de l'Horta estant

No cal fer cap recerca exhaustiva de les hemeroteques per a constatar quan i per quins motius s’ha interessat el PP per la llengua dels valencians. Per fer-ho curt, podem resumir totes les ocasions en què ho ha fet, en una sola frase: quan li ha semblat que en podia traure profit electoral.

El valencià, que és com habitualment l’anomenem els valencians (i no cal afegir-hi cap obvietat, com ara que és la mateixa llengua que en altres llocs es diu català) està tan completament absent de la vida pública del partit que governa la Generalitat, com de les vides privades dels seus dirigents. Si volem saber quina llengua respecta i estima una persona, no cal escoltar quin discurs fa sobre les llengües. Només cal fer dos observacions: (1) quina llengua usa habitualment? i (2) quina llengua parla amb els fills?

En el cas dels actuals ocupants del Palau de la Generalitat, la resposta és inequívoca: pensen, parlen, escriuen, crien i reneguen en perfecte madrileny. Per què, doncs, s’interessen tant ara en un diccionari. Un diccionari que d’altra banda, si tingueren algun interés real en l’idioma i alguna competència filològica mínima, potser criticarien per motius ben diferents. En realitat no és el diccionari el que els interessa (poc l’haurien de fer servir, ells que només consulten, si de cas, el María Moliner) sinó una sola definició, la de ‘valencià’.

I tampoc no és del tot cert que els interesse. Només els interessa la idea que atiar la polèmica, crispar l’ambient i fomentar divisions i enfrontaments pot resultar l’únic antídot eficaç per a ocultar allò que realment els preocupa. Els preocupa la creixent evidència (sempre n’hi ha hagut, però ara és més visible per a més gent) que són poc més que una banda de lladres i malfactors, que s’ha atrinxerat en les institucions per a saquejar el país i els ciutadans durant massa anys. 

Els preocupa que amb tot el seguit de Gürtels, Emarses, Calatraves i companyia, la percepció que només són uns vulgars lladres va creixent entre la societat i afectant fins i tot els qui eren més fèrriament seus; aquells que havien donat per bona la consigna de Zaplana (“Tranquilos, que hay para todos“) i esperaven accedir un dia o altre al seu lloc al sol. Els qui tot ho justificaven i ho donaven per bo, mentre creien que el saqueig sistemàtic els beneficiaria algun dia. Fins i tot eixa gent els està abandonant. 

I per a ells, el valencià és, en el millor dels casos, una bona cortina de fum.

És per això que no ens calen més discussions ni arguments lingüístics. A cada nou moviment estrambòtic de la banda o dels col·locats en les seues ben remunerades menjadores (com ara el Consell Jurídic Consultiu) només hem de respondre amb qualsevol dels molts temes que realment els interessen: parleu-nos dels milions que us heu embutxacat amb la visita del Papa, de Gürtel, dels vostres negocis amb faraònics arquitectes estafadors, de les factures que heu carregat a comptes institucionals.

I que responguen, si volen, en madrileny. Molts d’ells, després de tot, ni tan sols no saben parlar cap altre idioma que els dels seus amos. No ens vindrà d’ací ara mateix. Que responguen com vulguen, però que responguen les preguntes que realment ens interessen. Quants diners ens han robat? On els tenen? Quan i com els tornaran? I si pot ser, que les responguen des del lloc que legítimament i en virtut dels seus múltiples mèrits els correspon: la presó.