de l'Horta estant

El 28 de desembre vam presentar el nostre llibre “Sortir de l’armari lingüístic”, a l’Espai Catalunya de Donostia. He de reconéixer que em va sorprendre trobar-hi més de 50 persones omplint la sala d’actes del Via Fora, disposades a escoltar-nos i a compartir les seues experiències. Un llibre escrit en català, un dia dels innocents, al País Basc: poca broma! Més enllà de la sorpresa, l’acte em va permetre d’aclarir definitivament alguns petits dubtes. Miraré d’explicar-ho.

Sovint dic que quan algú que coneix bé el castellà et diu que no t’entén si parles en català, generalment està mentint. Tot i això, sempre et quedes amb una certa recança, pensant que potser algú, sense mala intenció, realment no ens entén. Ja no el tornaré a tenir, aquest dubte. L’acte el va obrir Iñaki Arruti, en èuscar. Després, l’escriptor i diputat independentista Toni Strubell va fer una excel·lent introducció, en èuscar i en català, en què posà de manifest la necessitat d’un canvi polític profund que ens permeta d’agafar les regnes del nostre destí i restaurar la salut social de les nostres llengües. Jo vaig parlar tot el temps en català, i -finalment- la Gemma Sanginés va respondre en èuscar la major part de les preguntes, que els assistents havien formulat majoritàriament en eixa mateixa llengua. I tots ens vam entendre perfectament, tot el temps.

D’altra banda, es curiós constatar que el paisatge humà és ben semblant al que podem trobar en qualsevol presentació del llibre als territoris de parla catalana. Intervencions molt semblants, sovint marcades per un pessimisme que, si bé és comprensible, no resulta gens engrescador, i que és -precisament- allò que volem contribuir a superar. Hi ha -sempre- qui es queixa amargament de la gent que al seu ‘Egun on‘ respon amb un emfàtic ‘Buenos días‘ en què -qui intervé- vol llegir tota l’hostilitat de l’espanyolisme militant cap a les llengües no castellanes. Hi ha també qui, després d’afirmar que ell mateix era un ‘gudari‘ (un soldat, un lluitador) de jove, diu que això fatiga molt, i que -a més a més- cal reconéixer que  l’èuscar és una llengua difícil i que no és probable que la gent que ve de fora arribe a parlar-la.

No deu ser un idioma tan difícil quan els xiquets bascos de tres o quatre anys el parlen  correctament. Potser volia dir és que és difícil per als castellans, o per als catalans, perquè provenen de llengües romàniques amb estructures ben diferents. Doncs sí, això ho hem de reconéixer. Exactament igual de difícil com devia ser el castellà per als bascoparlants que es van veure obligats a aprendre’l quan els antecessors ideològics de l’actual govern d’Ajuria Enea, l’exèrcit franquista, guanyà la guerra civil. Si aquelles persones van poder aprendre l’espanyol, qualsevol altra pot aprendre l’èuscar. Més encara tenint en compte que ara mateix, en comptes d’etzibar colps de culata com feien els esforçats defensors de la  indissolubilitat de la pàtria espanyola,  l’estratègia que se segueix és la de posar cursos a disposició del personal.

I tal com passa ací, resulta curiós constatar com les persones que mantenen aquests tipus d’arguments, generalment ho fan per tal de justificar-se; per tal de dissimular les seues pròpies febleses i inconsistències. El mateix senyor que havia presumit de jove gudari (i que -en privat- ens havia assegurat que tot i el seu cansament, encara ara parlava en èuscar a tot arreu i amb tothom), cinc minuts més tard estava assegut a la barra del bar, conversant tranquil·lament en espanyol amb un altre senyor de la seua edat, que era perfectament euskaldun (bascòfon). Es veu que això del cansament només era una excusa per a tapar altres vergonyes: parlar en la seua llengua amb aquell altre home, que la compartia, no li hauria suposat cap esforç addicional.

Hem dit sovint que no cal exercir d’herois ni immolar-se en nom de la llengua; de cap llengua. Només cal que fem una cosa molt més senzilla: usar-la. Parlar  en la nostra llengua amb totes les persones que estiguen capacitades per a entendre’ns. Si en fa por, no cal que ho fem amb persones armades i perilloses (la majoria són fàcils d’identificar: porten uniforme). Si que cal, en canvi, fer-ho amb amics, coneguts i saludats, o amb desconeguts que no porten armes ni ens han demanat explícitament que els parlem en una altra llengua. No cal ser herois per a fer això; només cal un mínim de respecte pel nostre idioma i per nosaltres mateixos, i un cert grau d’autoestima i de dignitat personal. Esperem que l’any nou ens porte una bona epidèmia de dignitat, i que s’encomane a molta gent, tant als Països Catalans com a Euskalherria, i a tots els pobles que viuen amb una llengua imposada.