de l'Horta estant

El president de la Diputació de València entén que l’acte de censurar una exposició fotogràfica és una mostra de la llibertat d’opinió de la institució. No és estrany que a aquest homenet li patine el cervell quan parla de coses com llibertat i opinió, que li resulten ―ben comprensiblement― del tot alienes. Recordem que és el mateix personatge que va declarar públicament que cal rematar els professors que saben utilitzar adequadament els adverbis. Anem a pams, doncs.

En una societat que s’aplica el qualificatiu de democràtica, els administrats poden opinar, i ho poden fer de diverses maneres, no totes igualment lloables, però sí admissibles. Entre les formes lloables, poden expressar opinions en veu alta, escriure articles o llibres, fer representacions teatrals o exposicions artístiques, o convocar manifestacions. En totes aquestes expressions ―i en algunes altres― l’administració o no ha d’intervindre gens, o ha de vetlar, senzillament, perquè puguen dur-se a terme sense entrebancs. Entre les formes menys lloables, hi ha la d’escridassar un orador, xiular l’emissió d’un himne, o fins i tot insultar un representant públic. No és particularment exemplificador o recomanable, però la democràcia ja ho té, això, i els ciutadans poden optar per aquestes expressions poc educades.

En canvi, els administradors, aquells que tenen poder polític, no. No és legítim que insulten, amenacen o menyspreen els ciutadans, ni tan sols quan els altres ho han fet amb ells. És tan fàcil d’entendre el perquè, que crec que fins i tot el Sr. Rus ho comprendria. Els polítics ja tenen el poder de decisió i d’actuació. Ja s’expressen quan prenen decisions que ens afecten a tots, i estan protegits pels mecanismes de seguretat de l’estat. No cal, per tant,  que als privilegis d’exercir el poder vulguen afegir ―a més― els propis dels administrats, ni tan sols disfressant-los de llibertat d’opinió. Especialment quan, com en el cas de l’inefable president d’opereta, la manera d’opinar és o bé insultar, o bé amenaçar, o bé censurar exposicions. Així, si aquest senyor opina que les fotografies dels seus camarades són poc edificants, i no mereixen ser vistes, resulta que els ciutadans ens hem de quedar sense veure una exposició que s’ha organitzat a expenses de l’erari públic.

És comprensible, això sí, que ell i molts altres energúmens que, com ell, ocupen càrrecs de responsabilitat en les institucions valencianes, s’expressen com ho fan, i se senten legitimats per a menysprear, vilipendiar, amenaçar i coaccionar els ciutadans. Els seus antecessors, tant ideològics com biològics, es van fer un fart de fer totes aquestes coses ―i moltes més― durant el franquisme, i ningú no els n’ha demanat mai comptes. Ni tan sols han hagut de dir públicament que n’estiguen penedits, o que tot allò va constituir un abús inacceptable. No parlem ja de rescabalar les víctimes o de restituir la dignitat de la seua memòria. Amb aquestes premisses, ¿com no volem que continuen insultant-nos, amenaçant-nos, i decidint què podem i què no podem contemplar?