de l'Horta estant

Política lingüística. O tota política ho és?

Publicat el 15 de juny de 2016

Requisit lingüístic, quin requisit lingüístic?

Podeu llegir-lo a: http://opinions.laveupv.com/ferran-suay/blog/7101/requisit-linguistic-quin-requisit-linguistic 

De nou es torna a posar d’actualitat la necessitat de dotar-nos d’una administració eficaç i equitativa, que no faça distincions il·legítimes entre ciutadans de primera i de segona. I de nou torna a aparéixer la paraula ‘requisit’, en referència a la necessitat de garantir que qui opte a una plaça en l’administració pública valenciana, conega els dos idiomes oficials.

Provem d’explicar-ho amb claredat? L’únic requisit lingüístic que existeix és el de conéixer l’espanyol. Ho diu, negre sobre blanc, la constitució espanyola, i, el que és més rellevant encara (si és que alguna cosa pot ser més rellevant que la sacrosanta escriptura de 1978), és que, en la pràctica, és impossible aprovar una oposició sense dominar l’idioma en què estan escrites les convocatòries i els temaris, en què et parla qui t’atén quan presentes la sol·licitud, en què se t’adrecen els examinadors… cal que seguim?

Aquest és el requisit lingüístic real: el coneixement de l’espanyol. I si algú vol oposar-s’hi, ho pot fer. Pot demanar que, per exemple, per a exercir com a metge en el sistema públic de salut, no es demane cap coneixement lingüístic, sinó simplement ser un bon professional de la medicina o la infermeria. Ja siga en xinés, en neerlandés o en alemany. Al capdavall, per què hauríem de renunciar a grans professionals, només perquè no estan en possessió d’un simple requisit lingüístic?

Si ens volem referir a la necessitat que qualsevol treballador públic atenga per igual a tots els valencians, llavors estem parlant de la capacitació plena. I ‘plena’ vol dir al 100%. El 100% de dos idiomes oficials és dos; saber-ne un, si la matemàtica no falla, és ser competent al 50%. I per què hauríem de voler persones amb la meitat de la competència, si podem aspirar a la competència plena?

D’altra banda, què és el que pretenem, que els servidors públics tinguen un diploma que acredita que han superat un examen? O volem que atenguen la gent que se’ls adreça en valencià, en les mateixes condicions (igualtat) que els qui ho fan en l’altra llengua cooficial?

Si parlem de competència o de capacitat, estar-ne en contra significa ser favorable a la incompetència o a la incapacitat. “No a la competència plena”, com a eslògan de campanya, sembla una alternativa poc prometedora. Si parlem de requisits, en canvi, la posició contrària disposa d’alternatives molt més llamineres, com ara estar a favor d’eliminar requisits, suprimir barreres, alliberar-nos d’obstacles que dificulten l’accés a un bé desitjat.

Com volem que siguen coneguts els enemics de la igualtat lingüística? Com a partidaris de la incompetència? O preferim que puguen aplicar-se l’etiqueta d’alliberadors de requisits?

Per una vegada, i no cal que servisca com a precedent, podríem usar la intel·ligència a favor nostre, i donar a les coses, noms descriptius i apropiats, que transmeten amb claredat qui està a favor, o en contra, de què.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per ferran-suay | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent