de l'Horta estant

A punt d’eixir cap a Ginebra, per a prendre part en l’inici d’un procés en què ELEN (Equality Language European Network), organització de què ACPV forma part, denunciarà davant de  l’ONU l’omnipresent (i creixent) supremacisme lingüístic que practica l’estat espanyol, a través de les seues institucions de tot tipus, m’he trobat amb unes declaracions del líder de Podemos, Pablo Iglesias, que diu:

 “A mí lo que me importa es que haya una sanidad pública para todos. Que se esté atendiendo en catalán, en euskera, en gallego o en castellano para mí es una cuestión secundaria”.

Crec que convé parar-se a analitzar en detall l’afirmació:

a. El Sr. Iglesias considera que hi ha una opció que és general (para todos) que és ‘atendre’.

b. Després, hi ha una altra cosa secundària, que és ‘atendre en català, èuscar, gallec o castellà’.

Es veu que, en la primera opció, no atenen en cap llengua. Com ho fan? Per senyes?

Òbviament, no. Atenen en castellà, que és la llengua en què el Sr. Iglesias (i probablement, tota la seua família) voldrien ser atesos. Per tant, queda clar que la seua prioritat és que tothom puga ser atés en la llengua de la seua família. La resta, són qúestions secundàries.

En virtut del principi d’igualtat entre tots els ciutadans, que no dubte que el Sr. Iglesias déu subscriure completament, ara intentaré formular la mateixa afirmació en primera persona, jo mateix: “la prioritat és que tothom puga ser atés en la llengua de la meua família; que es faça o o no en altres idiomes és una qüestió secundària”.

Ja comprendreu que no, que això no pot ser. Que és absurd que jo demane això mateix que demana Pablo Iglesias. I per què? Doncs, senzillament, perquè la llengua de la meua família NO és el castellà.

Li ho podríem explicar, al Sr. Iglesias, amb un fet real, ben fàcil d’entendre. Al poble on visc, fa uns mesos van enviar una metgessa substituta que deia que no entenia el valencià. Jo mateix vaig ser testimoni de com uns quants hòmens i dones al voltant dels 80 anys, acudien a consulta amb les filles, perquè els féren d’intèrprets. És això l’atenció per a tothom que proposa Pablo Iglesias? Que els castellans puguen anar a consulta a soles i als altres ens toque pagar l’intèrpret? On queda el principi d’igualtat?

Aquest prinicipi, Sr. Iglesias, no diu que tots els castellans són iguals, sinó que tots els humans som iguals! I ‘castellà’ i ‘humà’ no són sinònims. De la mateixa manera que ‘atenció en castellà’ i ‘atenció universal’ no són sinònims.

El que em sembla profundament preocupant és el grau de supremacisme latent en el raonament del líder de Podemos. L’hem vist sovint en individus que, també en altres àmbits del pensament polític, podríem qualificar de supremacistes. No l’esperava, en canvi, d’algú que vol posicionar la seua ideologia en un lloc ben diferent de l’espectre polític.

Quant al tractament dels parlants de les llengües distintes del castellà, en què es diferencia Podemos de la casta? Què pensa fer Podemos amb els privilegis lingüístics de què la casta s’ha beneficiat i es beneficia? Es tracta (no sé si cal recordar-ho) d’uns privilegis derivats directament de l’ús de la força, de la imposició dictatorial. I consisteixen en la imposició urbi et orbe del castellà com a llengua superior, vàlida en qualsevol context i circumstància, cosa que condemna els altres parlants a ocupar una posició subalterna, i a assumir íntegrament el cost de no ser parlants de la llengua superior.

D’això se’n diu supremacisme quan ho defensa qualsevol energúmen ultracastellanista de la Falange, España 2000 o el PP, i rep exactament el mateix nom quan ho defensa algú altre. Els idiomes són productes de grups humans (que sovint reben el nom de ‘pobles’). Assumir que uns idiomes són universals i vàlids per a tot, mentre que uns altres són ‘qüestions secundàries’ és exactament el mateix que dir que uns individus -els castellans- són superiors, mentre que uns altres -els parlants de les altres llengües que ell considera ‘qüestions secundàries’, som això mateix, humans secundaris.