Demanem-la
Les platges de Cap i Corb, a Alcossebre són uns paratges privilegiats. Superada la prova d’arribar-hi a pesar dels persistents intents de despistar-nos que perpetra el Ministeri de Foment (o qui siga l’organisme encarregat de la retolació a les carreteres), amb la gran diversitat de denominacions (Alcalà de Xivert, Alcala de Chisvert, Alcossebre, Alcoceber, Alcocebre…) que fa servir, t’hi trobes amb unes platges d’arena fina i aigües transparents, que fan bo l’esforç d’orientació.
No hi falten bars i restaurants, on podem recuperar les forces que el sol i la mar ens hagen pres. Asseguts a taula, després de la reglamentària espera, ens portaren les cartes, que vam obrir amb una certa ànsia. Des del punt de vista lingüístic, tot el personal que ens va atendre era plenament competent per a treballar en un lloc com aquell, i el multilingüisme de l’oferta s’expressava, primerament, a través de banderetes, que precedien les noms dels plats en cadascun dels idiomes.
No m’agrada gens l’opció de les banderetes. En primer lloc, perquè no són descriptives (per què la Union Jack i no la bandera d’Austràlia o la dels EUA, per a l’anglés?; la bandera argentina no representaria també la versió en espanyol?), però també perquè les banderes són símbols polítics i les llengües estan per damunt d’això. Una simple paraula de benvinguda en cada idioma, identificaria perfectament la secció del menú dedicada al mateix.
La carta estava en cinc idiomes: espanyol, anglés, francés, alemany i italià. Després d’haver-los recorregut tots i comprovar que, efectivament, no hi havia cap secció dedicada a mi, vaig tancar el portafoli i vaig demanar a la cambrera una carta en valencià.
– Com?, em va dir.
– Sí que vull una carta en valencià. Que no en teniu cap?
– No…està en espanyol, em respongué en perfecte valencià. Vaig pensar que era exactament com si li haguera demanat un plat d’arròs amb llamàntol i m’haguera contestat que tenen espagueti a la carbonara.
Allò que més em xocà, però, fou que una mica més tard em diguera que, en dotze anys que feia que treballava en aquell restaurant, jo era la primera persona que li ho havia demanat. És això el que em va suscitar un parell de reflexions.
La primera és que no sé quanta gent li hauria demanat la carta en italià o en alemany, però estic raonablement convençut que ella, com a propietària del negoci, no esperà que ningú li ho demanara, per a incloure-hi aquests idiomes.
La segona és que hem de demanar la carta en valencià sempre que anem a un restaurant. Ho fem en condició de clients, i és això, precisament, el que ens proporciona una posició apropiada per a demanar-la. No cal que donem explicacions de res, ni encara menys, que discutim amb ningú. Només hem de demanar, a la persona que ens atén, que ens porte la carta en valencià. Si no la té, podem consultar-la en qualsevol dels idiomes que entenguem, i seguir amb el dinar o el sopar que ens ocupa. No caldrà fer-se mala sang, ni perdre massa temps amb el tema. Només demanar-la. Una vegada.
No vull dir que siga responsabilitat nostra, dels clients, que els restaurants no tinguen l’oferta en la llengua del país. Ni de bon tros! Sovint ho deixem passar. Ja siga per habituació, per peresa o perquè pensem que potser ens generarà una situació incòmoda. No és així. Les demandes dels clients han de ser ateses amb educació, i m’atreviria a afirmar que és aquesta la resposta que ens trobarem en la major part dels casos. No ho deixem passar; demanem la carta en valencià. Senzillament això. Sense més esforç ni més grans esperances. Potser no servirà per a res… o potser sí. En qualsevol cas és una aportació que podem fer amb un cost mínim, i que contribuirà, si més no, a fer més improbable que algú ens replique que és la primera vegada que li ho han demanat.