Responsabilitat lingüística proporcional

Venim d’una època en què l’exacerbat radicalisme castellanista del partit que ocupava la major part de les institucions, havia dut a l’exclusió completa del valencià de la vida pública. No era tan sols que les autoritats no el parlaven en públic. S’havia arribat al punt en què ser lingüísticament incompetent (ignorar el 50% dels idiomes oficials) era un avantatge, a l’hora d’accedir a càrrecs i prebendes. Tant és així, que els membres de la banda que no ho eren, demanaven perdó per ser lingüísticament valencians, com és el cas de la vergonyant exconsellera d’educació, María José Català.

Des del maig de 2015, després de desallotjar d’una bona part de les institucions l’organització castellanista que ara malda per sobreviure al codi penal, molts valencians tenim una sensació ben distinta, i respirem d’una altra manera en sentir el valencià, no sols al carrer, sinó també parlat per autoritats i càrrecs públics. És bo, això de respirar més relaxats. No hauríem d’oblidar, però, que eliminar completament un idioma de l’esfera pública és, només, una de les maneres d’exterminar-lo. Probablement la més tosca, i no la més intel·ligent, però, sense cap mena de dubte, no és l’única.

La degradació és, si més no, una manera tan poderosa com l’altra d’atacar la supervivència d’una llengua. Qualsevol idioma necessita tots els registres per a mantenir una salut suficient. Li calen els registres més col·loquials, i fins i tot els vulgars, i també els més formals i acadèmics. Tots tenen el seu lloc i tots són imprescindibles perquè l’idioma faça la funció que li pertoca, que és la de possibilitar la comunicació en tots els àmbits.

Quan fem que un idioma resulte útil només en un dels registres possibles, també l’estem matant. Si només serveix per a funcions molt formals, com ara els textos acadèmics o la litúrgia, l’estem apartant de l’ús quotidià, que necessita una altra mena de recursos. Si, per contra, el restringim als registres col·loquials, estarem transmetent la idea que per les qüestions més formals, necessitem un altre idioma.

Ara tenim, tota la societat valenciana, l’oportunitat de col·laborar en la revitalització del nostre idioma. Tothom hi pot aportar, però la mesura en què cadascú ho pot fer, no és la mateixa, i per tant, la responsabilitat tampoc. Les persones que decideixen adoptar-lo (ara és sensiblement més fàcil que quan se’ns presentava com una tara o un defecte), fan prou amb parlar-lo, siga quin siga el seu nivell de domini i correcció. Qui no l’ha pogut estudiar, fa bé de parlar-lo tal com el coneix, i sense avergonyir-se’n. Qui l’ha estudiat i el coneix, convé que vaja un poc més enllà, i en faça un ús tan correcte com li siga possible.

Hi ha, però, un altre nivell, que és el dels representants públics. Les persones que han substituït en càrrecs de tot nivell, com ara regidors, alcaldes, diputats o presidents, els anteriors paladins de la castellanitat radical i monolingüe, tenen una responsabilitat més directa. Està molt bé, i som molts els qui ho celebrem, que s’expressen en valencià, però no, no n’hi ha prou!

La preeminència de les posicions que ocupen reclama que facen un ús del valencià que no sols el faça present, sinó que el dignifique. El registre col·loquial, potser l’han de conservar per als usos informals, però quan parlen en exercici dels seus càrrecs, tenen la responsabilitat moral de fer servir un valencià correcte. No cal, és evident, incórrer en la pedanteria. Sí que cal, tanmateix, evitar els barbarismes i les expressions calcades de castellà, que només contribueixen a reforçar la idea que el valencià no pot passar de ser una llengua subordinada, auxiliar, en última instància, de l’idioma de les coses importants i els registres elevats, que només pot ser el castellà.

És això, precisament, el que ens han volgut fer creure aquells que ara s’enfronte a un sistema judicial que, això sí, parla la mateixa llengua que ells. Ja sabem com i perquè ho feien ells. Ara necessitem saber, i comprovar, que les persones que hem aconseguit de posar, democràticament, al capdavant de les institucions, no col·laboraran a assolir els mateixos objectius que perseguien els altres. Ni que siga d’una manera més dissimulada que la brutalitat de reduir a zero l’ús social del valencià. Usar-lo en contextos formals, amb registres bruts i castellanitzats, col·labora amb les intencions d’aquells que tenien vergonya de ser valencians, i han passat més de vint anys intentant encomanar-nos-la a tots.

Em sembla que ens mereixem un exemple ben diferent, i que és raonable demanar als nostres representants que, en exercici de les seues responsabilitats, mostren públicament que, en valencià, també es poden dir, i es poden dir bé, totes les coses.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *