de l'Horta estant

Política lingüística. O tota política ho és?

Terrorisme toponímic

Les coses banals, les que a força de repetició i quotidianitat ens acaben passant desapercebudes són un tresor comunicatiu, perquè permeten de transmetre una gran quantitat d’informació capaç d’esquivar els filtres crítics de què disposen els nostres cervells. Una bandera que oneja ens pot cridar poderosament l’atenció. En canvi, si ho fa cada dia i en quasi tots els llocs, passa a formar part del paisatge, i és ben fàcil que la gent acabe sentint-la com a pròpia. 
Hi ha poques coses tan pròpies com els noms. Els nostres i els dels nostres pobles, ciutats, comarques i llogarets. Fa segles que els governants ho saben això, i fa segles que malden per dominar -també- aquesta àrea tan aparentment privada. No és -per això mateix- casualitat la prohibició vigent durant el franquisme de posar noms catalans als nadons, com tampoc no ho és la castellanització dels topònims, que en alguns casos assolia quotes èpiques de ridiculisme (San Cucufate, Carcagente, San Baudilio…).
I per això mateix, no és estrany que els hereus -tant ideològics com genealògics- d’aquells exterminadors franquistes mantinguen viu el seu esforç per liquidar la toponímia pròpia allà on poden fer-ho. Fa poc va ser Maó; ara la víctima és Palma (que volen ‘de Mallorca’, com li agradava a Franco). Però, al País Valencià, n’hi ha moltes, de víctimes. Ho són totes les dobles denominacions dels pobles valencians (Castelló/Castellón) que no s’apliquen mai als castellans (Segorbe/Segorbe). I encara més, la denominació única que imposen brutalment amb lleis que -per dictades des de fora- ja són essencialment brutals. Castelló de la Ribera no pot ser mai cap Villanueva pel mateix motiu que Fuente Umbría no és Font Obaga i Siete Aguas no és Set Aigües.
El canvi del topònim sembla sovint un assumpte banal. En el cas de Maó, la hac ni tan sols no canvia la pronúncia del mot; en el de Palma, l’economia de la llengua oral ja dicta quin és el nom que serà usat. I tanmateix, no n’és gens, de banal. És una qüestió de poder. Qui dóna el nom té el poder, i l’exerceix. És la violència bàsica dels abusadors. Els amos imposaven noms als esclaus per tal d’esborrar-ne els seus. Els nazis alemanys i els franquistes espanyols rebatejaven els territoris que ocupaven amb el mateix objectiu.

Els seus continuadors, ara mateix, hi han afegit un parell de beneficis (per a ells, no cal dir-ho: és l’única classe de benefici que contemplen). Primer, amb ben poca inversió poden intoxicar l’opinió pública, fent -una vegada més- que tot allò que té a veure amb el català semble conflictiu. I segon, desvien l’atenció cap a uns assumptes que ells mateixos podran qualificar -quan els convinga- de banals, i la distrauen així de fets tan importants com que retallaran els nostres drets, empobriran la nostra economia, i continuaran robant-nos els diners públics a cabassos, tal com han fet allà on han governat.

I si algú pensa que la crisi ha de frenar això, només cal que recorde el milió d’euros amb què la Generalitat valenciana ha subvencionat recentment un torneig de golf, o els 15 milions d’euros que li han donat a Calatrava a canvi d’uns plànols i una maqueta. El terrorisme que practiquen no està en crisi. I va molt més enllà de la toponímia. la inclou també, això sí, perquè saben molt bé que tot allò que els ajuda a despersonalitzar-nos i desidentificar-nos, ens converteix en víctimes encara més fàcils del llatrocini continuat que constitueix l’objectiu principal de la seua acció de govern.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per ferran-suay | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent