Objecció de consciència als doblets

L’objecció de consciència és el refús d’obeir una ordre, una obligació professional o una llei que hom troba inacceptable per raons ètiques, polítiques o religioses. No estic segur, tanmateix, que la meua ho siga per cap d’aquests tres tipus de raons.

Faig objecció a l’ús dels doblets semàntics, que en els darrers anys han consagrat l’ús de fórmules com ara ‘els professors/les professores’, ‘valencians i valencianes’, ‘la ciutadania’ (que és la condició de ciutadà), en substitució del genèric ‘els ciutadans’, o fins i tot aberracions com ‘estudiants/es’ o ‘ajudants/es’. Vull dir que em negue a usar-les tant per escrit com oralment, i pretenc explicar ací les meues raons, després d’un parell d’aclariments previs.

El primer és molt senzill: no sóc lingüista, de manera que no adduiré arguments d’aquesta índole. Em consta que n’hi ha, i de ben sòlids, que moltes altres persones més capacitades en aquesta àrea del coneixement, poden comunicar (en alguns casos, ho han fet) amb gran solvència.

El segon aclariment és afirmar que estic radicalment a favor de la igualtat d’oportunitats socials per a hòmens i dones, i molt especialment  de la visibilització de les contribucions que han fet les dones en tots els àmbits de l’activitat humana, i de la incorporació de les dones als àmbits de decisió i direcció. Visibilitzar aquestes aportacions em sembla especialment important, perquè és cert que han estat minimitzades, quan no ocultades o suplantades, al llarg de la història.

La meua no és, per tant, una posició motivada per cap animadversió a les dones, ni per cap oposició a que es dediquen a qualsevol activitat, amb la mateixa legitimitat amb què ho fan els seus congèneres de sexe masculí.

I és d’això, de sexe, de què vull parlar. De fet, vull cridar l’atenció sobre el fet que el sexe cromosòmic (XX:femella, o XY: mascle) i el gènere gramatical (femení o masculí) no són una mateixa cosa. La correspondència entre aquestes dos categories no és, ni de bon tros, unívoca.

D’una banda, hi ha llengües amb múltiples gèneres, i llengües en què el gènere no guarda cap relació amb el sexe. Per exemple, com explica el lingüista David Valls, en Mianmin, un idioma de Papua Nova Guinea, els objectes grans tenen gènere femení i els petits masculí, just al contrari que en la veïna Manambu. En altres idiomes, el masculí pot designar objectes que contenen aigua, i el femení aquells que no. I de variacions, n’hi ha moltes més.

Tampoc en la nostra llengua, el sexe i el gènere no tenen una estricta correspondència. ‘Muntanya’, per exemple, és de gènere femení i no té cap sexe cromosòmic, com tampoc no en tenen ‘mar’, que pot dir-se en masculí o en femení, ni ‘núvol’,  ‘cel’, o ‘serra’.

Més encara, les eminències, les girafes, les mones, o la humanitat són de gènere gramatical femení, i inclouen individus dels dos sexes cromosòmics. I dir la humanitat, les balenes o les foques no invisibilitza els mascles d’aquestes espècies (sexe cromosòmic XY). De la mateixa manera, els felins, els primats o els ciutadans són paraules de gènere masculí, i també designen individus de sexe cromosòmic femella (XX), que no queden -per tant- invisiblitzats si no diem ‘els felins i les felines’, ‘els primats i les primates’, o ‘els ciutadans i les ciutadanes’.

D’altra banda, quan dic que vaig a dinar a casa dels meus pares, no estic suggerint que ma mare tinga més d’un marit, ni que els meus progenitors siguen, tots dos, de sexe masculí. Només estic usant un plural genèric, que en altres idiomes té un terme específic (‘parents’, en anglés i francés, o ‘guraso’, en èuscar, per citar-ne només dos exemples), mentre que en el nostre, adopta la mateixa forma que el plural del mot ‘pare’. Què hi farem? Inventarem un plural nou per no invisibilitar les mares? Canviarem el significat del mot ‘parents’?

Entenc que confondre sexe cromosòmic i gènere gramatical és un error conceptual, tot i que no és per això que faig l’objecció de consciència. Ho faig perquè no accepte l’engavanyament de l’expressió que això implica (si algú en vol un exemple, li suggeriria que consulte documentació recent de la Universitat de València). Em negue a expressar-me amb l’artificiositat que comporta doblar el gènere de cada expressió. O serien només les que afecten l’espècie humana? (fa poc he sentit un cas en què, en parlar del pessebre de Nadal, s’esmentaven els cavalls i les eugues, els bous i les vaques i els rucs i les someres).

D’altra banda, em molesta la universal inconsistència en l’aplicació de la norma: ningú no l’aplica tot el temps. Una inconsistència, d’altra banda, ben comprensible perquè es fa impossible parlar i escriure mantenint tot el temps la necessitat d’usar els doblets.

Comentari apart mereixen les exhibicions d’analfabetisme radical que porten algunes eminències (sí, dels dos sexes) a escriure perles com ara ‘algú/alguna’ (que, traduït al castellà seria ‘alguien/alguiena’), així com la total deserció de l’ús de ‘tothom’, en favor d’un ‘totes i tots’ d’inesborrable arrel castellana.

He dit, però, que no faria servir arguments lingüístics. Em limitaré, per tant, a deixar constància que, per raons de consciència, no usaré doblets de gènere en cap de les meues formes d’expressió. I també que, en conseqüència, no anomenaré aquest hàbit ‘llenguatge no sexista’, perquè no sols pense que no ho és (ni ‘llenguatge’, ni ‘no sexista’), sinó que, en tot cas, és una convenció sexista, en la mesura en què introdueix distincions entre mascles i femelles  (i per tant, el sexe cromosòmic) allà on no cal, perquè tot el que hi ha és gènere gramatical; una categoria que com hem vist, no és, de cap manera, equivalent a l’altra.

I, per tornar al tema de la visibilitat, ho diré ben clar: no crec que dir ‘treballadors i treballadores’, o ‘ polítics i  polítiques’ (alerta! perquè no és el mateix, com no ho és ‘ càrrecs’ i ‘ càrregues’), faça cap contribució a la desitjable visibilitat de les aportacions femenines a la societat.

Pense, en canvi, que cal dedicar els esforços a afavorir una autèntica visibilització, i no a fer recomptes de paraules, ni a entrebancar l’expressió fluïda de les idees. N’hi ha molt a fer en aquest terreny. Hi ha coses menudes, com el meu calendari d’Intersindical Valenciana, que em recorda cada dia que hi ha, i hi ha hagut dones científiques. Hi ha els articles setmanals d’Anna Moner o de Sebastià Carratalà, que em mostren artistes, obres, idees i fets històrics que ignorava, i que sovint em desvelen contribucions importants fetes per dones. N’hi ha també (o n’hi pot haver) d’altres més ambicioses, com ara exposicions programades per museus i altres institucions culturals, o l’establiment de polítiques efectives d’autèntica correcció de les desigualtats.

Tot això, i moltes altres coses, és lluitar contra la invisibilització i afavorir la igualtat de les dones; éssers humans de sexe femení, que sí que m’importen. En canvi, personalment, la visibilització del gènere gramatical femení, no em fa ni fred ni calor. A qui volem restituir la dignitat que mereixen, a les dones o a les paraules en femení?

 

Responsabilitat lingüística proporcional

Venim d’una època en què l’exacerbat radicalisme castellanista del partit que ocupava la major part de les institucions, havia dut a l’exclusió completa del valencià de la vida pública. No era tan sols que les autoritats no el parlaven en públic. S’havia arribat al punt en què ser lingüísticament incompetent (ignorar el 50% dels idiomes oficials) era un avantatge, a l’hora d’accedir a càrrecs i prebendes. Tant és així, que els membres de la banda que no ho eren, demanaven perdó per ser lingüísticament valencians, com és el cas de la vergonyant exconsellera d’educació, María José Català.

Des del maig de 2015, després de desallotjar d’una bona part de les institucions l’organització castellanista que ara malda per sobreviure al codi penal, molts valencians tenim una sensació ben distinta, i respirem d’una altra manera en sentir el valencià, no sols al carrer, sinó també parlat per autoritats i càrrecs públics. És bo, això de respirar més relaxats. No hauríem d’oblidar, però, que eliminar completament un idioma de l’esfera pública és, només, una de les maneres d’exterminar-lo. Probablement la més tosca, i no la més intel·ligent, però, sense cap mena de dubte, no és l’única.

La degradació és, si més no, una manera tan poderosa com l’altra d’atacar la supervivència d’una llengua. Qualsevol idioma necessita tots els registres per a mantenir una salut suficient. Li calen els registres més col·loquials, i fins i tot els vulgars, i també els més formals i acadèmics. Tots tenen el seu lloc i tots són imprescindibles perquè l’idioma faça la funció que li pertoca, que és la de possibilitar la comunicació en tots els àmbits.

Quan fem que un idioma resulte útil només en un dels registres possibles, també l’estem matant. Si només serveix per a funcions molt formals, com ara els textos acadèmics o la litúrgia, l’estem apartant de l’ús quotidià, que necessita una altra mena de recursos. Si, per contra, el restringim als registres col·loquials, estarem transmetent la idea que per les qüestions més formals, necessitem un altre idioma.

Ara tenim, tota la societat valenciana, l’oportunitat de col·laborar en la revitalització del nostre idioma. Tothom hi pot aportar, però la mesura en què cadascú ho pot fer, no és la mateixa, i per tant, la responsabilitat tampoc. Les persones que decideixen adoptar-lo (ara és sensiblement més fàcil que quan se’ns presentava com una tara o un defecte), fan prou amb parlar-lo, siga quin siga el seu nivell de domini i correcció. Qui no l’ha pogut estudiar, fa bé de parlar-lo tal com el coneix, i sense avergonyir-se’n. Qui l’ha estudiat i el coneix, convé que vaja un poc més enllà, i en faça un ús tan correcte com li siga possible.

Hi ha, però, un altre nivell, que és el dels representants públics. Les persones que han substituït en càrrecs de tot nivell, com ara regidors, alcaldes, diputats o presidents, els anteriors paladins de la castellanitat radical i monolingüe, tenen una responsabilitat més directa. Està molt bé, i som molts els qui ho celebrem, que s’expressen en valencià, però no, no n’hi ha prou!

La preeminència de les posicions que ocupen reclama que facen un ús del valencià que no sols el faça present, sinó que el dignifique. El registre col·loquial, potser l’han de conservar per als usos informals, però quan parlen en exercici dels seus càrrecs, tenen la responsabilitat moral de fer servir un valencià correcte. No cal, és evident, incórrer en la pedanteria. Sí que cal, tanmateix, evitar els barbarismes i les expressions calcades de castellà, que només contribueixen a reforçar la idea que el valencià no pot passar de ser una llengua subordinada, auxiliar, en última instància, de l’idioma de les coses importants i els registres elevats, que només pot ser el castellà.

És això, precisament, el que ens han volgut fer creure aquells que ara s’enfronte a un sistema judicial que, això sí, parla la mateixa llengua que ells. Ja sabem com i perquè ho feien ells. Ara necessitem saber, i comprovar, que les persones que hem aconseguit de posar, democràticament, al capdavant de les institucions, no col·laboraran a assolir els mateixos objectius que perseguien els altres. Ni que siga d’una manera més dissimulada que la brutalitat de reduir a zero l’ús social del valencià. Usar-lo en contextos formals, amb registres bruts i castellanitzats, col·labora amb les intencions d’aquells que tenien vergonya de ser valencians, i han passat més de vint anys intentant encomanar-nos-la a tots.

Em sembla que ens mereixem un exemple ben diferent, i que és raonable demanar als nostres representants que, en exercici de les seues responsabilitats, mostren públicament que, en valencià, també es poden dir, i es poden dir bé, totes les coses.