de l'Horta estant

Política lingüística. O tota política ho és?

Publicat el 2 de juny de 2011

Acampats i autodeterminats?

He sabut que, després d’alguns ajornaments, els indignats que acampen a la Plaça de Catalunya de Barcelona debatran finalment el dret a l’autodeterminació. No sé si és una gran notícia. Crec recordar que el lema que ha caracteritzat aquest moviment del 15M és ‘Democràcia ja’ (o -més estrictament, ‘Democracia ya’). Francament, no veig per quins obscurs motius, un grup de gent que manifesten estar indignats per la manca de democràcia (i -per tant- haurem de pensar que es consideren demòcrates), ha de posar-se a discutir sobre un dels drets humans fonamentals. Discutiran també el dret al sufragi universal? O només s’han de discutir els drets dels pobles sense estat?
Des dels principi, em va sobtar l’ús pràcticament exclusiu de l’espanyol que es podia constatar, tant als cartells com a les assemblees dels acampats a València. Un comportament lingüístic perfectament idèntic al que manté el Partit Popular valencià, per posar un cas. I es veu que a Barcelona, tampoc no és gaire diferent. Al mur del Facebook d’aquest moviment, un dels seus portaveus escrigué el 22 de maig: “Recordamos a los ciudadanxs (sic) que el idioma no es el motivo de lucha de acampadabcn. Aquí se trata de difundir y llegar al máximo de personas posible, así que dejad los nacionalismos aparcados!”. 
Com sol passar, el comportament d’una persona (o d’un grup) expressa molt més fidelment les seues conviccions, que no les proclames ideològiques i les declaracions de principis. Aquesta gent creu que s’ha de discutir el dret a l’autodeterminació perquè no està clar que nosaltres el tinguem. Instal·lats en un nacionalisme que no té res a reivindicar, es permeten alegrement qüestionar l’accés d’uns altres a un dret que ells ja gaudeixen sense haver de reivindicar-lo. És una vegada més, l’aplicació d’una llei que invariablement respecten: la de l’embut.

Diu Víctor Alexandre que “l’únic nacionalisme que existeix és aquell que, no tenint cap reconeixement jurídic a reivindicar, s’imposa sobre nacions més febles, s’enriqueix a costa seva, destrueix la seva identitat, llengua i cultura i les converteix en una part d’ell mateix”. Aquest és el nacionalisme de l’anomenada Spanish Revolution. No necessitem cap revolució espanyola. La manca de democràcia que aquests indignats acusen és precisament una herència espanyola. Ve de l’absència d’una autèntica transició, després de la mort de Franco. Ve de l’acceptació acrítica de la continuïtat dels privilegis (territorials, econòmics, polítics, lingüístics…) que el franquisme havia establert per la força de les armes, i de la seua consolidació en forma d’una constitució, més tard convertida en sagrada escriptura.

La mal anomenada democràcia espanyola no passa de ser una pobra imitació; una democràcia de fireta. És cert que hi ha eleccions periòdiques, i que alguns partits polítics són legals. I també que el sistema electoral és descaradament favorable als grans partits espanyols. I que hi ha un poder judicial, de dubtosa independència de l’executiu, que ha estat a punt d’il·legalitzar una força política que ara mateix és majoritària al País Basc. O un sistema d’elecció de llistes tancades, que atorga un poder omnímode a les cúpules dirigents dels partits, i afavoreix les lleialtats canines i inquebrantables per damunt del compromís amb l’electorat. I uns criteris de distribució dels diners públics, que ens perjudiquen greument a valencians, catalans i illencs. És aquesta la ‘democràcia’ que volen reformar?

No ens cal reformar aquest sistema de dubtós pronòstic. Necessitem una revolució (o una transició de veritat) que ens permeta de distanciar-nos de l’autèntica font de la manca de democràcia, que és el sistema polític espanyol. I la crisi seria sensiblement menys difícil d’afrontar amb tots els milions d’euros que abandonen cada dia els nostres territoris per a no tornar-hi mai. Si algú es pensava que tots els nacionalistes espanyols duien corbata i una bandereta a la corretja del rellotge, ara ja sap que no: també n’hi ha que llueixen piercings i acampen a les places de Barcelona o de València.  



  1. He fet un comentari que he esborrat no sé com. Venia a dir que només em falla que digues que la crisi es resol tornant els diners cap ací. El que hem de fer és desfer-nos-en del capitalisme, crec jo.
    Tot això altre que dius, completament d'acord.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per ferran-suay | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent