aquest segon bloc temporal de cara a veure on puc millorar quan torni a entrenar en unes setmanes.

El primer bloc de competició va anar a des de la pandèmia (maig del 2020) fins el campionat del món màster a Tampere, al juliol del 2022. És a dir, tot un procés de reconstrucció des dels més de 50 dies de confinament fins els rècords de Catalunya de la categoria. La idea de cara al segon bloc d’entrenament era la de descansar un parell de setmanes aprofitant un viatge i en tornar posar-m’hi de nou però no va ser tot tan fàcil. Primer una lesió de tant caminar (tendinitis del peroneal dret; aprenem anatomia a base de ferides) per unes plantilles exhaustes i després el COVID van fer que fins finals de setembre del 2022 no m’hi posés de nou. Des de zero, amb rodatges i caminades alternes, tornant a poc a poc.

Val a dir que en aquest segon període, sobretot del setembre del 22 al gener del 24, circumstàncies personals complicades han fet que la meva devoció i dedicació atlètica hagin estat, si més no, diferents doncs en moltes ocasions m’he limitat a rodar perquè el cansament era excessiu i no donava per més. Una primera referència d’aquest període, doncs, ha estat la consistència per sobre de qualsevol altra variable. He descansat de mitjana un dia al mes però el treball de qualitat ha estat molt menor.

La primera cita ineludible era el campionat del món màster de pista curta a Torun (Polònia) a finals de març del 2023. Tenia el temps just per arribar-hi amb un estat de forma mínim. Vaig poder fer les primeres sèries al desembre i les primeres suficientment dignes (per sota de 3’20’’ actualment) just a dues setmanes. Mentrestant, vaig córrer els 3000 de CAT en 9’58’’ i dues setmanes després el d’ESP en 9’54’’.

Els 10 dies per Torun van ser gaudits holísticament. Polònia és un país magnífic, amb una història transcendental a la vella Europa i una cuina tan bona com honesta i saludable per descobrir. I en competició, sorprenentment, vaig fer un dels 3000 de la meva vida, sent 5^è amb 9’40’’ i gaudint moltíssim en carrera. Dos dies després vaig voler recuperar un amor de joventut, tornant a competir en un cross que va ser duríssim, estoic, per sota de zero graus i amb flocs de neu acompanyant-nos. Bronze per equips i 8^è individual i sobretot tornant-me a enamorar d’aquesta disciplina. Al dia següent, finalitzava amb un 10k en ruta (6^è) on vaig córrer amb els bessons desbrossats per tanta intensitat sota un fred cosac. Polònia no defrauda.

Tornant de Torun començaven sis setmanes de càrrega per afrontar un final de temporada tan ambiciós com carregat. Faria, per aquest ordre, el campionat d’ESP de mitja (Santander) seguit 7d després del de 10000 en pista (Alcalá de Henares), per acabar amb el de 5k en ruta (Tenerife) i 5000 en pista (Jerez de la Frontera). I pel mig un bodorrio a Amalfi, tot i que això ja quedaria en un àmbit més privat.

Per aquestes sis setmanes d’entrenaments, a més d’augmentar el volum a uns 110/setmana, vaig encetar els entrenaments de doble treshold, és a dir, dues sessions de qualitat en un dia a ritme de llindar. Vaig començar fent, per exemple, 6x1k a les 8h30 i 3x2k a les 14h30. Lo ideal és amb un control de lactat però de moment ho feia (i ho faig) per temps, entre 3’25’’ i 3’30’’ el quilòmetre. Et surten fàcilment 25-27 kms dels quals gairebé la meitat als ritmes llindar. En les primeres sessions que vaig fer vaig comprovar que era més un treball de cap que de cos. El cervell es posa des de la primera sèrie de la primera sessió en mode conservador amb el digne objectiu de poder amb tot el que el dia et porta per endavant.

Les setmanes d’entrenaments em van anar molt bé, els resultats mig, mig. Al d’ESP de mitja, els 11 mesos que feia que no corria la distància em van fer cometre algunes errades importants (sortida excessivament lenta, quedar-me amb un adversari a qui considerava un dels favorits sense adornar-me’n que em retenia) i la mala sort va fer que literalment perdés el bronze al darrer metre de la mitja (4rt amb 1h17’2’’). 7 dies després tot va ser còmicament pitjor. Al 10000 va córrer Sancho Ayala, un dels mites de la categoria. Com sempre va sortir disparat fugint endavant en solitari mentrestant la resta anàvem fent volta rere volta. En un moment donat recordo a algú cridar que Sancho ens agafava pel darrere, és a dir, que ens anava a doblar a tots. Però no va arribar a passar-me i vaig centrar-me en la cursa oblidant-me’n d’ell. Sí que vaig tenir cert desconcert en algun moment amb les voltes que ens quedaven però en un 10 mil en pista, 25 voltes, sol passar…fins que a falta de 4 voltes vaig atacar, em vaig escapar del grup i al creuar la línia de meta els jutges em van dir que no, que em quedava una volta i allà em vaig quedar. Amb 24v i sense la medalla d’argent. Reflexionant després sí que hi va haver una errada dels jutges que en cap moment ens van avisar de les voltes que ens quedaven a la resta, com haurien d’haver fet d’acord amb el reglament. 0 medalles de 2 campionats. En fi, ningú va dir que seria fàcil.

El següent cap de setmana vaig tenir una boda amalfitana, amb tot el sucre possible que l’amor romàntic pot generar però vaig esquivar la diabetis conseqüent i cap a Tenerife, on feien el d’ESP de 5k en ruta. Encara tinc estrès post-traumàtic amb aquesta cursa. Centenars de corredors en carrers estrets i revirats tots desnivellats pel casc antic de la capital. Calia no caure i sortir el més ràpid possible. Crec que vaig passar el 1^r km en 3’10’’, la 1^a volta de 2’5k a 3’20’’ i vaig acabar en 16’57’’, patint com poques vegades. L’or va ser una bona recompensa però mentrestant escric aquestes línies m’entren calfreds tot recordant-la. I tot i que tenia previst acabar la temporada aquí, havent corregut tan bé valia la pena allargar-la una setmana més i córrer el 5000 a l’aire lliure a Jerez sota uns 35 graus. Em vaig endur una plata i un bon amic, l’Agustin, qui em va guanyar l’or sobre la mateixa línia de meta.

En aquestes setmanes competitives no vaig acabar de tenir unes sensacions extraordinàries tot i que la forma hi era ja que la marca de Tenerife la equiparo a uns 16’30’’ en pista. Molt consistent però crec que la qualitat l’hagués pogut fer millor. Vaig tenir un excés de persensacionsnisme allunyant-me d’una mínima planificació. Portava 10 mesos de temporada i a finals de setembre es celebrava l’europeu a l’aire lliure a Pescara, on faria el 10mil i 5mil en pista més el cross. La idea era rodar i rodar un parell de mesos i començar a afinar 3/4 setmanes abans, però no vaig ser capaç de trencar amb la dinàmica anterior amb l’afegit d’una mala adaptació a la calor de l’estiu.