DNI bilingüe: Això, pa què?

L’última idea brillant a favor del multilingüisme, d’un conegut partit en la semi-oposició (si el concepte no existeix, l’hauríem d’encunyar), és oferir un DNI bilingüe. Passarem per alt el fet que l’actual DNI ja és bilingüe. S’entén que les ments preclares que s’ocupen dels temes menors als grans partits, tenen coses més importants a fer que mirar amb atenció els seus DNIs.

Tot i que és ben curiós, si pensem com d’afeccionats solen ser a demanar-te a tu, que el mires. No us han dit mai allò de “què diu el teu DNI?”. M’ho va dir una vegada, per Twitter, l’inefable Albert Rivera, en resposta a algun comentari meu, poc abans de blocar-me. Li vaig respondre (cite de memòria): “No diu res. És de plàstic. Te’l puc presentar. Tindreu conversa molt interessant”. No sé si em blocà per no haver-li fet la resposta en bilingüe.

Crec que l’anàlisi més profunda de la novedosa-proposta-que-ja-funciona-fa-anys ens la pot proporcionar la coneguda frase de l’actor Xavi Castillo: “Això, pa què?”. De què serveix un DNI bilingüe, si quan vas a renovar-lo ho fas amb por, perquè has llegit coses que passen a la gent que s’adreça en valencià a un policia. I si, ja a les dependències policials, un funcionari et mira amb cara d’haver vist un extraterrestre, quan li dius ‘bon dia’, i expliques a què vens, com si estigueres en el teu propi país, i no en una colònia. “Això, pa què?”.

Sovint, les autoritats del Regne d’Espanya estan disposades a fer gestos magnànims, sempre que no tinguen cap efecte real. “Primer apellido/Primer cognom” podrà semblar, a segons quins ofrenadors impenitents de glòries que no tenim, un gran què. Exactament de la grandària del ‘què’ en “Això, pa què?”.

No són eixos gestos, els que ens calen. El que necessitem és que ens respecten. Que ens respecten com si fórem ciutadans de primera, atés que a l’hora de pagar, no sols som de primera, sinó de la secció especial. Caldria que, en lloc de ridiculitzar les llengües que no són la castellana, elevada a la categoria de santedat per la sacrosanta constitució espanyola, les presentaren amb la mateixa dignitat. Podrien, fins i tot, destacar com són de semblants tots els idiomes romànics parlats a la península, en comptes de declarar-se desesperadament incompetents per a entendre què vol dir ‘carrer’ o ‘direcció prohibida’.

Caldria un canvi, no de les xorrades formalistes, sinó de les actituds profundes de molts i molts ciutadans espanyols, que haurien de deixar de considerar-se superiors pel fet que només estan capacitats per a expressar-se en un idioma. Haurien de passar a considerar que els nostres drets són tan vàlids com els seus. Haurien d’abandonar el supremacisme banal amb què es vesteixen cada dia abans d’eixir al carrer. Es pot fer això? Com poder, es pot. Com sempre diu algú, a Suïssa es respecten per igual tots els idiomes. Però clar, Si el Regne d’Espanya fóra Suïssa, no seria el Regne d’Espanya!

Com diu l’insigne sociolingüista Bernat Joan, comptar quants estats han passat de monolingües a multilingües en els darrers segles, és molt fàcil: cap ni un. Si volem un estat que use els nostres diners per a treballar a favor dels nostres interessos (això inclou la llengua, sí, però també moltes altres coses com ara línies ferroviàries econòmicament rendibles, per posar un cas), haurà de ser un estat nostre. Canviar el dels altres no sembla una possibilitat viable. Mentrestant, amb el DNI ja poden fer el que els done la gana. Al remat, “Això, pa què?”

Muriel Casals

Hui fa precisament un any que ens va deixar, unes setmanes després que una bicicleta l’atropellara a un carrer de Barcelona, Muriel Casals. Sempre que pense en la Muriel (ara, però també abans, quan vivia), em ve al cap aquella idea que cal incorporar més dones a la política i als llocs de decisió. Pensant en ella, em pareix molt encertada.

No vull dir que les altres dones que ocupen càrrecs, les que utilitzen unes estratègies tan masculinitzades com les dels seus homòlegs masculins, no tinguen el mateix dret a ocupar-los. El tenen, i em mereixen el mateix respecte. Admiració, no, però sí respecte. Tenen tant de dret a conspirar, tramar, dominar i imposar-se als altres, com qualsevol altra persona, d’un sexe o de l’altre. L’admiració me la suscita la capacitat de guiar una organització, és a dir, un grup de persones, amb la mà de seda que feia servir ella.

La vaig conéixer com a presidenta d’Òmnium Cultural, on Muriel exercia les seues funcions amb una intel·ligència suau i mancada de qualsevol pretensiositat. No es feia respectar; senzillament acollia el respecte que, en estar al seu costat, tendia a brollar espontàniament de tu. Atenia, escoltava, mirava, preguntava, i d’alguna manera semblava capaç de traure el millor de cadascú.

No érem amics íntims. Només vaig compartir amb ella uns quants actes i reunions, algunes converses i un parell de dinars. L’últim va ser pocs mesos abans del seu traspàs. Ella anava amb una crossa i dinarem a un restaurant a prop d’on ens havíem reunit. Ens acompanyava una amiga seua i l’Isidor Marí. Com cada vegada, la conversa era fluida, sense esforç. No recorde de què parlarem aquell dia. Sí que recorde la seua mirada atenta, fixada sempre en l’interlocutor, com si volguera extraure’n el màxim.

I recorde, sobretot, els postefectes d’estar amb ella. Aquell dia me’n vaig haver d’anar el primer, per l’hora d’eixida del meu tren a València. Ella digué que em convidava al dinar i acordarem que seria a canvi d’un altre dinar a què convidaria jo. Al taxi em vaig trobar d’un bon humor especial, i vaig recordar que no era la primera vegada. Que això m’havia passat sempre que havia estat conversant amb Muriel. La ciutat, el cel, i fins i tot el taxista, em semblaven més amables que d’habitud. No sé si ho eren; sé, en canvi, que això era un regal de Muriel. Un regal que encara puc conservar i gaudir. Només cal que tanque els ulls i pense en ella.

Diria que tothom que l’ha coneguda podria explicar una història molt pareguda a la meua.

Valencianofòbics i valencianocallants

Al grup polític de les corts valencianes d’un cert partit li ha faltat temps per a repiular un desafortunat comentari (anònim, per cert, per a deixar clar quina és l’ètica periodística del mitjà que el recollia), segons el qual “el español y el inglés proyecta e integra, mientras que el valenciano aísla y genera tensiones“. Deixarem de banda la incapacitat de l’entrevistat per a fer la concordança de nombre, fins i tot en tan integrador idioma, i ens centrarem en el contingut.

Pretén dir, l’anònima lluminària, que hi ha llengües que tenen una qualitat intrínseca que les fa integradores i en facilita la projecció? Si és així, quina és? Perquè, estructuralment, espanyol i anglés són idiomes ben diferents. O potser vol dir que el fet de tindre un exèrcit al darrere les fa integradores i les projecta? Si considerem que ‘projectar’ i ‘projectil’ tenen la mateixa arrel, potser no li falta raó. En qualsevol cas, l’anònim entrevistat, que figura que és un professor, sosté ni més ni menys que hi ha comunitats humanes que integren i es projecten, per si mateixes, i unes altres que són aïllades i generadores de tensió. Canvieu el nom de les llengües que esmenta per denominacions de races o grups ètnics, i mireu si això és o no és supremacisme del més ranci estil.

Si és greu que hi haja professors que sostenen punts de vista obertament racistes en ple segle XXI, encara ho és més que un grup polític, encara que provinga de la més sòlida tradició franquista, se’n faça eco. Què troba, un partit polític (autoproclamadament) valencià d’interessant en un comentari que denigra la cultura del seu poble? Algú pot imaginar el PP d’Albacete repiulant un comentari que insulte la seua forma de parlar l’espanyol? Quin és l’objectiu de difondre un insult al poble que (diuen que) representen?

En resposta al ressò que el fet ha tingut a les xarxes, ha eixit Vicente Betoret (cognom valencià i nom propi en castellà és una combinació guanyadora al PP), amb una piulada que diu: “En ningún (sic) cas compartisc l’opinió de qui diu que el Valencià aïlla. Jo parle Valencià des de ben menut i estic orgullós”. Llàstima que siga l’única piulada en valencià de tot el seu TL. Com a exemple, podem vore com comenta que s’ha reunit amb la Unió de Llauradors: “Reunido con la @UnioLlauradors para hablar sobre el #Brexit y sus consecuencias en nuestra provincia. El @PP_VAL comprometido con el sector“. Llàstima que l’orgull de parlar valencià des de menut no li siga útil per a utilitzar-lo.

Vicente Betoret, com tants altres dels seus correligionaris, és un magnífic exemple de valencianocallant. Ho són els que només exerceixen de valencians en la intimitat, però no gosen ‘molestar ningú’ usant el seu idioma per a comunicar-se. I ho són, amb traïdoria, aquells que callen fins i tot quan algú expressa obertament la seua valencianofòbia, davant d’ells. El partit del senyor Betoret ha d’estar ple de valencianocallants. En vàrem tindre una bona prova quan Maria José Català declarà públicament que ser valencianoparlant era un defecte, després d’assistir a l’esbroncada que els militants del PP dedicaren a l’orador anterior, que s’havia atrevit a parlar en valencià en un acte electoral del PP valencià a València!

La combinació és explosiva. El partit està format per valencianofòbics que troben un plaer especial en atacar i ridiculitzar tot allò que no siga pensat, dit i fet en castellaníssima llengua, i per valencianocallants que no tenen valor més que per a declarar-se orgullosos de parlar valencià… quan ningú no els pot sentir. Òbviament, per pocs que siguen els primers, el silenci còmplice dels segons els transforma en la minoria dominant, i per tant, en l’única majoria visible.

El valencianisme no pot ser propietat ideològica de ningú, ni de l’esquerra ni de la dreta. Ha de ser, senzillament, l’exercici de la dignitat en clau valenciana, que no implica sentir-se superior a ningú, però tampoc inferior. I només qui se sent inferior tolera que uns altres l’insulten gratuïtament. Els qui, a banda d’això, col·laboren a escampar l’insult, ja mereixen un altre nom, que no és de bon gust esmentar en un text escrit. Els valencianocallants del partit del senyor Betoret hauran de treballar molt intensament per a retrobar la seua dignitat. Poden seguir jugant a intentar enfrontar els valencians per motius de llengua, però no poden ocultar que, al seu partit, els salvatges obertament valencianofòbics, els han guanyat la partida.