No cal que lluiteu tant

Les Trobades d’Escola Valenciana són, sense dubte, una de les millors troballes dels darrers anys. A més d’un temps i un lloc de trobada, són una forma excel·lent de fer visible una normalitat i un respecte pel valencià, que desgraciadament són difícils de trobar en altres àmbits de la vida social valenciana.

Fa molt de goig contemplar tanta gent de molt diverses filiacions ideològiques i de diversos orígens lingüístics, compartir espai, temps i activitats en les paradetes de cada escola. El fet que moltes famílies que usen el castellà com a llengua de comunicació acudisquen regularment a la cita és un èxit imprescindible, de què tots ens podem congratular. Una societat moderna no pot estar constituïda per cap reducte genealògic. No són els cognoms o els orígens els que importen. Mireu, si no, els cognoms indiscutiblement valencians que, en general, exhibeixen la majoria dels pancastellanistes radicals del partit que (encara) ocupa la Generalitat i els principals ajuntaments del País Valencià. No són cognoms valencians, ni orígens valencians, ni declaracions d’amor a la llengua, el que ens cal. Ens cal respecte, normalitat, ús.
En la Trobada de Godella, diumenge passat, vaig passar per davant d’una parada que venia camisetes amb un lema ‘Lluitem per la llengua’, que em va fer pensar. Què és exactament ‘lluitar per la llengua’? Cridar ben fort en les manifestacions? Signar manifestos per internet? Renegar en privat de les autoritats tan castellanistes que patim?
Ho dic perquè poc després vaig veure algú que vestia la camiseta en qüestió parlant en castellà amb una persona que, amb mi, parla en valencià sense cap dificultat aparent. Ho dic també, perquè moltes de les persones que veig lluint camisetes per l’estil el dia de les Trobades, me les trobe després parlant en castellà a la porta de l’escola, amb altres persones que duen els fills a la mateixa escola en valencià, i que estan perfectament capacitades per a entendre’ns quan els parlem en valencià.
Torne a preguntar-ho: què és exactament ‘lluitar per la llengua’?
De què val cridar ben fort, signar manifestos o renegar si després contribuïm a la castellanització tant com ho fan els castellanistes radicals que ens governen? Què és, si no castellanitzar, parlar en castellà a qui et pot i et vol entendre en valencià? Què necessitem per a parlar-li a algú en valencià? Que porte una camiseta de ‘lluitem per la llengua’?
No lluitem tant, per favor! En comptes del gran sacrifici de la lluita continua, propose una cosa molt més modesta i quotidiana: parlem en valencià. Esmentaré, només, tres coses molt senzilles que podem fer cada dia, sense posar en risc la nostra integritat física:
1. A la porta de l’escola, quan parlem amb altres pares i mares, no suposem que ningú està genèticament incapacitat per entendre la llengua en què s’eduquen els seus fills. Parlem en valencià amb tothom, i comprovarem que (a) molta gent també el sap parlar, i (b) els qui encara no en saben, agrairan l’oportunitat de practicar-lo, ja siga activament o passiva.
2. Dins i fora de l’ambient escolar, parlem en valencià amb tot aquell que no ens demane explícitament una altra cosa (i especialment amb els qui no sols ens entenen, sinó que també parlen valencià com nosaltres). Observareu que, bàsicament, no passa res. Només que deixeu de ser valencianocallants i passeu a la molt més noble categoria de valencianoparlants.
3. Quan lloguem un local per a celebrar aniversaris, demanem que ens posen la música en valencià, i una versió de la cançoneta ‘Aniversari feliç’, que no siga la mateixa que ensenyen en les escoles madrilenyes. Paguem el mateix preu que paguen els castellans, de manera que podem reclamar el mateix servei.
Ja sé que tot això no té la mística de la ‘lluita per la llengua’. Que no ens permet sentir-nos esforçats herois, quan fem l’increïble gest de valor consistent en lluir una camiseta d’atrevit eslògan durant tot un matí de diumenge, abans de tornar a disfressar-nos de castellans per a passar la setmana.
No ens calen molts herois. No són, principalment, lluitadors incansables i coratjosos el que necessitem. Més bé necessitem simples parlants. Gent normal, que d’una manera no gens heroica però sí constant, usa la seua llengua per a viure amb normalitat. Parlants que exerceixen de parlants i, per tant, lligen, pensen i parlen en la seua llengua. No cal que lluitem tant. Cal, això sí, que estenguem una miqueta l’exercici de la dignitat, i que la mantinguem més enllà de la cita anual amb les Trobades.

El símil esportiu

L’esport de competició ha tingut un gran predicament durant les darreres dècades. Bàsicament des de l’inici de la guerra freda, els jocs olímpics, restaurats sense pana ni glòria, ni a penes repercussió a principis del segle XX, han arribat a representar un conjunt de valors considerats desitjables, entre els quals destaca la idea de joc net.

Guanyar sense trampes en una lluita en què tothom parteix de posicions iguals es va convertir en un símbol del mèrit, en una mostra de com la voluntat podia triomfar sobre tota mena de circumstàncies adverses, gràcies a l’esforç constant i sacrificat, a còpia de força de voluntat. I així, les persones que destacaven en algun esport (en uns més que no en altres, no cal dir-ho!) es convertien en herois populars i en models per a milers de xiquets i joves, amb la inestimable ajuda dels mitjans de comunicació.

La societat va aprendre a valorar que algú fos molt ràpid, o capaç de córrer incansablement durant hores, o de saltar amb agilitat felina. I més encara, a atribuir unes altres qualitats (intel·ligència, bondat, integritat…) a aquells que ho aconseguien en graus extraordinaris. Al principi, potser era només la glòria (corona de llorer inclosa), l’objectiu pel qual competien. Els diners vingueren més tard. I amb ells, les trampes. La combinació de glòria i diners és massa irresistible. Sempre hi ha qui fa el que calga per assolir-los en dosis fenomenals.

És per això que començaren els controls anti-dopatge. Per evitar que algú puga guanyar fent trampes. Com tots els controls són imperfectes. Sempre hi ha qui se n’escapa. Això sí, quan malgrat totes les imperfeccions (incloent-hi les vares de mesurar diferents, segons qui sigues i d’on vingues), t’enxampen, te’n vas al carrer. Fora de la competició; et lleven les medalles i els rècords; et cancel·len contractes de publicitat. Mirem per exemple, com a mostra, el cas del ciclista americà Lance Armstrong: set títols de Tour de França li han estat retirats.

No és gens difícil fer el paral·lelisme amb la política electoral. Les eleccions se suposa que són curses netes, on totes les forces polítiques tenen accés a la població, que ha de triar quines vol que la representen. I la igualtat ve determinada precisament per això, pel lliure accés a l’opinió pública; per disposar d’oportunitats semblants de fer sentir la veu, d’oferir les propostes i de mostrar les cares dels candidats.

El finançament irregular (bonic eufemisme per a designar el robatori sistemàtic de diners públics per a utilitzar-los per a finalitats ben privades) és l’equivalent al dopatge. I hi ha un partit que ha donat positiu en totes les proves que li han fet. Caixes B, targetes ‘black’, cobrament de comissions per atorgar obra pública, despeses sumptuoses a càrrec de l’ajuntament… No hi ha una sola trampa en què no haja excel·lit en grau olímpic. Són els esportistes d’elit de la corrupció i el lladrocini.

Sorprenentment, però, poden seguir competint. Armstrong potser hauria guanyat encara un altre Tour si el deixaven competir dopat, com deixen el PP participar en la pròxima contesa electoral. No sols això, sinó que el deixen triar data i hora de les competicions: el drogat, el trampós, posat a organitzador de la cursa.

Hi ha, en canvi, una diferència important. En el cas dels esportistes, sempre hi ha la possibilitat de presentar el dopatge, el fet de fer trampa, com una decisió individual de l’esportista. Impossible fer això en el cas del PP. Es tracta d’una organització clarament orientada a robar diners públics. Que ho fa allà on assoleix un grau suficient de poder. Que ho fa d’una manera sistemàtica, planificada, eficaç, que s’ajusta perfectament al concepte d’organització criminal.

Si una banda així pot competir en les pròximes eleccions, per quins set sous es fa cap mena de control anti-dopatge? Amb la mateixa lògica, qualsevoil esportista hauria de poder competir drogat fins a les celles, i burlant-se dels seus rivals perquè no tenen allò que cal per a guanyar: pocs escrúpols i un menyspreu absolut de la més mínima mostra d’honestedat.