de l'Horta estant

Política lingüística. O tota política ho és?

Publicat el 17 de juny de 2016

El doble error

Diu George Lakoff que una batalla política es comença a perdre quan acceptem la terminologia que convé a l’adversari. Al llibre The Political Mind, ho explica amb l’exemple de l’acceptació, per part del Partit Demòcrata, del terme tax relief (alleujament fiscal), impulsat pels republicans. “Perquè el terme ‘alleujament fiscal’ tinga sentit, els impostos han de definir-se com una pèrdua financera: diners que pertanyen als contribuents… i que els són arrabassats pel govern”.

‘Alleujament’ té un significat clarament positiu, que s’associa amb la desaparició d’un dolor o d’una càrrega. Quan permetem que una iniciativa quede associada amb això, dificultem molt la possibilitat d’oposar-s’hi.

Passa exactament igual quan actuem en sentit contrari, i reivindiquem un terme proposat pels adversaris, amb clares connotacions negatives, i el convertim en una consigna. És el cas del desafortunat ‘requisit lingüístic’ que conté dos errors greus.

El primer és, òbviament, la paraula ‘requisit’, que s’associa amb alguna cosa que t’obliguen a obtenir, per tal de poder accedir a un objectiu desitjat. Aquesta cosa té la forma concreta d’un paper (títol, diploma…), que, per tant, és un objectiu en si mateix, i serveix exclusivament per a adjuntar-lo a una sol·licitud. Tot allò que s’ha de fer per a obtenir-lo, formació, adquisició de coneixement, pràctiques, estudi, exàmens… és vist com una nosa, una càrrega inevitable i feixuga.

El segon error és encara més greu. Dir-li ‘lingüístic’, així, sense més qualificadors, és una neta assumpció del principi més brutalment supremacista: el que considera que ‘lingüístic’ és només allò que fa referència a la llengua subordinada. L’altra, la dominant, no és ‘lingüística’, és simplement la normalitat, el consens, el fet natural, que no requereix cap paper ni imposa cap requisit. És la que permetria que tothom, amb plena llibertat i sense entrebancs, poguera optar a les desitjades places en l’administració pública. Per al pensament supremacista, l’espanyol és un do natural que tenim les persones, i el valencià és un simple requisit burocràtic.

El ‘requisit lingüístic’ queda així definit com l’obligació d’obtenir un paper que certifica que has superat uns entrebancs que t’habilitaran per a presentar-se a una oposició. Cap relació amb l’ús posterior que se’n puga fer. I sobretot, cap associació amb res que puga resultar mínimament atractiu, prosocial, empàtic o prestigiós.

És això el que volem? Que tot aspirant a funcionari estiga en possessió d’un certificat? O volem que les persones que treballen en l’administració pública estiguen plenament capacitades per a relacionar-se, en peu d’igualtat, amb tots els ciutadans?

Perquè si és això, si l’objectiu és que l’administració pública no discrimine els ciutadans, que siga capaç d’atendre’ns a tots en les mateixes condicions, llavors el que hem de demanar és que els aspirants siguen gent capacitada, amb plena competència per a desenvolupar les seues funcions, en qualsevol part del territori valencià. I això no es resol amb cap certificat.

I sobretot, no es resol associant la més que legítima reivindicació de comptar amb una administració pública capaç de tractar-nos equitativament a tots, amb un terme tan negativament connotat com el de ‘requisit’.

Lakoff és molt crític amb els assessors demòcrates que cometen l’error d’assumir com a pròpies les denominacions que afavoreixen clarament els interessos del partit rival, i els convida a utilitzar la intel·ligència i la creativitat en favor propi, en lloc d’alimentar les opcions de victòria de l’adversari. Nosaltres també ho podem fer. Només ens cal demostrar que també en tenim, d’intel·ligència i de creativitat.

Exigim la competència lingüística plena, com a condició per accedir a llocs  de treball de l’administració pública. Estar a favor de la capacitat, de la competència plena, deixa als altres, als supremacistes de sempre, als qui consideren que el valencià no és res més que un molest requist, la desagradable posició d’haver de defensar la incompetència.



  1. L’expressió “requisit lingüístic” és una denominació amb mala fortuna, com molt bé dius, i profundament contrària als principis de la valoració del prlurilingüisme pretesament igualitari. Per això, com a mínim en l’àmbit educatiu, l’expressió només s’utilitza de forma intencionada per les persones que són poc amigues d’una pluralitat lingüística que incloga el valencià entre la nòmina plural. En canvi, els que creiem en la necessitat de fer que els funcionaris (en aquest cas docents, però també en qualsevol àmbit) siguen competents com a mínim en les dues llengües oficials del país propugnem (propugnàvem) expressions menys convencionals, i probablement amb menys èxit social, com ara “prova de competència en els dues llengües oficials”, “examen de coneixement de les dues llengües” , “exàmens de valencià i castellà”. Ara bé, no hi ha dubtes que internament es fa servir l’expressió “requisit lingüístic”, si bé públicament no s’utilitza. En l’àmbit educatiu, aquesta prova ara té una homologació de continguts i de certificació (i d’exigència competencial, per tant) amb el C1 de la Junta Qualificadora de Coneixments del Valencià. Haurem de mirar que la competència i l’ús en el valencià com a llengua soacialment menystinguda tinga més fortuna que la certificació i les denominacions errònies. Aprenguem dels errors, doncs.

  2. Molt bona reflexió que ens demostra que l’ús de les paraules mai no és gratuïta.
    Cal demanar competència lingüística als aspirants, en comptes de demanar un requisit.

    “Estar a favor de la capacitat, de la competència plena, deixa als altres, als supremacistes de sempre, als qui consideren que el valencià no és res més que un molest requist, la desagradable posició d’haver de defensar la incompetència”

    1. 424.000 resultats per a “competència lingüística”.

      L’assumpte no és quants resultats apareixen en internet, sinó quin terme és conceptualment adequat i políticament profitós, per assolir els objectius que es persegueixen. Com deia en un altre article: “Per una vegada, i no cal que servisca com a precedent, podríem usar la intel·ligència a favor nostre, i donar a les coses, noms descriptius i apropiats, que transmeten amb claredat qui està a favor, o en contra, de què.”

Respon a Toni Viscarro Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per ferran-suay | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent