Supremacisme toponímic (II)
http://opinions.laveupv.com/ferran-suay/blog/6174/supremacisme-toponimic-ii
És cert que totes les llengües tenen noms per a ciutats o pobles d’unes altres cultures. Nosaltres en tenim, per exemple, per a Tolosa, Magúncia, Munic o Londres. No en tenim, en canvi, per a llocs com New Castle, Ramschaid o Majadahonda, noms que pronunciem com millor podem, amb fonètica adaptada a la nostra, però que escrivim tal com ho fan ells mateixos.
Si hi ha hagut una relació històrica especial, que ens haja obligat a rebatejar un lloc, o si es tracta d’una ciutat internacionalment molt coneguda, és normal que tinga un nom en cada llengua. Ara bé, cap idioma no es pren la molèstia de donar nom a tots i cadascun dels pobles d’un territori on es parla una llengua distinta. Cap? Bé, potser sí que hi ha excepcions: les derivades d’ocupacions militars. Els territoris ocupats passen a ser propietat dels ocupants. I de les teues propietats, en fas el que vols, incloent-hi, com no?, posar-li el nom que et vinga de gust.
Els noms, de llocs i de persones, tenen una funció pràctica de reconeixement i identificació. No és l’única, però. També tenen un valor simbòlic. Totes les ocupacions militars de la història ho han sabut, això. I totes n’han volgut traure profit. Durant l’ocupació japonesa de Corea, els noms en coreà estaven prohibits, i tots els nadons havien de dur noms de pila japonesos. Sense anar tan lluny, durant el franquisme no es podia inscriure cap criatura amb un nom en valencià. Així és com les nostres famílies es van omplir de Franciscos, Vicentes o María Josés. Fins i tot els nostres cognoms van ser escrit a la manera castellana; el mateix sistema que fou imposat als noms dels nostres pobles.
Així, hem tingut Carcagente, Elche o Chilches, presidint durant dècades l’entrada dels pobles, i la capçalera de qualsevol paper oficial. Combinada amb l’analfabetisme forçós en la llengua pròpia, l’estratègia ha mostrat una gran eficàcia. Molta gent ni tan sols no sap quin és el nom autèntic del seu poble. La martingala, ordida pels governs madrilenyistes que han ocupat la Generalitat durant els darrers vint anys, de fer que cada ajuntament haja de decidir quin és el nom que ha de dur el poble, no és més que una intel·ligent continuació de la mateixa jugada guanyadora.
Diu l’historiador Yuval Noah Harari que el supremacisme cultural és la forma moderna del racisme. Ningú, llevat de quatre sonats, no sosté actualment que una ‘raça’ és superior a una altra. Sí que n’hi ha, en canvi, i molts, que sostenen que hi ha llengües superiors. ‘Universals’, en diuen, ‘internacionals’, ‘comunes’, o ‘amb molts parlants’. Fa igual una cosa que l’altra. La idea de base és, senzillament, ‘superiors’.
I és clar que les llengües superiors tenen tot el dret de reanomenar tots i cadascun dels pobles de les altres. Com no l’han de tindre? És el dret de conquesta; el d’oupació. Com en diem, en valencià, de Jarandilla de la Vera, Almendralejo o Arabayona de Mójica? Doncs exactament així, com ho fan ells. Escrivim el nom dels pobles castellans com s’escriuen en castellà. I ho pronunciem com millor podem (generalment, a la perfecció). Si el castellà té un nom per a tots i cadascun dels nostres pobles, per menuts que siguen, no és per cap abstrusa norma d’utilització dels exònims, sinó per pur sentiment de possessió. El dret a donar nom, el que vols, a tot allò que posseeixes, terres, pobles o persones.
És que és impossible, en castellà, pronunciar les Useres o Almassora? Deixant de banda les sonoritzacions i les vocals obertes (ho poden pronunciar com vulguen, només faltaria!), quin problema tenen per a llegir Atzeneta o Monòver? No és això del que es tracta (massa ho sabem), quan algú s’aferra als topònims que el franquisme consagrà com a oficials. Es tracta del mateix sentiment que ha inspirat tants anys de govern contra el valencià i contra els valencians. És pura i simple valencianofòbia. El desig, malament dissimulat, d’acabar amb tota forma de cultura o existència que no siga la castellana. És l’obsessió colonial de convertir els valencians en uns simples madrilenys de segona divisió. Amb tots els deures i molts menys drets que els ciutadans de primera.
Fins i tot els nostres noms són seus, els nostres pobles són seus, els paratges són seus. És per això que els poden anomenar com els vinga en gana. Que no cal que respecten ni les tradicions ni la història ni la voluntat expressada pels ajuntaments. Per molt que els de Vila-real, Almassora o Puçol hagen decidit que l’únic nom oficial és l’original dels seus pobles, qualsevol mindundis els pot anomenar Villarreal, Almazora o Puzol, en oberta invocació del mateix dret que asssistia les tropes de Felip V o les del general Franco.
Disfressar això de coherència contextual, o apel·lar a la normativa d’ús dels exònims és un mer exercici de cinisme i deshonestedat intel·lectual. És només la voluntat bastarda de mantenir un statu quo que es va establir a colp de terror institucionalitzat. De prohibir, de forçar, de violar. Comparar aquesta forma d’imposició dels topònims en castellà, amb la legítima voluntat de restablir els noms propis dels nostres pobles; equiparar el supremacisme inherent a la imposició via militar, amb el desig de retornar a una normalitat que siga respectuosa amb els nostres topònims, és repugnant. És propi d’una de les qualitats més repulsives de qualsevol lacai: la de disfressar la submissió abjecta a l’amo i la bavosa acceptació dels seus privilegis, de defensa i aplicació d’alguna mena de normativa asèptica.
Cadascú sabrà què fa amb la seua activitat i ètica professional. Allò que seria inacceptable, en qualsevol cas, és que ni un sol cèntim dels diners públics anara a parar, en forma de subvencions, a mitjans de comunicació que, usen la llengua que usen, aposten decididament pel manteniment dels privilegis toponímics instaurats pel franquisme.