30+1: temps de passar pàgina

Publicat a Levante-EMV 23 novembre 2014: https://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2014/11/23/301-temps-passar-pagina/1191919.html

30+1: temps de passar pàgina
Beatriu Cardona i Ferran Suay
Candidats de l’STEPV a les eleccions sindicals
Són els anys que ha estat activa la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Cert que ‘activa’ és poc més que un eufemisme si s’aplica a una llei que només ha conegut dos (dos!) decrets d’aplicació en tres dècades llargues de vigència. Tot indica que fou concebuda com una llei ornamental, que cap dels ocupants de la Generalitat ha tingut la menor intenció d’aplicar i molt menys, de desenvolupar.
En qualsevol cas, ara mateix això fa igual. Una llei d’ús d’un idioma, que es va pensar i publicar abans de l’existència d’internet, és evident que necessita un recanvi. No una reforma. Cal bastir un nou edifici, capaç d’atendre a les necessitats reals del segle XXI, amb uns mitjans, sistemes i mecanismes de comunicació ben diferents dels que existien quan es generà la llei. 
Cal un instrument nou que puga fer allò que se suposa que els governs legítims i democràtics han de fer: corregir les desigualtats. I la societat valenciana, de la qual fa anys que sentim proclamar que és una societat bilingüe, està formada per dos grups de ciutadans amb uns drets efectius  extremament diferents, que -de moment- cada dia que passa són més desiguals.
D’una banda hi ha les persones que, de les dos llengües oficials, perfereixen usar-ne una, que és el castellà. Persones que tenen tots els seus drets lingüístics perfectamentb garantits. Des de rebre qualsevol document, oficial o privat en la seua llengua d’elecció, fins a triar l’emissora de TV o ràdio que més els agrade o poder dur els fills al cine, a qualsevol pel·lícula i sessió, sense el menor dubte que estarà en el seu idioma.
De l’altra banda està la gent que opta pel valencià. 
Necessitem una nova llei d’igualtat lingüística. Un instrument legal capaç d’acabar amb les dos divisions actuals de ciutadans: els qui tenen garantits tots els seus drets lingüístics i els que han de batallar personalment cada dia per aconseguir-ne algun.
Les lleis d’igualtat no pretenen reduir els drets d’uns sinó equiparar, a l’alça, els altres. No es tracta que les persones que prefereixen rebre les comunicacions institucionals en castellà no ho puguen fer. Es tracta que els altres tinguem accés al mateix dret. És un principi bàsic de les societats democràtiques, que aspiren a equiparar els drets de totes les persones que les componen.
I ara mateix, la desitjable igualtat lingüística, un concepte a què cap demòcrata no es pot oposar, no pot ser garantida per una llei ja obsoleta, que ningú ha tingut mai la menor voluntat real d’aplicar. 

És temps de canvi. La societat valenciana ha d’abandonar l’herència franquista que ha dominat la política lingüística des del segle passat i ha fet que, de facto, la gent que vol viure en valencià, siguen ni més ni menys que ciutadans de segona. Cal una llei d’igualtat lingüística que siga l’instrument capaç de convertir-nos a tots en ciutadans de primera. 

Resum minimalista del 9N

La notícia més important de la jornada de votació d’ahir a Catalunya és que Espanya ha perdut l’autoritat sobre el territori català. 
En oberta contradicció amb una norma bàsica de la interacció eficaç, que diu que no faces mai amenaces que no pugues executar, el govern espanyol va dir als quatre vents que la consulta no es faria (recordem que qualificaven d’il·legal el fet que la gent vote). 
I s’ha fet.
I ha quedat clar que el govern espanyol és impotent per a evitar que més de dos milions de persones vagen a les urnes a dipositar els seus vots. 
Això és perdre l’autoritat. Això és demostrar que no tenen capacitat per a governar un territori. 
I és un punt d’inflexió que passarà als llibres d’història.
El contrast entre la imatge del President Mas responent als mitjans de comunicació internacional en quatre idiomes, i l’individu Rajoy, enviant un esbirro amb càrrec ministerial a comparéixer davant de les càmeres d’una sola televisió domesticada i reduïda a fulletó propagandístic d’una banda en avançat estat de descomposició, és senzillament brutal. 
Un símbol excel·lent de la insuportable mediocritat d’una classe política, l’espanyola, que ni sap de política ni té cap mena de classe.