de l'Horta estant

Política lingüística. O tota política ho és?

Humans i racionals?

Fa poc he tingut ocasió d’escoltar una entrevista amb Rosa Díez, antiga número 1 de les llistes europees del PSOE, i actual dirigent del partit anomenat UPD. De les seues respostes i declaracions es desprenen alguns conceptes ben curiosos que m’agradaria compartir amb els lectors. Els llistaré breument:
1. Una persona que considera que la seua nació és Catalunya és un nacionalista català. Per contra, algú que creu fermament que el nom de la seua nació és Espanya, és un no-nacionalista. En aquesta categoria s’engloben, doncs, personatges d’inequívoca trajectòria democràtica i indubtable tarannà tolerant com són -entre molts altres- Primo de Rivera, Franco, Aznar, o José Bono, a banda de la mateixa senyora Díez.
2. Els nacionalismes realment perillosos i dignes de temor són aquells que -com el català o el basc- no tenen un exèrcit propi. En canvi, uns altres  -que posseeixen exèrcit i que l’han fet servir contra la ciutadania en repetides ocasions durant el darrer segle- són dignes de tota confiança, no han de provocar cap por, i ni tan sols no han de ser considerats nacionalismes.
3. El castellà és un idioma perseguit, no tan sols a Catalunya o al País Basc, sinó fins i tot al País Valencià, malgrat el fet que hi ha milions de persones que viuen  i treballen en aquests territoris sense saber ni un borrall de les respectives llengües pròpies. Algunes d’aquestes persones es dediquen professionalment a la política, i no hi ha constància que hagen fet servir mai el català o l’èuscar, sinó únicament la perseguida llengua dels castellans.
4. Un partit que -com el que ella presideix- declara que el seu objectiu central és defensar el castellà en tot el territori espanyol ha de ser vist com un partit no nacionalista. Per contra, si algun partit considera que la defensa del català, o del basc, és un eix important del seu programa polític, això el converteix automàticament en un partit nacionalista i excloent. 
En les darreres dècades, neurocientífics notables com Joseph LeDoux o Antonio Damasio han demostrat que el comportament humà no és -ni de bon tros- tan racional com tradicionalment ens ha agradat pensar. Ho han fet utilitzant sofisticats sistemes de neuroimatge que els han permés d’estudiar alguns casos clínics curosament seleccionats, i també mitjançant rigorosos experiments conduits en laboratoris tecnològicament molt avançats.
Potser no calia tot això. Haurien tingut prou d’escoltar una entrevista amb aquest prodigi del pensament racional i de la lògica deductiva que és la senyora Rosa Díez. Quina gran pèrdua per a la ciència!, que aquesta dona estiga tan motivada per dedicar-se a la política, amb el partit que convinga en cada moment, en comptes d’haver fet una generosa donació del seu cervell a la ciència.


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per ferran-suay | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent